Catalans inesperats

Llegeixo amb sorpresa que Cervantes era homosexual i català. Ho diu el periodista Albert Torra en el seu darrer llibre, “Gais i lesbianes de la història de Catalunya”, i fa dies se’n va parlar en varis mitjans de comunicació. Si de sorprendre es tractava, el periodista ho ha aconseguit; altra cosa serà que convenci, que això ja ho veurem. No m’interessa l’orientació sexual de Cervantes. El que sí em preocupa és que fos català, perquè jo sempre l’he tingut com a paradigma de la literatura castellana. No em sé imaginar el Quixot en català i, francament, si el torno a llegir (i val la pena, creieu-me) ho tornaré a fer en castellà, que és en la llengua en que va ser escrit i que casualment conec.

L’Albert Torra justifica la catalanitat de Cervantes, en que en la seva obra va lloar Catalunya i els catalans, i en canvi va dir pestes dels castellans i del seu caràcter. L’explicació és ben feble, perquè si jo em poso a dir coses bones dels andalusos, que ho podria fer, i coses dolentes d’uns quants catalans, que també ho podria fer i amb força motius, algú podria pensar, per aquesta regla de tres, que sóc de Jaén i no de l’Anoia. És clar que en el meu cas a ningú importaria que s’esbombés una bestiesa com aquesta, perquè a ben poca gent importa on vaig néixer.

Potser l’autor d’aquest llibre volia escandalitzar, i se li va ocórrer que la millor manera era convertir a Cervantes en homosexual i, a sobre, català. Si de desacralitzar la figura de l’escriptor es tractava, i això sempre convé amb totes les figures, pot haver pensat que la millor manera de subvertir-lo com a icone de les lletres hispanes, era transformar-lo en quelcom que sonés al contrari d’hispà, i sembla que això vol dir català.

El cas és que ara, passat l’interès per aquest tema, surt un nou català inesperat, en Cristòfol Colom. La professora de la universitat de Georgetown Estelle Irizarry acaba de publicar un llibre titulat "El ADN de los escritos de Cristóbal Colón", en el que “proposa i confirma el veritable origen català del navegant”. Basa les seves conclusions en l’anàlisi de 18 ladinismes lèxics, morfològics, ortogràfics i sintàctics que es troben en el castellà de Colom. En definitiva, sembla ser que Colom escrivia malament el castellà, degut a que, en realitat, era català.

I un altre estudi, aquesta vegada del professor de la universitat de Mount Saint Mary Charles J. Merrill, titulat "Colom, 500 anys enganyats", afirma que el descobridor d’Amèrica era un català enemistat amb la família dels Reis Catòlics, i que aquests haurien ocultat la seva catalanitat, fomentant la idea que era italià.

No són els únics que ho afirmen. De quan en quan surten a casa nostra espontanis que situen el lloc de naixement de l’almirall a la Segarra, el Bages, Osona o altres indrets de Catalunya.

No està a les meves mans el posar en qüestió el rigor científic d’aquests estudis sobre Colom i el relatiu a Cervantes, però m’ha sorprès com aquestes notícies han estat acollides en alguns fòrums, en els quals abunden els missatges i comentaris que s’escandalitzen del que anomenen “espoli” o “usurpació” del bagatge cultural català pel centralisme borbònic. De primer, em pregunto si estem necessitats de prohoms i símbols culturals. Jo diria que d’això en tenim i de sobres, i no ens cal envejar el dels altres. Ho dic perquè a mi, francament, no em fa fred ni calor que Cervantes o Colom fossin catalans, espanyols, italians o moçambics, i la teoria conspiratòria espanyolista em sembla una mica paranoica.

La qüestió és: el suposat origen català d’aquests i altres personatges històrics tinguts per castellans, italians o el que sigui, té una base científica real, o és fruit de les ganes d’escandalitzar i vendre llibres ?

Suposant que la cosa no fos prou seriosa, convindria que ens deixéssim de punyetes, que d’icones de tota mena ja en tenim i no ens cal manllevar-ne d’altres. I si realment existeix una base científica que avali els estudis realitzats, afirmar que tot plegat és fruit d’un engany espanyolista per a apropiar-se del llegat cultural català em sembla que va més enllà del que és imaginació i esdevé patològic.