Tindria 7 o 8 anys; en deu fer 45 pel cap baix. Sortia de l’escola, segurament que a les cinc de la tarda, i tardava una bona estona abans d’arribar a casa, no perquè fos lluny, sinó perquè jo era dels que sempre voltava. A aquella edat em coneixia tot Igualada i els seus voltants, segurament més bé que els adults de casa meva. Una edat en que l’exploració i les aventures, però principalment la imaginació, ho són tot.
O sigui que com moltes altres vegades, junt amb un company d’escola, vaig anar corrent cap al rec, sota el pont que unia i uneix Igualada amb Montbui, i al costat de la riera que separava les dues poblacions. Sempre n’havíem dit “el pont de Montbui”, al menys mentre va ser l’únic, ja que la resta eren palanques de fusta. Ara és un lloc per passejar, llavors, per a la quitxalla, era un lloc d’aventures. La riera, de fet, era un lloc “salvatge”, un indret on no hi havia ciutat ni ciutadans, sinó canyes, rates, herbes i una aigua pudent de mil colors diferents cada dia. I era, a més, la frontera de la Igualada civilitzada amb els suburbis de l’altra banda del riu. Per als menuts amb imaginació com jo, allò era com el riu Pecos. Travessar-lo era entrar en territori comanxe, arriscar-se a ser atacats per les bandes que ens tiraven pedres des de la falda del Pi, bandes que, en realitat, eren una colla de marrecs àvids d’aventures com nosaltres.
Però mentre fóssim a la banda igualadina de la riera estàvem segurs, i amb aquella seguretat dia rere dia voltàvem rec amunt i avall, sovint des del pont de Montbui fins quasi el Molí de l’Abadia, a tocar de Vilanova. El rec tenia un encant si feies volar la imaginació, i d’això no ens en faltava. Un curs d’aigua que discorria per carrers molt estrets, per on no passava ningú. En alguns indrets, entrades fosques i petites que donaven a l’interior de les adoberies, unes fàbriques de les que, per aquell costat, sols sortia el soroll dels bombos donat voltes i la pudor de les pells esteses als assecadors. Un lloc estrany, on hi havia sorolls i no es veia ningú, i on un rierol d’aigua discorria per un estret canal, a voltes amagat sota algun tram cobert, i sempre ocupant la meitat del carrer. I a més, prop de la riera i amb un enemic invisible amagat als contraforts del Pi. No passava mai res, però pel cap corrien milers d’històries imaginades.
Aquell dia vam anar corrents cap al riu. Unes escales velles, brutes i amagades baixaven des de la carretera fins al primer pilar del pont de Montbui, i allà mateix trobàvem el rec, que si bé naixia a la resclosa uns metres més amunt, apareixia a cel obert per primer cop sota les arcades del pont. En aquell tram i fins a trobar el carrer de la Creueta, el rec passava bastant enfonsat, i una mica de talús entre aquest i el curs d’aigua feia perillós d’acostar-s’hi, pel risc de relliscar i caure a dins. També era un tram de carrer més ample que els demès, encara que molt menys que en l’actualitat, i pel costat de la riera, si no recordo malament, tot eren canyes i bardissa.
Doncs en aquell punt mateix va començar una cursa. El meu company i jo vam tirar a l’aigua dos trossos de fusta, pensant que estàvem avarant dues embarcacions, i les varem seguir mentre vam poder al llarg de tot el rec, fins que aquest desapareixia de la nostra vista ja molt a prop de Vilanova. No es tractava tant d’una cursa, com de sobreviure al trajecte, és a dir, que l’embarcació arribés a bon port sense embarrancar-se en els nombrosos obstacles que trobaria al llarg del camí. I en trobava, d’obstacles. Per exemple, les comportes que permetien fer entrar aigua del rec a alguns dels horts que hi havia pel costat de la riera. O els trams obscurs en que l’aigua discorria durant uns metres sota el carrer, de manera que corríem fins a la sortida per esperar amb neguit que l’embarcació aparegués de nou. Algun dia ens varem quedar amb les ganes, perquè la fusta va entrar per un extrem i no va sortir per l’altre, però no aquell primer dia, en que tot va anar molt bé.
