Spam i política

Llegir els diaris, escoltar els informatius de la ràdio o la televisió o seguir diàriament la política per internet s’està convertint en una tasca semblant a destriar la correspondència de la bústia o el correu electrònic. Cada vegada més, sembla que de tot el volum d’informació diària que rebem, sols un petit nucli tingui un interès real, mentre que la resta no faci altra cosa que distreure’ns d’allò que realment importa.

Aquesta és una apreciació subjectiva, com ho són sempre els qualificatius d’important o intranscendent quan els apliquem a allò que és opinable. He llegit fa uns dies, i no puc recordar on ni qui ho ha escrit, que alguns temes que darrerament esvaloten el pati polític acaben esdevenint en autèntic spam. I tots sabem el què fer amb el spam; no el podem evitar, però el podem esborrar, ignorar-lo.

Ve a compte, això, d’alguns temes recurrents que, de tant reiteratius, acaben per no fer fred ni calor. Per exemple, el famós cas Gurtel i la possible trama de finançament il·legal del PP que sembla que esquitxin als populars. Portem tant temps sentint-ne parlar, que ja no en fem cas, amb la qual cosa, indirectament, hi surt guanyant el propi PP. El País porta una llarga temporada parlant d’aquest tema en totes les seves edicions, fins i tot ara que ja no és el “diari amic” del govern, avorrint als lectors fins a l’exasperació. I no és perquè no es tracti d’un tema important, sinó perquè tant ja cansa.

El mateix comença a passar, o passarà, amb el cas Millet i el Palau de la Música. Un cop passat l’espetec de l’escàndol, exhaurits l’astorament i la perplexitat que sempre provoca que un personatge pugui, durant tant temps, enganyar a tanta gent, sembla que de cop i volta algú ha engegat el ventilador i ara tots a córrer per a desmarcar-se del personatge i a fer-se els ofesos per les insinuacions de favors inexplicats o de finançament il·legal de partits. Segur que el tema també és important, com no pot ser d’altra manera quan es tracta de diners públics presumptament malversats. Però passarà com en el cas Gurtel, que ningú ho dubti, perquè els mortals, que no els polítics, ja n’estem farts d’aquests temes. A fi de comptes, fa molt temps que varem arribar a la conclusió de que “tots són iguals” (jo no ho penso, malgrat el temps verbal que he emprat).

I també passa i passarà amb altres temes tant o més importants, als quals la seva reiteració acaba convertint en intranscendents o, al menys, en minoritaris des d’un punt de vista d’interès popular. Per exemple, una consulta per la independència és una novetat i una il·lusió, unes quantes són una campanya, però una darrera l’altra perden tot l’interès. O l’estatut, aquella llei orgànica que és al Tribunal Constitucional i que, com deien a Polònia, “després de tant temps potser l’han perdut”. Tant parlar-ne i resulta que molt pocs l’han llegit! Em sembla que hi ha gent que ni tant sols sap què és.

Això sí, anècdotes com la dels SMS amb els que juguen ses senyories des dels seus escons ens faran somriure una mica i oblidar-nos d’altres coses.

Si alguna cosa es salva de l’avorriment, és la crisi, i és comprensible perquè això sí que tothom té clar com l’afecta.

És una llàstima que l’interès dels ciutadà per la política i per les coses que l’afecten no vagi més enllà d’uns quants telenotícies. Repartir culpes és inútil. Alguna cosa va malament quan importa més la vida sentimental dels famosos que l’economia del país, l’educació, la política o la cultura. Al final sols queda l’espectacle de la telerrealitat.

Ben mirat, ja no sé si tot aquest spam serveix per a fer-nos oblidar de l’important, o per a que ens hi concentrem més, però el que és ben clar és que un s’acaba acostumant a destriar la informació amb criteris força subjectius, i una bona part va a la paperera sense ni llegir-la. I la paperera, a la llarga, acaba plena de Millets, Correas, Camps, sms i tota mensa de fullaraca.