Per a dur la contrària

A alguns ens agrada portar sempre la contrària. Ho tinc per un defecte, però no crec ho pugui superar mai, tret que de tant anar a la contra, acabi altra vegada en el mateix lloc. Un amic a qui agrada molt la ciència i al que tinc per entès en tots els camps de la física, més que jo en tot cas, em va dir un dia, de conya, que jo el que tinc és coriolitis. Confesso que no vaig entendre la broma; alguna gràcia de científic, vaig pensar, però per no quedar malament vaig assentir, com si entengués el que m’estava dient, i vaig canviar de tema.

I ara que estic preparant un viatge a la Patagònia per al desembre (ja n’escriuré alguna cosa quan torni), m’ha vingut al cap una llegenda urbana molt estesa que aclareix com l’aigua la broma del meu amic. Diuen que en els desaigües de l’hemisferi sud l’aigua gira en sentit contrari als de l’hemisferi nord. Faré la prova quan hi vagi, per descomptat, però sembla que això no és pas així. Tanmateix, aquesta creença arranca d’un fet científic cert: a l’hemisferi nord, els anticiclons giren en el sentit de les agulles del rellotge, i les borrasques i ciclons ho fan en sentit contrari, mentre que a l’hemisferi sud és just al revés. Aquest fenomen rep el nom d’efecte coriolis i és degut a la rotació de la terra. Des de la perspectiva dels septentrionals com nosaltres, els del sud van al revés, mentre que els meridionals ho deuen veure diferent. D’aquí ve la coriolitis que diu el meu amic que pateixo, sempre al contrari dels demès.

L’explicació científica d’aquest efecte és prou complicada com per a que jo no la sàpiga explicar, ni tant sols entendre-la, però justificaria també la llegenda dels desaigües, si aquests fossin de la mida d’un cicló. Passa que al wàter o al bidet la força de l’efecte coriolis és tant petita que no es nota, i la direcció de l’aigua vindrà determinada per factors com la geometria del desaigua, la posició de l’aixeta, les turbulències que haguem provocat al rentar-nos, i moltes altres variables.

Assumit, doncs, que pateixo d’una forta coriolitis, observo que, sigui quina sigui la direcció de l’aigua, sempre és de forma circular. O sigui que puc anar a la contra, però tard o d’hora tornaré al mateix lloc. Ves quina gràcia! Afortunadament, com que no sóc l’únic que va a contradirecció, segurament que quan hi arribi els altres ja s’hauran mogut. I ben mirat, això meu no deu ser tant rar. En una entrada del 9 de març d’enguany publicada a Abulafia, un bloc de divulgació científica des d’una perspectiva molt planera, que recomano a tot aquell qui s’interessi per una visió entenedora de l’antropologia, llegeixo que els éssers humans tenim una certa tendència a caminar en cercles quan perdem les referències. Hi ha la creença que la gent perduda camina en cercles, i algunes teories ho atribueixen a “asimetries hemisfèriques en el sistema de dopamina” (ho copio, no tinc ni idea del què és), o a asimetries biomecàniques, com tenir una cama més llarga que l’altra.

Sigui com sigui, en una direcció o altra, la tendència seria a caminar en cercles (per alguna cosa de l’anar i venir se’n diu “circular”). Deu ser per això que abans, quan els “grisos” et deien “circulen, circulen”, no acabàvem de marxar mai, sinó és que ens estomacaven. Però divago. Al què anava és que, com l’aigua del bidet, anem en cercle, però alguns canviem de direcció cada tres per quatre, sols pel gust (o la necessitat) de portar la contrària, potser perquè si l’aixeta està encarada cap un costat, no ens dóna la gana de seguir el corrent.