I un altre obstacle. A vegades, la pròpia imaginació ens feia perdre de vista l’embarcació, fins al punt que ja no la trobàvem més perquè sens havia avançat. I és que, delerosos d’aventures més reals, algun cop decidíem arribar-nos fins a la mateixa riera. Al capdavall de la Baixada del Carme, travessat ja el rec, un estret carreró arribava fins al riu, on una palanca de fusta portava fins l’altre costat, directa a la Creu del Maginet, un petit monument de pedra encara existent que commemorava una tràgica mort. Recordo perfectament que les vores de la riera, en aquell tram, eren impracticables, o sigui que travessaves per la palanca o te’n tornaves enrere. L’aigua era alguns dies grisa, d’altres d’un estrany color de vi, o blava, però sempre espumosa i força pudent. El terme depuradora, de fet, no existia en aquells temps al vocabulari dels adobers ni al de les administracions, i el riu era un autèntic desaigua de les adoberies de la riba. No crec que hi hagués éssers vius a les seves aigües, però si a les vores, on les rates campaven al seu gust.
Aquell era un indret perillós. Allà et podien descobrir les bandes de marrecs que habitaven el barri del Pi i que, a nosaltres, ens semblaven molt perillosos. I és que, de fet, ens tiràvem pedres, encara que no estic seguir de qui començava. Travessar el riu era com sortir de la reserva. En un extrem de la palanca la seguretat, a l’altra la incertesa i l’aventura. La creu del Maginet era un lloc emblemàtic per a la mainada que rondava per allà. Un lloc de fàcil referència i de màgia oculta. Allà començava un camí que s’enfilava per sobre del barri del Pi, en aquella època estret i ple d’herbes, i que portava a la Font Trobada. I la creu, a més, contenia uns elements força misteriosos.
Una base de pedra amb una inscripció, i una creu metàl·lica. La història que sempre havia sentit a casa és que allà, feia molts anys, hi va morir una persona, el tal “Maginet”, d’un tret que accidentalment havia fet un capellà. I per a mi allò tenia molt misteri, morbo en diria ara, perquè jo anava a un col·legi de capellans i se’m feia estrany que un senyor amb sotana pogués fer ús d’un arma i menys matar algú. La inscripció diu el següent: "Teresa Lliró a su amado esposo Magin Rabell que murió en este lugar el 18 de enero de 1904. El Obispo de Vic doctor José Torres y Bages concedió 50 días de indulgencia por cada acto de piedad en favor del difunto”. I per a més misteri, en el monument hi ha gravada la figura d’un cor i una bala. Jo llavors no sabia qui era el Maginet, però vaig deduir que seria una bona persona si el mateix Bisbe es prenia la molèstia de premiar amb una indulgència a tothom qui resés per ell. El misteriós del cas és que, si era bona persona, era força estrany que fos un capellà qui li disparés. La cosa de les indulgències també tenia el seu morbo. Trobant-me en una escola de capellans, de capellans dels d’aquella època, les flames de l’infern i les penes del purgatori no m’eren temes desconeguts. El sorprenent era que un bisbe, que era com un capellà però de més graduació, tingués poder per a perdonar 50 dies de purgatori a qui li vingués en gana.
