Hi ha un anomenat “grup de savis” per al futur de la Unió Europea que, pel que sembla, ha d’instruir als dirigents sobre el camí a prendre per a reformar i endreçar l’economia europea, un grup que presideix l’expresident espanyol Felipe González i que ha elaborat ara un informe sobre les reformes a mig i llarg termini que precisa la Unió. No li faltarà feina a aquest grup si la vol fer bé. Altra cosa serà que li facin cas.
Es demana en aquest informe que els països de la Unió Europea que encara tenen marge de maniobra, assumeixin un major lideratge, i que es reformi el funcionament de les institucions financeres i dels seus mecanismes de vigilància i control per a evitar una pròxima crisi. Entre altres mesures, demana que es millori la inversió en investigació i desenvolupament, es reformi el mercat de treball i es modernitzi el funcionament de les empreses per a que Europa sigui més competitiva.
No sé si per això calia un grup de savis, que deu tenir la seva organització, els seus recursos i, conseqüentment, la seva despesa, però tractant-se de consells ben vinguts siguin. El que passa és que això ho ve a dir tothom des del mateix començament de la crisi, i els mercats financers, per esmentar el més significatiu, segueixen sense reformar i les economies nacionals subjectes a tota mena de riscos especulatius.
Són coses que no s’entenen. És a dir, un pot entendre, fins on li sigui possible si no es tenen massa coneixements d’economia, com es forma una crisi, com evoluciona i com acaba, sobre tot si llegeix els llibres d’història, que són els únics que l’encerten, quan ja tot ha passat. El que no és de rebut és que aquest sistema capitalista tan assumit i ben implantat que tenim, fins al punt de fer-lo irreversible, pengi sempre del fil dels especuladors financers d’arreu del món. Com pot subsistir una economia a base de sobresalts? És lògic que el pànic s’apoderi de les borses en sis minuts, sols per les maniobres d’un operador borsàtil? N’hi ha prou amb l’opinió feta pública per una agència de qualificació del deute, els membres de la qual sols coneixen quatre privilegiats, per a posar en situació delicada la solvència financera d’un país?
Ha dit algú que els mercats financers i, per extensió, el sistema econòmic mundial, s’han convertit en un gran casino. Talment sembla així, amb la particularitat de que els jugadors utilitzen diners que no són seus. Per això no és estrany que als pobles els costi d’acceptar les fortes mesures de restricció del dèficit que els estats es veuen obligats a emprendre. I no és que els estats no siguin culpables de l’augment descontrolat del dèficit, és que el ciutadà té la impressió que, en qualsevol cas, ell no en té cap culpa i serà qui haurà de pagar, amb els seus impostos i amb la retallada de l’estat del benestar. Costa d’acceptar que mentre el ciutadà paga els plats trencats de la crisi, el casino funcioni a ple rendiment amb els nostres diners.
A aquesta sensació hi ajuda, a més, que els governs es vegin forçats constantment a llençar missatges tranquil·litzadors que acaben convertint-se en pura autodefensa. Al final ja no ens els creiem, de tant repetits, però sí que se’ns fa evident la fragilitat del sistema. I a sobre, alguns més agosarats deixen el casino i passen directament a la ruleta russa, per tal de guanyar un petit rèdit polític. A aquestes alçades, centrant-nos en Espanya i el fantasma grec, escandalitza que el principal partit de l’oposició insisteixi en que la situació de l’economia espanyola s’assembla a la grega. Sorprèn perquè pretén destruir l’esforç del govern socialista en que es mantingui la confiança en l’economia espanyola, i ja se sap que la confiança ho és tot en els mercats financers. Si manca la confiança en la solvència espanyola per a fer front al seu deute, certament que Grècia i Espanya es trobaran en el mateix forat, però això sí, algú haurà esgarrapat uns quants vots.
He dit que escandalitza i sorprèn. Afegiré que també espanta, perquè, en el fons i sense que ni tant sols els importi, potser que tinguin raó, i llavors ja podrem plegar, perquè de forats com el grec sols se’n surt amb un gran consens i, per definició, amb un gran sentit de país, una virtut que brilla per la seva absència en l’actitud del PP davant d’aquests i d’altres problemes. Curiós que defensin tan aferrissadament els suposats “interessos espanyols” quan es tracta de l’estatut, i que se’ls venguin per un plat de mongetes (o de vots) quan es tracta de defensar l’economia del país.