Doncs mira, si ens posem seriosos i ho assumim com una malaltia de l’esperit, en podríem dir coriolitis variable. Les manifestacions d’aquesta malaltia són nombroses i en tots els ordres de la vida. Vet aquí alguns exemples:

• Tothom diu que és tant bona la trilogia de l’Stieg Larsson, que sols n’he llegit el primer volum. Quan passi la febre “sueca” potser em començarà a interessar.
• El “núvol i cadira” de Tàpies em sembla un manyoc de filferros al voltant d’una fusta. Ho sento, no l’entenc.
• M’avorreix la majoria del cinema espanyol. I també el català; encara més, si m’apures. Tret que algú gosi dir que és una porqueria. Llavors em semblarà més bo.
• Quan sento com s’ataca Catalunya des de les espanyes, reclamaria la independència. Quan des d’aquí es diu que els catalans volem la independència, penso que a sant de què.
• Quan el govern defensa la pujada d’impostos, penso que aquests també tenen coriolitis, que van al revés dels altres països. Quan des de l’oposició s’ataca fortament el govern per la puja fiscal, penso que, en el fons, tant els fa el dèficit de les arques públiques i que el que volen és guanyar vots en les properes eleccions.
• I quan dic que m’agrada l’arròs, no és per a que me’n facis cada dia, caram!

Per posar exemples, no acabaríem mai. Però el portar la contrària té algunes particularitats segons les persones que la pateixen. Així, mentre que en la coriolitis variable del que es tracta és de ser negatiu per naturalesa, d’enfrontar-se a totes les tendències per a esdevenir singulars, hi ha una altra varietat més moderada, que no més benigna, a la que podríem anomenar coriolitis unidireccional. En aquest cas del que es tracta és d’anar sempre a la contrària d’una tendència determinada, i oblidar-se de les altres.

M’explicaré. Alguns individus concentren les seves ganes de portar la contrària en un concret individu, o grup, o partit, o creença. És a dir, no es tracta tant de portar sempre la contrària, com de contradir sempre tot el que ve d’una determinada direcció. Aquests individus sempre van en sentit contrari, però no canvien de direcció cada tres per quatre, sinó és que ho fa l’individu, o grup, o creença que és objecte de la seva contrarietat. Un exemple ben clar és el de molts militants de partits polítics, o fins i tot de simpatitzants dels mateixos, especialment quan el seu partit és a l’oposició. Faci el que faci el partit en el govern, ells sempre hi estaran en desacord, i ho manifestaran obertament. Tant se val que aquella política de la que blasmen sigui exactament la mateixa que han fets ells quan eren al govern, o que faran quan hi tornin. En aquest sentit, els militants del partit que està governant són menys actius, perquè no senten, de moment, la necessitat d’atacar una acció de govern que no té lloc. En tot cas, canviaran d’actitud quan siguin a l’oposició.

Però aquesta coriolitis és, fins a cert punt, normal en el joc polític i social. El que no és tant normal és l’obsessió d’alguns contra un individu, o grup, o creença determinats i específics, siguin o no al poder. En aquests casos adquireix unes característiques força patològiques. És el cas del que té una mania obsessiva a un president, o a un alcalde, o a un partit, fins al punt que no pot trobar absolutament res de bo, sinó tot el contrari, en els seus actes. Algun n’hi ha que fins i tot acudeix a tots els actes oficials i inauguracions, pel gust de fer notar la seva actitud en contra, algun que tant si li pregunten per cebes com si li parlen d’espinacs, trobarà sempre l’ocasió de dir que la carn és dolenta.

A aquests jo els planyo, perquè aquesta mena de coriolitis sols es cura mentre l’individu no obté el protagonisme que no para de cercar, i generalment la gent es cansa ben aviat de sentir-los.

I per últim, hi ha la coriolitis silenciosa. Aquesta és la que, em sembla, pateixo jo. És la dels que ens agrada portar la contrària, però no ho diem quasi mai, sinó és que ens emprenyen massa. Aquesta varietat de coriolitis es manifesta, generalment, a les eleccions, i l’haurien de témer tiris i troians. Més o menys, ve a ser que “vosaltres aneu fent, que el tret us sortirà per la culata”. Al moment de votar, els que anem a la contra silenciosa és quan fem mal.