Amb el temps he sabut que el tal Maginet era en Magí Rabell, que tenia una armeria al carrer de Santa Maria d’Igualada, i que el 18 de gener de 1904 va sortir amb un capellà de Clariana (en seria el Rector?) que volia comprar una pistola, a provar l’arma a l’altra banda de la riera. I ja sabia jo que aquest era un lloc perillós, i no sabria ell que les armes les carrega el diable. Sembla que aquesta es va disparar mentre era a les mans del capellà i va matar a l’acte al pobre Maginet. Diuen que un blanquer conegut pel "Pauet del maco", que es trobava a l'estenedor d’una adoberia, va sentir el tret i en mirar a la riera va veure que el "Maginet" es posava les mans sobre el pit, donava dues voltes i queia a terra. El capellà probablement fou detingut i desconec totalment si va ser jutjat. La Vanguardia de l’endemà en feia menció amb una curta notícia: “Desgracia. Igualada 18, 17’55. Probando un revólver el armero Magín Rabell y el párroco del pueblo de Clariana, disparóse el arma muriendo en el acto el primero.- El corresponsal”. Per què hauria de comprar una pistola un capellà? Queda en el misteri.
Pel que fa a la figura del cor i la bala, em recorda ara les estampes i emblemes que els requetès es posaven sobre el pit durant la guerra i que rebien el nom popular de “detente”, amb referència a la inscripció que portaven, “detente bala”, sobre una imatge d’un sagrat cor. Jo no he viscut la guerra, és clar, i d’aquestes estampes n’he sentit parlar després, ja de gran. Llavors la cosa tenia més misteri i permetia fer volar la imaginació cap a obscures històries de conjures i assassinats.
La creu encara hi és, la palanca és ara un pont de formigó quasi arran d’aigua, i l’aigua és neta i clara. De rates no se’n veuen, però sí uns ànecs impensables en aquella època. I tota la riba del riu és transitable des que s’han dut a terme les obres de recuperació de l’entorn. Si volgués posar una barca al rec, però, tindria un problema, perquè ara passa cobert durant quasi tot el trajecte. Potser la podria posar al riu directament i veure si arriba fins al parc fluvial de Vilanova.
Puc fer més que tot això, em puc asseure en un banc i mirar el paisatge, tancar els ulls i somiar amb l’Anoia de la meva infantesa, i estar segur que no em tiraran pedres des del barri del Pi, ni cap capellà misteriós m’etzibarà un tret. De ben segur que no em passarà cap de les aventures amb les que somiava de petit, però avui el riu és un bon lloc per a passejar i per a recordar.
P.D. Les dues fotografies són tretes d’Internet ja fa temps.
O sigui que com moltes altres vegades, junt amb un company d’escola, vaig anar corrent cap al rec, sota el pont que unia i uneix Igualada amb Montbui, i al costat de la riera que separava les dues poblacions. Sempre n’havíem dit “el pont de Montbui”, al menys mentre va ser l’únic, ja que la resta eren palanques de fusta. Ara és un lloc per passejar, llavors, per a la quitxalla, era un lloc d’aventures. La riera, de fet, era un lloc “salvatge”, un indret on no hi havia ciutat ni ciutadans, sinó canyes, rates, herbes i una aigua pudent de mil colors diferents cada dia. I era, a més, la frontera de la Igualada civilitzada amb els suburbis de l’altra banda del riu. Per als menuts amb imaginació com jo, allò era com el riu Pecos. Travessar-lo era entrar en territori comanxe, arriscar-se a ser atacats per les bandes que ens tiraven pedres des de la falda del Pi, bandes que, en realitat, eren una colla de marrecs àvids d’aventures com nosaltres.
Però mentre fóssim a la banda igualadina de la riera estàvem segurs, i amb aquella seguretat dia rere dia voltàvem rec amunt i avall, sovint des del pont de Montbui fins quasi el Molí de l’Abadia, a tocar de Vilanova. El rec tenia un encant si feies volar la imaginació, i d’això no ens en faltava. Un curs d’aigua que discorria per carrers molt estrets, per on no passava ningú. En alguns indrets, entrades fosques i petites que donaven a l’interior de les adoberies, unes fàbriques de les que, per aquell costat, sols sortia el soroll dels bombos donat voltes i la pudor de les pells esteses als assecadors. Un lloc estrany, on hi havia sorolls i no es veia ningú, i on un rierol d’aigua discorria per un estret canal, a voltes amagat sota algun tram cobert, i sempre ocupant la meitat del carrer. I a més, prop de la riera i amb un enemic invisible amagat als contraforts del Pi. No passava mai res, però pel cap corrien milers d’històries imaginades.
