Magistrats a pa i aigua

Diuen que avui s’ha reunit altre cop el Tribunal Constitucional per a departir amigablement sobre l’Estatut. Dic jo que deu ser això el que fan, ja que no sembla que sigui per a decidir res. A hores d’ara, pel que sé, els magistrats ja han dinat, han fet el cafè i s’han reincorporat a les dependències del Tribunal. Probablement, cap al tard, tindran gana i plegaran per anar a sopar, que demà serà un altre dia i no s’han de prendre decisions a corre-cuita. N’és de sacrificada la vida d’un magistrat constitucional ! Trobar-se cada tres per quatre, posem que cada mes, per a veure com va tot, llegir un tros d’estatut, haver de pensar per on passar les tisores, i tot això sense poder atendre els (5.000 ? 10.000 ? 15.000 ?) assumptes pendents, tan atrafegats com van amb l’estatut des de fa quatre anys. Els planyo. I a sobre en Zapatero és capaç de retallar-los el sou (deuen ser funcionaris, no?)

No és que m’importi gaire, però una mica d’empenta des de fora potser els aniria bé, una ajuda per a que, amb millor criteri, s’acabin carregant aquest estatut i l’altre, i ens enviïn a tots de cap a la independència, com sembla indicar l’enquesta que La Vanguardia publica avui. Hi ha precedents històrics d’un cop de mà extern per a ajudar a un tribunal, o un jurat, o un grup de persones, a decidir-se, precedents que, vista la solemnitat que guia els actes del Tribunal i l’alta missió a la qual està destinat, trobarem a la història de l’església com als més adequats.

El primer, l’elecció del Papa Celestí IV l’any 1241. Portaven els cardenals reunits nou dies (només nou dies!) sense posar-se d’acord en l’elecció del nou Papa, i la cosa estava que cremava perquè per aquells temps Roma es trobava assetjada per les tropes de l’Emperador Frederic II, que es veu que també tenia algun interès en l’assumpte. Així que el senador Orsini, que pel que sembla aquells dies remenava les cireres a la ciutat, va tancar amb clau els cardenals en un vell palau (cum clave), del que no els deixaria sortir fins que no es decidissin. Així, a més, evitava les influències de l’emperador sobre el col·legi cardenalici. I per a donar-los algun al·licient, els posà a dieta de pa i aigua.

Dos mesos van aguantar els cardenals, fins que van dir “Mira, ja n’hi ha prou, que sigui el Celestí i acabem d’una vegada!”. Tant malament s’ho van passar, que en aquells dos mesos un dels cardenals va morir de calor i el propi Celestí va durar sols disset dies com a Papa, fins que es va morir com a conseqüència de les seqüeles del debat. Per cert que els cardenals, amb poques ganes de repetir l’experiència tot just disset dies després, van fotre el camp de Roma cames ajudeu-me, i van trigar dos anys en tornar-se a reunir, no fos cas que els enredessin amb un altre conclave. El tro de Sant Pere va restar vacant durant tot aquest temps.

I un segon precedent. El 1268 mor Climent IV i els cardenals es divideixen en un facció italiana i una altra de francesa, sense que hi hagi manera que cap dels candidats assoleixi la majoria suficient per a ser entronitzat. En aquesta ocasió es trobaven reunits a Viterbo, al sud d’Itàlia, i ja portaven tres anys sense decidir-se quan el poble va dir que ja en tenia prou, que a sobre havien de mantenir-los i que volien saber d’una vegada qui manava i que fotessin el camp. O sigui que, igual que en el cas anterior, els van tancar amb clau i als van posar a dieta de pa i aigua. Però ai !, aquests cardenals eren més soferts i ni així, o sigui que algú va tenir una brillant idea. “El que necessiten ses eminències és la il·luminació de l’Esperit Sant, i és evident que tancats com estan els coloms no hi poden entrar”. O sigui que no els van obrir la porta ni les finestres, sinó que els van treure el sostre per a que l’Esperit Sant tingués via lliure. Va donar resultat, perquè aquell mateix dia el col·legi cardenalici va elegir un Papa, que no era el francès ni l’italià, sinó un altre que ni tant sols era sacerdot i que llavors es trobava de viatge per Terra Santa. Un tal Teobaldo que regnaria amb el nom de Gregori X.

Quines similituds hi pot haver amb el cas del Tribunal Constitucional ? La primera, que ni uns ni altres tenen limitat el temps per a resoldre, i d’alguna manera se’ls ha “d’incentivar”. La segona, que tancats al seu palau no es veurien influenciats ni pels interessos de l’emperador, ni els d’en Zapatero ni els d’en Rajoy.

Deixar la seu del Tribunal Constitucional sense sostre probablement no seria sostenible, però sense aire condicionat ni calefacció l’Esperit Sant també es mou a gust. I el servei de càtering és una de les despeses que probablement poden ser retallades en favor de l’austeritat pressupostària que se’ns imposa.

I per últim, si volen anar als toros, abans que acabin la feina, què caram !