P.D. En aquest link es pot accedir al text complet de l'informe del grup de savis.
Es demana en aquest informe que els països de la Unió Europea que encara tenen marge de maniobra, assumeixin un major lideratge, i que es reformi el funcionament de les institucions financeres i dels seus mecanismes de vigilància i control per a evitar una pròxima crisi. Entre altres mesures, demana que es millori la inversió en investigació i desenvolupament, es reformi el mercat de treball i es modernitzi el funcionament de les empreses per a que Europa sigui més competitiva.
No sé si per això calia un grup de savis, que deu tenir la seva organització, els seus recursos i, conseqüentment, la seva despesa, però tractant-se de consells ben vinguts siguin. El que passa és que això ho ve a dir tothom des del mateix començament de la crisi, i els mercats financers, per esmentar el més significatiu, segueixen sense reformar i les economies nacionals subjectes a tota mena de riscos especulatius.
Són coses que no s’entenen. És a dir, un pot entendre, fins on li sigui possible si no es tenen massa coneixements d’economia, com es forma una crisi, com evoluciona i com acaba, sobre tot si llegeix els llibres d’història, que són els únics que l’encerten, quan ja tot ha passat. El que no és de rebut és que aquest sistema capitalista tan assumit i ben implantat que tenim, fins al punt de fer-lo irreversible, pengi sempre del fil dels especuladors financers d’arreu del món. Com pot subsistir una economia a base de sobresalts? És lògic que el pànic s’apoderi de les borses en sis minuts, sols per les maniobres d’un operador borsàtil? N’hi ha prou amb l’opinió feta pública per una agència de qualificació del deute, els membres de la qual sols coneixen quatre privilegiats, per a posar en situació delicada la solvència financera d’un país?
Ha dit algú que els mercats financers i, per extensió, el sistema econòmic mundial, s’han convertit en un gran casino. Talment sembla així, amb la particularitat de que els jugadors utilitzen diners que no són seus. Per això no és estrany que als pobles els costi d’acceptar les fortes mesures de restricció del dèficit que els estats es veuen obligats a emprendre. I no és que els estats no siguin culpables de l’augment descontrolat del dèficit, és que el ciutadà té la impressió que, en qualsevol cas, ell no en té cap culpa i serà qui haurà de pagar, amb els seus impostos i amb la retallada de l’estat del benestar. Costa d’acceptar que mentre el ciutadà paga els plats trencats de la crisi, el casino funcioni a ple rendiment amb els nostres diners.
A aquesta sensació hi ajuda, a més, que els governs es vegin forçats constantment a llençar missatges tranquil·litzadors que acaben convertint-se en pura autodefensa. Al final ja no ens els creiem, de tant repetits, però sí que se’ns fa evident la fragilitat del sistema. I a sobre, alguns més agosarats deixen el casino i passen directament a la ruleta russa, per tal de guanyar un petit rèdit polític. A aquestes alçades, centrant-nos en Espanya i el fantasma grec, escandalitza que el principal partit de l’oposició insisteixi en que la situació de l’economia espanyola s’assembla a la grega. Sorprèn perquè pretén destruir l’esforç del govern socialista en que es mantingui la confiança en l’economia espanyola, i ja se sap que la confiança ho és tot en els mercats financers. Si manca la confiança en la solvència espanyola per a fer front al seu deute, certament que Grècia i Espanya es trobaran en el mateix forat, però això sí, algú haurà esgarrapat uns quants vots.
He dit que escandalitza i sorprèn. Afegiré que també espanta, perquè, en el fons i sense que ni tant sols els importi, potser que tinguin raó, i llavors ja podrem plegar, perquè de forats com el grec sols se’n surt amb un gran consens i, per definició, amb un gran sentit de país, una virtut que brilla per la seva absència en l’actitud del PP davant d’aquests i d’altres problemes. Curiós que defensin tan aferrissadament els suposats “interessos espanyols” quan es tracta de l’estatut, i que se’ls venguin per un plat de mongetes (o de vots) quan es tracta de defensar l’economia del país.
P.D. En aquest link es pot accedir al text complet de l'informe del grup de savis.
0 comentaris :: La ruleta grega (o russa)
Publica un comentari a l'entrada