Aquell dia vam anar corrents cap al riu. Unes escales velles, brutes i amagades baixaven des de la carretera fins al primer pilar del pont de Montbui, i allà mateix trobàvem el rec, que si bé naixia a la resclosa uns metres més amunt, apareixia a cel obert per primer cop sota les arcades del pont. En aquell tram i fins a trobar el carrer de la Creueta, el rec passava bastant enfonsat, i una mica de talús entre aquest i el curs d’aigua feia perillós d’acostar-s’hi, pel risc de relliscar i caure a dins. També era un tram de carrer més ample que els demès, encara que molt menys que en l’actualitat, i pel costat de la riera, si no recordo malament, tot eren canyes i bardissa.
Doncs en aquell punt mateix va començar una cursa. El meu company i jo vam tirar a l’aigua dos trossos de fusta, pensant que estàvem avarant dues embarcacions, i les varem seguir mentre vam poder al llarg de tot el rec, fins que aquest desapareixia de la nostra vista ja molt a prop de Vilanova. No es tractava tant d’una cursa, com de sobreviure al trajecte, és a dir, que l’embarcació arribés a bon port sense embarrancar-se en els nombrosos obstacles que trobaria al llarg del camí. I en trobava, d’obstacles. Per exemple, les comportes que permetien fer entrar aigua del rec a alguns dels horts que hi havia pel costat de la riera. O els trams obscurs en que l’aigua discorria durant uns metres sota el carrer, de manera que corríem fins a la sortida per esperar amb neguit que l’embarcació aparegués de nou. Algun dia ens varem quedar amb les ganes, perquè la fusta va entrar per un extrem i no va sortir per l’altre, però no aquell primer dia, en que tot va anar molt bé.
I un altre obstacle. A vegades, la pròpia imaginació ens feia perdre de vista l’embarcació, fins al punt que ja no la trobàvem més perquè sens havia avançat. I és que, delerosos d’aventures més reals, algun cop decidíem arribar-nos fins a la mateixa riera. Al capdavall de la Baixada del Carme, travessat ja el rec, un estret carreró arribava fins al riu, on una palanca de fusta portava fins l’altre costat, directa a la Creu del Maginet, un petit monument de pedra encara existent que commemorava una tràgica mort. Recordo perfectament que les vores de la riera, en aquell tram, eren impracticables, o sigui que travessaves per la palanca o te’n tornaves enrere. L’aigua era alguns dies grisa, d’altres d’un estrany color de vi, o blava, però sempre espumosa i força pudent. El terme depuradora, de fet, no existia en aquells temps al vocabulari dels adobers ni al de les administracions, i el riu era un autèntic desaigua de les adoberies de la riba. No crec que hi hagués éssers vius a les seves aigües, però si a les vores, on les rates campaven al seu gust.
Aquell era un indret perillós. Allà et podien descobrir les bandes de marrecs que habitaven el barri del Pi i que, a nosaltres, ens semblaven molt perillosos. I és que, de fet, ens tiràvem pedres, encara que no estic seguir de qui començava. Travessar el riu era com sortir de la reserva. En un extrem de la palanca la seguretat, a l’altra la incertesa i l’aventura. La creu del Maginet era un lloc emblemàtic per a la mainada que rondava per allà. Un lloc de fàcil referència i de màgia oculta. Allà començava un camí que s’enfilava per sobre del barri del Pi, en aquella època estret i ple d’herbes, i que portava a la Font Trobada. I la creu, a més, contenia uns elements força misteriosos.
