El dia de la cabra

El 12 d’octubre de 1492 un tal Rodrigo de Triana, enfilat al pal major de la Santa Maria, es convertí presumptament en el primer europeu que albirava terres americanes, encara que, beneït ell i l’almirall que comandava l’expedició, creguessin haver arribat a la Xina. Topar amb un continent allà on sols hi hauria d’haver aigua degué ser tot un maldecap, perquè mentre que a la Xina els espanyols hi haurien arribat com a ambaixadors, exploradors o simples navegants, haurien estat rebuts per les autoritats locals i haurien marxat tot seguit, tot retocant i completant les cartes marines, en aquella terra inesperada que acabà portant el nom d’Amèrica tot estava per fer i, com aquell qui diu, es veieren obligats a conquerir-la, naturalment, pel bé dels pobres indígenes que, encara que no ho sabessin, ho estaven esperant.

Colom portava en la seva expedició els rudiments d’un concepte que acabaria estenent-se per tot el món, per a fortuna d’uns i desgràcia d’altres: la hispanidad. El cas és que tres vaixells de fusta mal girbats van trastocar tot un continent. A les bodegues de les tres caravel·les, a més de pólvora i provisions, eines, cabres cabrits i cabrons per alimentar i servir a la tripulació, hi viatjava tota l’essència “hispana”, farcida de la religió tan necessària per a il·luminar el destí dels pobres salvatges, de l’esclavatge que aquelles poblacions ignorants desitjaven sense saber-ho, i de malalties, un càstig diví per les seves costums paganes.

I tot això ho celebrem cada 12 d’octubre amb la Fiesta de la Hispanidad, o el Día de la Raza, que deien abans, per a major glòria i espectacle de les essències pàtries. Se suposa que això de la hispanidad hauria de ser quelcom que unís, sinó a sant de què cal celebrar-ho. A l’Amèrica llatina no sembla que hi hagi massa dificultat, perquè els indígenes, que són els que podrien tenir algun ressentiment envers Espanya, són pocs, pobres, desorganitzats i agraïts, i els que manen són descendents dels mateixos espanyols. O sigui que Viva la madre patria!. A la península, renoi, la hispanidad no acaba de quallar com a element integrador, sinó tot el contrari. Quan més hispans se senten alguns, menys ho volen ser la resta.

Potser, doncs, caldria trobar l’element integrador que definís clarament què és la hispanidad i perquè ens hi hem de sentir còmodes. No pot ser l’idioma, perquè malgrat el que alguns puguin dir, un idioma imposat difícilment integrarà res. A més, a Espanya n’hi ha uns quants d’idiomes, i sols a un se l’anomena espanyol. Tampoc pot ser la unitat política, perquè això fa temps que ho hem posat en qüestió, i a l’Amèrica llatina hi ha una colla d’estat independents.

No trobo tampoc elements culturals que puguin definir la hispanidad, perquè en l’àmbit hispà hi conviuen moltes cultures diferents. Ni econòmics, perquè la distància entre rics i pobres és molt gran. Ni militars, perquè les conquestes uneixen però no integren. Ni....

Ben mirat, potser com a conseqüència de tot el que hem dit, sí que hi ha algun element integrador. Entenc que la hispanidad ha cabrejat a molta gent, que els conqueridors espanyols, com tots, s’han portat històricament com uns cabrons, i que la majoria de pobles sotmesos, pobres i indefensos, ho han entomat com a cabrits. Hi afegiria més, en alguns moments ens l’han fotut ben grossa i l’hem entomada com a bons cabestres. I com que resulta que cada any la cosa es celebra amb una desfilada militar, i que el detall més simpàtic d’aquest acte solemne, potser l’únic, és la cabra de la legió, que llueix gorra i banyetes per tota la Castellana, he arribat a la conclusió que això és el que defineix la hispanidad: un monumental cabreig. I que el que hauríem de celebrar, de fet, és el dia de la cabra.