Jugant amb el mòbil al Parlament

Un diputat diu que el seu partit és una “merda”. Un Conseller troba un “toston” el discurs del President del govern del que forma part. Recorda una mica el “coñazo” que a Rajoy li va semblar la desfilada del dia de les Forces Armades, o altres indiscrecions de personatges públics que s’han conegut degut a micròfons inadvertits o teleobjectius àvids d’escàndol i de notícia.

Estic segur que tots hem dit o pensat coses com aquestes, i la majoria fins i tot sentiríem empatia per aquestes persones a les quals el subconscient els bull de cop i volta en un acte públic. El cas, però, és que a Saura i Cirera el que els ha traït ha estat ni més ni menys que un SMS. A hores d’ara una colla d’analistes ufanosos es trenquen la closca per a discernir si els missatges de mòbil dels polítics són tan públics com el seu càrrec o no. Sembla estrany, perquè em sembla que no hi hauria tal discussió si d’una conversa telefònica es tractés. Però el mateix director de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades no està segur que s’hagi produït una intromissió en la intimitat d’aquestes persones, i assegura a La Vanguardia que, tot i que un personatge públic no té perquè rebre una protecció menor del secret de correspondència, la comunicació es va produir en un espai públic i tenia continguts polítics. D’aquí els seus dubtes.

Jo, amb tots els respectes, crec que, per principi, el secret de correspondència és sagrat i inalienable, sigui qui sigui l’autor o el receptor de la comunicació, i sigui quin sigui el seu contingut. Perquè malgrat tractar-se d’un espai públic com l’hemicicle del Parlament, i malgrat ser els subjectes personatges públics i tenir el missatge un caràcter més o menys polític (i em sembla que això és si més no discutible), la conversa entre un diputat i l’altre tenia caràcter privat.

Altra cosa és que aquesta intromissió en la comunicació de dos diputats sigui punible. A mi em sembla que no cal anar tant lluny. No ho és. Els periodistes feien la seva feina, i no han utilitzat mitjans il·lícits per a accedir a la informació. Puntualitzo, doncs, que el fet que s’hagin fet públics aquests missatges no constitueix una acció il·lícita, però que els senyors i senyores diputats tenen tot el dret a la intimitat de les seves comunicacions, siguin on siguin i diguin el que diguin.

Això no treu que calgui exigir a ses senyories que siguin més curosos a l’hora d’utilitzar els mitjans que el Parlament ha posat a la seva disposició. No és que el fet que el Sr. Cirera consideri una “merda” el seu partit o que el Sr. Saura trobi un “toston” el discurs del President, ens hagi de preocupar, perquè no deixa de ser una anècdota més o menys divertida, però amb relliscades com aquesta els senyors diputats han creat o poden crear un problema, si més no, al seu partit. En aquest sentit, Saul Gordillo té tota la raó del món, quan afirma al seu bloc que els diputats han actuat temeràriament i amb força frivolitat a l’hora d’utilitzar les BlackBerry’s, quan aquests aparells tenen utilitats força més serioses.

I si tenen dret a la intimitat i volen que se’ls respecti, no estaria de més que deixessin de ser imprudents.