Consulta sobre la Diagonal. Entre el nyap i la manipulació

La veritat és que aquest assumpte de la famosa consulta de la Diagonal de Barcelona m’ha semblat, fins ara, poc interessant, únicament pel fet que no sóc barceloní i que, tot i que vaig de quan en quan a la ciutat comtal i utilitzo aquella via, tinc la impressió que no m’afecta massa. Passa, però, que el tema, com succeeix darrerament amb tots en aquest país, ha sortit de mare i de pare i s’ha convertit en un assumpte polític i quasi bé nacional, talment com si de les vegueries parléssim, sols que en el cas de la divisió territorial de Catalunya la majoria de catalans passa olímpicament, i en canvi, sembla que en això de la Diagonal a tots ens hi vagi molt.

I si tant important és, diré dues coses que em semblen rellevants, al meu entendre:

• Que aquesta consulta ha estat un nyap dels que fan història.
• Que per part de l’oposició en el consistori barceloní el tema s’està manipulant descaradament.

El nyap

Em sembla que aquestes alçades ni el socialista més convençut pot deixar d’admetre el fracàs rotund i sense pal·liatius de la consulta. I no parlo d’intencions, que no dubto que són bones, sinó de fets, o del malament que s’han fet les coses. A mi sempre m’ha semblat que quan es governa cal preguntar el just i necessari, i en tot cas, si es decideix consultar a la ciutadania, fer-ho bé, organitzant la consulta impecablement per a que no falli res o quasi res (la perfecció és impossible), i sobretot deixant clar què es pregunta i quines conseqüències tindrà el resultat de la consulta. Però, sobre tot, tenir clar que les consultes, com les armes, les carrega el diable, i per tant pot ser que els resultats no siguin els esperats.

Si l’alcalde Hereu sospitava o temia que l’opció guanyadora no seria la patrocinada pel propi Ajuntament, ja no havia de començar el procés. Ja que compromet el seu prestigi polític en el tema de la consulta, al menys que valgui la pena. És a dir, que si se sap que es perdrà, ja no cal començar a jugar. És clar que, se’m dirà, l’alcalde això no ho sabia. Naturalment, ell pensava que la ciutadania cridada a les urnes triaria l’opció A o la B, però no la C, que malgrat tot, ha posat a disposició de tot aquell qui la volgués triar. No li manca esperit democràtic a l’alcalde, però sí una mica de vista, perquè una cosa és perdre per poc, cosa que pot passar perfectament en cada convocatòria electoral o consulta, i l’altra és que et guanyin per golejada, per inundació diria jo.

Penso doncs, que l’alcalde o l’equip de govern, o qui sigui que vulgui assumir les responsabilitats del nyap, ha errat completament a l’hora de copsar els interessos de la ciutadania. D’altra banda, ha estat incapaç de mobilitzar els potencials votants de les opcions A o B. Talment, sembla que el poc interès dels barcelonins en participar en aquesta consulta hagi anat parell amb les poques ganes que l’Ajuntament hi ha posat per a que la gent acudís a votar. De fet, a la vista dels resultats, sembla que els únics que s’han mobilitzat són els partidaris de deixar la Diagonal com està.

I si se’m permet dir-ho, amb el que cau aquests dies, plantejar una obra d’aquesta envergadura, i a més gastar-se dos milions i escaig d’euros en fer una pregunta als ciutadans que al cap i a la fi ha esdevingut inútil, constitueix una obscenitat com una catedral. Estic segur que això també ho ha tingut en compte la ciutadania.

La manipulació política

Dit tot això, també diré que des del primer dia el tema ha estat manipulat descaradament per l’oposició convergent en el consistori barceloní, convertint una consulta ciutadana sobre un projecte municipal en un plebiscit en el que, sembla, el que s’hi ventilava era la continuïtat de l’alcalde al front del Consistori. Així ho han entès des del primer dia els seguidors del Sr. Trias, que han plantejat en tot moment el tema com una qüestió política sense ni tant sols entrar en el fons de l’assumpte, que no era altre que decidir si la Diagonal necessitava o no una remodelació.

S’ha dit, per exemple, que l’Ajuntament “amagava” l’opció C, quan el que passa, simplement, és que no n’ha fet propaganda, cosa lògica si el que pretenia l’Ajuntament era la reforma de la Diagonal, un interès del que mai s’ha amagat. L’opció C sempre ha estat present, igual que el No hi és quan un govern convoca un referèndum en el que defensa el Sí. Igual que hi era, per exemple, en les consultes sobiranistes que sembla que hi hagi interès en comparar amb aquesta, sense que se’n fes cap propaganda. I està clar que els votants han trobat aquesta opció al seu abast. A la vista estan els resultats.

Quan es presumeix de participació i democràcia donant suport a unes consultes com les de la independència, sense caràcter vinculant ni efectes pràctics ni jurídics, no es pot menystenir una consulta vinculant organitzada des de l’Ajuntament sobre un tema que, de dur-se a la pràctica, tindrà efectes concrets sobre la vida diària de molts barcelonins. O som o no som. Que les consultes siguin bones o dolentes segons quin sigui el partit que les organitza, que en uns casos se les anomeni “festa de la democràcia” i en altres se les desacrediti, no és de rebut per als ciutadans i converteix en sospitoses i interessades les declaracions polítiques d’aquests dies.

I ja que en parlem, també hi ha qui ha tingut l’ocurrència de fer comparacions entre el resultat de les consultes sobiranistes i el de la Diagonal. Una comparació desafortunada, al meu entendre, perquè és comparar dos fracassos. És cert que la participació en les consultes sobiranistes ronda el 20%, quasi el doble que la de la consulta de la Diagonal. Però també vint euros són el doble de deu, i amb això no es menja. En els dos casos la participació ha estat molt petita i sols s’han mobilitzat els partidaris d’una de les opcions en joc. Això és tot el comparable. El que no es pot fer és titllar de positius un resultats i de negatius uns altres de semblants. Més tenint en compte que la independència és una qüestió que presumiblement havia de mobilitzar força més a l’electorat que no la tria entre un projecte o altre, o de cap.

I posats a manipular, s’ha volgut donar també als resultats de la consulta un sentit electoral, estenent la ficció que aquests reflecteixen el poc suport a l’alcaldia entre la població. Barrejar el gimnàs amb la magnèsia és molt habitual en política, però en aquest cas, a més, és força contradictori. És ben clar que la consulta ha estat un fracàs, però si el fet que els votants hagin triat majoritàriament contra les opcions patrocinades per l’alcaldia, es vol veure com una desautorització de la població envers el seu alcalde, aleshores s’ha d’admetre que són molts pocs els que estan per la feina d’enviar a casa al Sr. Hereu, perquè sols un 12,17% ha anat a votar, i d’aquests han votat per l’opció C (i presumiblement “contra l’alcalde”) el 79,84%, és a dir un 9,72 % del total de votants potencials.

O sigui que, de bufetada a l’alcalde, sí i una a cada galta, però de tomb electoral, de moment res de res. En qualsevol cas, per a aquestes coses ja hi ha les eleccions quan toquen.