Reduir el dèficit o reduir els impostos

Per a dir-ho clar i català: el dèficit de les administracions públiques sols es pot combatre reduint la despesa i/o augmentant els ingressos, si pot ser les dues coses a l’hora. És una afirmació simple i senzilla, però és el que, en el fons, fem tots per a tirar endavant les famílies. Quan van maldades ens en estem d’algunes coses (reducció de la despesa) i, si és possible, procurem guanyar més (augment dels ingressos).

Això és el que demanen la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional als països europeus que tenen la seva economia sota sospita, i el que exigeixen a Grècia per a evitar la bancarrota. En el cas de Grècia, mesures contundents amb una forta repercussió sobre l’economia de les persones i, per tant, un desgast social important.

La reducció de la despesa pot anar pel costat de la despesa ordinària (per exemple, congelació del sou dels funcionaris) i pel de les inversions (frenada important de la despesa en inversió pública). És a dir, que al reduir les inversions l’administració redueix també el seu paper de motor de l’activitat econòmica, un paper important quan el creixement de l’economia és negatiu o quasi.

D’altra banda, si l’administració es veu forçada a augmentar els seus ingressos, no hi ha altre remei que augmentar els impostos, tret que li toqui una loteria molt gran. O sigui, repercussió directa sobre el consum i l’economia de les famílies. I amb tot plegat, augment o, al menys, no disminució de l’atur, la taxa del qual ja està pels núvols.

No crec que amb això hagi descobert la sopa d’all, però és tot el que està a l’abast dels que no entenem d’economia. Així doncs, el que no s’acaba d’entendre és com, d’una banda, es pot exigir a l’administració que redueixi el dèficit dràsticament (fer els deures, en diuen), sota l’amenaça d’equiparar l’economia espanyola amb la grega, i de l’altra se li exigeix també que redueixi els impostos i, sobre tot, que no augmenti l’IVA. La cosa està en si n’hi ha prou amb reestructurar i racionalitzar la despesa pública (un eufemisme per a referir-se a la reducció de la despesa), sense apujar impostos. No crec que, a hores d’ara, ningú s’ho cregui seriosament. Altra cosa és que a aquesta situació no calia arribar-hi, és a dir, que si ara cal apujar impostos és perquè en el seu moment no s’ha gestionat bé la despesa pública, per exemple. En qualsevol cas, les culpes les poden repartir els polítics, que hi tenen la mà trencada, però som on som i haurem d’aguantar el xàfec, encara que a les urnes castiguem a qui tinguem per convenient.

Segurament que si algú ens fes classes d’economia, hauríem de fer un doble o un triple torn, de forma que poguéssim aprendre les visions i criteris oposats que sobre aquesta qüestió existeixen. En qualsevol cas, vagi per davant que a mi, i crec que a ningú, no ens agrada que ens apugin els impostos, però no és aquesta la qüestió.

El que m’agradaria saber és quin grau de credibilitat em mereix algú que em digui que la puja de l’IVA serà dolenta per a l’economia espanyola, i quin em mereix el que em digui exactament el contrari. Sobre tot perquè quan es diu i s’insisteix en que de cap manera és convenient que el govern apugi l’IVA, no s’explica mai què és el que cal fer, a canvi, per a aturar el dèficit públic. És la cantarella típica de la política pura i dura: desqualificar sense oferir alternatives. Al final, tot es redueix a política, i els pagans sempre podrem donar la culpa al govern de les nostres desgràcies.

Hi ha un altre punt de vista, menys polític i més revolucionari. El dels que no estan disposats a passar per una crisi que han provocat els altres, llegeixis “els rics”. Com a mostra de rebuig i per a donar un cop de puny a la taula, no està malament, però si no passem pel tub de la reducció del dèficit, i si no fóssim a la zona euro, com alguns prediquen, l’amenaça per a l’economia espanyola no seria l’amenaça grega, sinó l’argentina, la del “corralito” i la bancarrota.

Vet aquí, doncs, que ens han ben fotut, perquè per molt que la crisi l’hagin provocat, potser, quatre especuladors, l’única sortida, si se’n pot dir així, passa per un llarg període de vaques flaques, pel manteniment d’una alta taxa d’atur i per una contracció important de l’economia de les famílies. I a sobre, hem de conviure amb la manipulació política de tot plegat.