Un home exemplar, tot un senyor

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un senyor molt bo, molt savi i molt generós. Era tot un senyor, amb molta classe i admirat per tota la gent de bé, un senyor d’aquells que quan el veies passar, no te’n podies estar de dir: “Mite’l, és que és tot un senyor!”.

La classe i l’elegància ja li venien de naixement, doncs aquest senyor, que coneixem per Sr. Milionet, dels Milionet de tota la vida, era, com és natural, de bona casa i de millor família, rica, és clar, perquè ja se sap que moltes virtuts sols són a l’abast de les persones amb capital. Sense anar més lluny, ja el pare, l’avi i el besavi s’havien fet un nom en el món de la cultura i l’alta societat, dues coses que abans, com havia de ser, anaven aparellades, i no com ara, en que la cultura ja és a l’abast de gent sense classe ni diners.

Com correspon a una persona del seu renom, ben aviat al Sr. Milionet li foren encarregades tasques importantíssimes per a la cultura del país, i així és com la societat posà a les seves mans la gestió de fundacions, associacions, corals, orfeons, palaus i palauets, tot per a millor glòria i satisfacció del país. Tant sols amb el seu nom, ja donava prestigi al Carrau de la Musiqueta, el sancta santorum de l’elit cultural i la gent amb classe.

Naturalment, per a dur a terme la seva importantíssima tasca amb la dignitat que corresponia, el Sr. Milionet necessitava dels cabals suficients, i totes les persones i grups importants del país no dubtaren ni un moment en subministrar-los-hi, tanta era la confiança i fe absoluta que tenien en la seva persona, com no podia ser d’altra manera, tot s’ha de dir, ja que, com ja hem dit, era tot un senyor. Un dels nostres, vaja! Per descomptat que ningú fou tant barroer com per a preguntar-li que en feia dels diners. A les classes altes, certes coses són de mala educació, i si els diners són de tots els ciutadans seria una baixesa mostrar-hi interès.

I el Sr. Milionet no defraudà ningú (hauria estat inconcebible que ho fes). Era tanta la seva generositat i entrega, que sempre i en tot moment va saber donar als diners que li foren confiats, el destí i l’ús més just i adequat per als nobles objectius que li havien estat encarregats.

Naturalment, l’exercici de les seves altes responsabilitats exigia que viatgés sovint, si calia acompanyat per la seva família per a que l’ajudés, a països llunyans, sobre tot a l’estiu, que és quan fa més calor i és més pesat. Deien les males llengües, gent de mala fe i sense cultura, que se n’anava de vacances amb la família, però tots els homes de bé sabien que tot ho feia per les fundacions, associacions, corals, orfeons, palaus i palauets que gestionava.

Fins i tot en el casament de les nenes mostrà el seu tarannà generós i d’estalvi, sempre disposat a reduir tant com pogués els costos per a l’alta institució que representava, i a fer tots els sacrificis personals que calgués. Fou per això que les nenes es casaren al Carrau de la Musiqueta, per estalviar d’una banda i de l’altra donar prestigi a la institució. Com és natural, recordava a aquell president del seu país que va casar la filla al monestir de l’Embornal per a donar vida als monjos del cenobi. Com no podia ser d’altra manera, ja que les nenes es veien obligades a casar-se en un teatre, els il·lustres benefactors no dubtaren en córrer amb les despeses corrents de la cerimònia. Què menys! total, 100 milions de res cadascuna.

De la seva trajectòria honorable i de l’excel·lent gestió que portà al capdavant del Carrau en dona fe l’absoluta confiança, comprensió i admiració amb la que totes les persones importants del país seguien els seus treballs exemplars. Sols per aquest, i no per altres motius, institucions públiques i privades, i força gent generosa i agraïda, feren importants donatius a les institucions regentades pel Sr. Milionet, i no per altres coses, com diuen alguns malpensats.

I és ben clar que ell donava als diners una utilitat justa i equilibrada. És ben sabut que l’orfeó del Carrau tenia garantit, si més no, un entrepà de foigras cada vegada que sortia a fora. Què volen alguns, que a sobre els pagués el viatge? Amb els sacrificis que ha fet aquest home i se li paga així!

I què s’ha de dir de l’ “aguinaldo” que van rebre ell i els seus col·laboradors a càrrec del pressupost del Carrau, si sols equivalia al 10% ! Qualsevol treballador rep per Nadal una fantàstica panera amb un parell de “xoriços” i una capsa de neules, i al Sr. Milionet ni això. Sols una mica de sobre amb uns bitllets, un miserable 10 %. A veure, el consell d’administració prou que ho va trobar normal !

A més, ell sempre respongué a la generositat amb més generositat. Si calia, pagava els deutes de partits i partidets, o donava diners a fundacions, associacions i altres butxaques. Perdó, altres institucions.

Arribà un moment en que les més altes institucions del país reconegueren amb total unanimitat que calia recompensar l’excel·lent gestió econòmica del Sr. Milionet, i no dubtaren en atorgar-li les més altes condecoracions de la pàtria. Per dir-ne algunes, la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Or de la Ciutat, o la medalla de Santa Rita, la més preuada de totes. Justa recompensa a tants anys de dedicació al país!

Era tanta l’admiració que la classe benestant sentia per ell, que quan algunes persones rancunioses escamparen calúmnies i falsedats sobre la seva gestió, el jutge comprengué immediatament davant de quina mena de personatge es trobava i no dubtà en donar-li tot el temps que necessités per a fer la neteja i selecció de la paperassa que havia acumulat durant tants anys d’esforçats treballs. Ja se sap que quan es treballa molt els papers s’amunteguen, però gràcies a Déu el Sr. Milionet pogué comparèixer davant el jutge lliure de la pesada càrrega que suposaven tants talonaris vells, reguards de transferències, factures i altres papers que ja no servien. I molt encertadament, el jutge, un cop hagué parlat amb ell, l’invità amablement a que se n’anés a casa a descansar, que ja hi hauria temps per a parlar d’altres coses. “Primer reposi, Sr. Milionet, que ja ha fet prou, i vingui a veure’m d’aquí uns mesos, que ja parlarem de lo seu”.

Que ningú pensi malament, això va passar en un país molt llunyà. Res a veure amb el nostre. Ja se sap que, aquí, som tant malagraïts que mai deixaríem que ningú es fes ric amb els diners dels demès, ni que fos tot un senyor com el Sr. Milionet, dels Milionet de tota la vida.