Una base de pedra amb una inscripció, i una creu metàl·lica. La història que sempre havia sentit a casa és que allà, feia molts anys, hi va morir una persona, el tal “Maginet”, d’un tret que accidentalment havia fet un capellà. I per a mi allò tenia molt misteri, morbo en diria ara, perquè jo anava a un col·legi de capellans i se’m feia estrany que un senyor amb sotana pogués fer ús d’un arma i menys matar algú. La inscripció diu el següent: "Teresa Lliró a su amado esposo Magin Rabell que murió en este lugar el 18 de enero de 1904. El Obispo de Vic doctor José Torres y Bages concedió 50 días de indulgencia por cada acto de piedad en favor del difunto”. I per a més misteri, en el monument hi ha gravada la figura d’un cor i una bala. Jo llavors no sabia qui era el Maginet, però vaig deduir que seria una bona persona si el mateix Bisbe es prenia la molèstia de premiar amb una indulgència a tothom qui resés per ell. El misteriós del cas és que, si era bona persona, era força estrany que fos un capellà qui li disparés. La cosa de les indulgències també tenia el seu morbo. Trobant-me en una escola de capellans, de capellans dels d’aquella època, les flames de l’infern i les penes del purgatori no m’eren temes desconeguts. El sorprenent era que un bisbe, que era com un capellà però de més graduació, tingués poder per a perdonar 50 dies de purgatori a qui li vingués en gana.Amb el temps he sabut que el tal Maginet era en Magí Rabell, que tenia una armeria al carrer de Santa Maria d’Igualada, i que el 18 de gener de 1904 va sortir amb un capellà de Clariana (en seria el Rector?) que volia comprar una pistola, a provar l’arma a l’altra banda de la riera. I ja sabia jo que aquest era un lloc perillós, i no sabria ell que les armes les carrega el diable. Sembla que aquesta es va disparar mentre era a les mans del capellà i va matar a l’acte al pobre Maginet. Diuen que un blanquer conegut pel "Pauet del maco", que es trobava a l'estenedor d’una adoberia, va sentir el tret i en mirar a la riera va veure que el "Maginet" es posava les mans sobre el pit, donava dues voltes i queia a terra. El capellà probablement fou detingut i desconec totalment si va ser jutjat. La Vanguardia de l’endemà en feia menció amb una curta notícia: “Desgracia. Igualada 18, 17’55. Probando un revólver el armero Magín Rabell y el párroco del pueblo de Clariana, disparóse el arma muriendo en el acto el primero.- El corresponsal”. Per què hauria de comprar una pistola un capellà? Queda en el misteri.
Pel que fa a la figura del cor i la bala, em recorda ara les estampes i emblemes que els requetès es posaven sobre el pit durant la guerra i que rebien el nom popular de “detente”, amb referència a la inscripció que portaven, “detente bala”, sobre una imatge d’un sagrat cor. Jo no he viscut la guerra, és clar, i d’aquestes estampes n’he sentit parlar després, ja de gran. Llavors la cosa tenia més misteri i permetia fer volar la imaginació cap a obscures històries de conjures i assassinats.
La creu encara hi és, la palanca és ara un pont de formigó quasi arran d’aigua, i l’aigua és neta i clara. De rates no se’n veuen, però sí uns ànecs impensables en aquella època. I tota la riba del riu és transitable des que s’han dut a terme les obres de recuperació de l’entorn. Si volgués posar una barca al rec, però, tindria un problema, perquè ara passa cobert durant quasi tot el trajecte. Potser la podria posar al riu directament i veure si arriba fins al parc fluvial de Vilanova.
Puc fer més que tot això, em puc asseure en un banc i mirar el paisatge, tancar els ulls i somiar amb l’Anoia de la meva infantesa, i estar segur que no em tiraran pedres des del barri del Pi, ni cap capellà misteriós m’etzibarà un tret. De ben segur que no em passarà cap de les aventures amb les que somiava de petit, però avui el riu és un bon lloc per a passejar i per a recordar.
P.D. Les dues fotografies són tretes d’Internet ja fa temps.
0 comentaris :: Un rec per a recordar i un rec per a passejar
Publica un comentari a l'entrada