Un pacte sense consens

S’ha signat finalment el Pacte nacional per a les infraestructures, un document que proposa un total de 130 mesures, cadascuna amb un llistat complet de projectes, per a donar servei l’any 2020 a una població de Catalunya d’entre 7,5 i 8 milions d’habitants, amb una inversió total prevista de 100.000 milions d’euros d’inversió conjunta de l’Estat i la Generalitat en infraestructures de Catalunya, i que pretén generar més d’1,2 milions de llocs de treball.

D’aquesta inversió total, entre 55.000 i 60.000 milions d’euros procediran del Govern central, mitjançant la disposició addicional tercera de l’Estatut, i la resta de la Generalitat.

Fantàstic. Potser és un bon pacte. O potser no. El cas és que neix sense el suport de CIU, que és el principal partit de l’oposició i amb possibilitats serioses d’assolir el govern a curt o mig termini, i sense el de Foment del Treball, que és la principal organització empresarial de Catalunya.

Això, agradi o no, vol dir que el pacte neix coix. És possible que la posició de CIU sigui estratègica i hagi estat adoptada amb criteris electorals, una actitud que potser també hauria adoptat el PSC si estigués al seu lloc. O potser no. Podríem fer força valoracions polítiques de la posició de cadascun dels actors d’aquest pacte, i també dels espectadors, però el cas és que, sigui quina sigui aquesta valoració, el pacte, malgrat el seu nom, ha estat insuficientment pactat.

No és el mateix l’aprovació del pressupost de la Generalitat, que en termes generals s’entén referit a un any i que es dóna per suposat que en cada exercici serà objecte de les variacions que es derivin de la situació política, que un instrument de desenvolupament econòmic i social importantíssim amb una projecció de 10 anys. No és el mateix perquè, si no compta amb el consens necessari, el primer canvi que es produeixi en el color polític del govern comportarà la seva modificació o, fins i tot, la seva derogació.

Per a planificar a llarg termini cal assegurar-se la col·laboració o el consens de tots aquells que al llarg de la vigència del pla poden esdevenir elements decisoris en quant a la seva continuïtat.

Això per un costat. Per l’altre, pel dels opositors al pacte, caldria demanar-los que posessin la responsabilitat per sobre de l’oportunisme polític, perquè fer que un país tiri endavant requereix més rèdits socials i econòmics que no polítics i electorals.

A la llarga, l’aprovació d’un document sense consens o insuficientment pactat pot esdevenir inútil, i en la situació econòmica actual del nostre país no ens podem permetre de perdre el temps d’aquesta manera.

Per aquells que hi estiguin interessats, el document del pacte es pot descarregar des d’aquesta web de la Generalitat.