La broma del secret judicial

Existeix el secret judicial? Rotundament no en aquest país. Podríem discutir in eternum sobre la conveniència d’aquesta institució, plantejar-nos si el secret de les actuacions judicials és convenient i, fins i tot, si és just. Però el cas és que el secret de sumari és una eina teòricament emprada en les actuacions d’instrucció per a facilitar les investigacions, i essent el jutge instructor qui el decreta, és de compliment obligat, especialment per a les parts, però sens dubte també per al propi jutge i per als funcionaris que intervenen en la tramitació del sumari i que tenen coneixement del mateix.

Si és així, com és que en tots els sumaris amb ressò mediàtic, absolutament en tots, el secret de les actuacions dura el mateix que una cartera en un banc del Raval? Ja se sap que no es pot obligar als periodistes a revelar les seves fonts, però no ha de costar gaire saber l’origen de les filtracions si el sumari no s’ha mogut de lloc i se sap qui el toca. A no ser, és clar, que el descontrol sigui total, cosa més que probable.

No m’atreviria a dir que el culpable en sigui el jutge, no fos cas que incorregués en desacatament, però si jo fos d’ell m’ho faria mirar, perquè és evident que quan ordena el secret de les actuacions algú se’l pitorreja.

El que ja és el summum és que, a sobre, surti publicat en dos diaris (El Mundo i El País) el vídeo íntegre de les declaracions dels Srs. Millet i Montull en el cas del Palau. Perquè vaja, una cosa és que algú se’n vagi de la llengua, i l’altra és que, a sobre, porti la cinta als diaris! A un funcionari de qualsevol administració que no sigui la de justícia li cauria el pèl per revelació de secrets.

Que sàpiguen les autoritats judicials que ens ho passem molt bé veient al Sr. Millet declarant davant un jutge, i que la cosa té prou morbo com per a veure-ho fins al final, però que també resulta divertida, per esperpèntica, la gestió del secret de sumari que es fa als jutjats.