Quin diari llegir ?

En un món saturat d’informació com el nostre, destriar la informació correcta o verdadera de l’altra, la incorrecta, o la falsa, o la informació brossa, esdevé una feina titànica quasi mai al nostre abast. De fet, tanta informació, si no vigiles, et porta al desconcert i la confusió. Si no, fem la prova comprant durant uns dies quatre o cinc diaris diferents. Ho podríem provar, per exemple, amb La Vanguardia, El País, l’Avui, El Periódico, Público i El Mundo. No és que les coses s’hi diguin diferent, que també, és que, a més, no s’hi diu el mateix en uns que en altres, i tanmateix tots descriuen, o ho pretenen, la realitat diària social, política, econòmica, cultural o esportiva del nostre país i, en general, del món. Tots aquests mitjans, els que he esmentat i els que m’he deixat, proporcionen la informació amb un biaix ideològic ben clar, segons el mitjà, i defensen, a més, interessos econòmics empresarials en major o menor mesura, segons el cas.

En aquestes condicions, es difícil per al lector avaluar el grau d’objectivitat i imparcialitat que, en teoria, cal exigir dels mitjans com a indicador de qualitat. Ara bé, l’acte d’informar té dos actors, l’informador i l’informat, i si del primer es pot dir que subministra la informació que li convé, del segon cal dir que recull la que li interessa. En altres paraules, davant la generosa oferta de mitjans de comunicació, l’habitual és que el lector acabi triant el que li digui allò que més li agrada llegir.

I si ens enganyen, al menys que ho facin amb les mentires que més ens agraden. Això és fàcil de dir, i de fet, resulta una anàlisi simplista i massa esquemàtica de l’actitud dels lectors envers la informació. És un tòpic, real en alguns casos i en altres no, que els lectors de El País simpatitzen amb el PSOE o amb el PSC, que els de la Vanguardia ho fan amb CIU o amb el PP, que els del Mundo amb el PP, etc. Però hi ha també persones, com jo mateix, que no trobem un diari que ens satisfaci. Jo, en això, sóc com el cul del Jaumet, vaig canviant i en cap m’hi sento a gust. Podria dir que alguns diaris no els llegeixo perquè estan massa allunyats d’allò que penso, i alguns fins i tot per higiene mental, perquè el que diuen m’arriba a repugnar, tampoc. Però podria passar llegint qualsevol de la majoria de diaris que es publiquen a Catalunya o a l’estat espanyol, sense que cap d’ells m’acabi d’agradar del tot perquè no diuen el que m’agrada sentir.

De fet, del que es tracta, és de fer treballar una mica el senderi. Hi ha coses que es poden creure i altres que no, algunes notícies són més opinions que altra cosa, i els cal passar pel sedàs del criteri personal del lector.

Se m’acut que, de fet, els mitjans no tenen solució, en la mesura que la informació l’escriuen persones amb idees i criteri propis, i la publiquen i distribueixen empreses amb interessos econòmics particulars. No cal desacreditar la informació, no cal donar per segur que ens enganyen o ens manipulen, perquè tot això depèn, també, del segon actor en el mecanisme de la informació, és a dir, del lector i del seu criteri. Si no ens deixem, no ens enganyaran ni ens manipularan, però és clar, la feina l’ha de fer el lector. I la primera feina, també la més difícil, és deixar d’avaluar la informació i, indirectament, la realitat, amb criteris d’allò que ens agrada o el que ens disgusta.

Comprar varis diaris cada dia, llegir-los tots i comparar és una feina que sols es pot permetre el que té temps per a dedicar-s’hi i no l’importa, a més, el cost econòmic que comporta. Però en l’era de la informació global i de la comunicació en xarxa, ja no ens cal anar al quiosc. Amb Internet ho tenim fàcil, fins i tot per a llegir aquella informació que mai compraríem en paper. Sóc del parer que, amb tanta tria a l’abast, és més fàcil donar a la informació la dimensió que té realment, més que res perquè les contradiccions són més evidents com més informació tenim a l’abast i, en aquestes condicions, creure cegament és més complicat.