Explica Robert Graves a Jo Claudi, la seva excel·lent novel·la sobre els emperadors romans de la dinastia Júlia Clàudia, que havent emmalaltit l’emperador Cal·lígula amb una forta migranya de les que preludiaven un nou atac de bogeria, un senador, a fi de guanyar-se el seu favor i, com aquell qui diu, fer una mica la “pilota”, va manifestar públicament que li sabia tant greu la malaltia del seu monarca, que oferia la seva pròpia vida als déus amb tal que es recuperés. Potser va pensar que una mica de retòrica no li aniria malament i el faria quedar bé, o potser creia que l’emperador no se’n sortiria. El cas és que en Cal·lígula es va posar bo i, en un acte públic, va agrair al senador els seus bons sentiments i li va preguntar quan pensava complir el seu compromís amb els déus, és a dir, llevar-se la vida. Fins i tot li va oferir l’ajuda d’un centurió per a dur a terme el seu suïcidi. La història va acabar malament per al senador, que aquell mateix dia va posar fi a la seva existència.
Valgui aquesta petita història com a recordatori que el seguidisme i l’adulació no sempre tenen premi i a vegades el tret pot sortir per la culata. Salvant la distància històrica i humana dels personatges, el PSC es troba avui en una situació que periòdicament surt a la llum per a turmentar-lo i col·locar-lo entre l’espasa de la seva ànima catalanista i la paret de l’obediència socialista al PSOE, el partit “germà” o, potser, el partit “mare”. El retret de l’obediència “espanyola” no li ve de nou al PSC i difícilment se’n podrà deslliurar. Val a dir que això que els altres partits anomenen obediència pot ser anomenat perfectament afinitat, cosa ben normal entre dos partits socialistes i federalistes. Tanmateix, en un context de confrontació democràtica entre l’afirmació sobiranista o l’anhel per una millor autogovern i el centralisme estatal, un partit catalanista com el PSC tan fortament emparentat amb el partit “germà” o “mare” de l’estat espanyol s’ha de trobar forçosament en una situació incòmoda.
D’aquí que el PSC tingui una doble necessitat, l’electoral i la vital, de definir clarament l’essència catalanista que rau en el seu ideari. Per entendre’ns, el Partit Socialista de Catalunya ha de ser, naturalment, socialista i català, i no necessàriament per aquest ordre. No sembla, però, que els seus dirigents actuals en siguin massa conscients, o si ho són, hi estiguin massa d’acord, a jutjar per l’actitud vacil·lant i contradictòria envers el PSOE i el govern Zapatero, a resultes del laberint endimoniat en que la trajectòria de l’Estatut ha sumit la política catalana.
És ben cert, qui ho pot negar honestament, que sense en Zapatero no hi hauria hagut Estatut. També és ben cert que no és que en Zapatero hagi traït ningú, és que senzillament va prometre el que no estava en condicions de garantir. El PSC no té perquè trencar amb el PSOE, no s’ha arribat a aquest punt, però va essent hora que ambdós partits siguin germans i deixin de ser mare i fill.
Cada vegada que algú, des del PSC, gosa posar els interessos catalanistes del partit per davant de la seva relació amb el PSOE, des de les altes esferes es creuen en l’obligació d’apagar el foc i reconduir les relacions amb la direcció socialista de Madrid (darrerament, els casos del Conseller Castells i del flamant director de campanya del PSC Jaume Collboni), i la C de Catalunya es desdibuixa de l’anagrama del partit.
I torno aquí al malaurat senador romà dels temps d’en Cal·lígula. El PSC no necessita, ni li convé, un compromís total amb el PSOE. Per què? Doncs per raons estratègiques i polítiques o, com he dit abans, electorals i vitals. En primer lloc perquè el govern Zapatero, ara mateix, és un govern malalt, amb una gran migranya de la que ningú pot assegurar que en surti. No és sols ja la crisi econòmica, és que, a més, Espanya es troba sotmesa a una crisi institucional i política de la que, ara mateix, ni el govern ni el PSOE saben com sortir-ne, amb independència de qui ens hagi portat a aquesta situació, de la que no és gens aliena l’oposició “popular”. Diria que com a parella per al ball no és, ara mateix, gens recomanable. Certament, però, la situació es pot redreçar, a temps per al govern Zapatero però massa tard per al PSC.
Convindria que el PSC aprengués la lliçó d’en Cal·lígula i en Zapatero, perquè aquest darrer ha donat prou mostres de preferir un govern de CIU a la Generalitat abans que el del “germà” o potser “fill” PSC, un govern amb el qual se sentiria molt més còmode en termes de governabilitat de la nació espanyola. La gratitud és una matèria estranya en política i en Montilla hauria de comprendre (potser ja ho ha fet, potser espera amb resignació el final inevitable), que lluita en dos fronts, el de la política catalana i el foc amic de Madrid. Quan arribi el moment pot esdevenir en el sacrifici propici als déus.
L’altra necessitat del PSC, la vital, té tot a veure amb l’ànima catalanista del partit. És certament injusta l’acusació d’obediència espanyolista que des de l’oposició se li fa tot sovint, malgrat que la pròpia actitud vacil·lant de la direcció del partit amb els companys del PSOE pugui produir més confusió de la tolerable. El PSC té una llarga trajectòria de lluita per les llibertats d’aquest país, pel seu progrés i pel seu autogovern, com la tenen també altres partits catalanistes. Aquestes característiques, virtuts si es vol, segueixen malgrat tot vigents, per bé que als socialistes catalans els cal un esforç extra per a fer-les evidents, un esforç que massa sovint deixen de banda. No ho dic ja des d’un punt de vista estratègic, perquè costa de creure que voluntàriament el PSC renunciï a una part important de vots. Però si no és estratègia, és que en el si del partit, d’uns anys ençà, potser fins i tot des que va renunciar a tenir grup parlamentari propi en el Congrés dels Diputats, la S de socialista pesa més que la C de Catalunya.
En certa manera, crec que el PSC hauria de retrobar el seu lloc a l’espectre polític de Catalunya, un retorn als orígens, si es vol. Treure la pols a la seva ànima catalanista, una ànima que sempre hi ha estat però que ja porta massa temps sota un pes important de tacticisme i política pura i dura. Hi ha un vent que bufa fort en aquest país, el desig de millorar el nostre autogovern i d’afirmació nacional, i no amainarà.
Catalunya té dues grans forces catalanistes, CIU i PSC, implantades en la centralitat i la moderació, ambdues amb possibilitats reals de conduir aquest país pel camí de l’autogovern i el progrés. Aquest camí pot portar al PSC a la pèrdua de la Presidència de la Generalitat, o a l’establiment de pactes i aliances centrades en el progrés del país i la viabilitat del govern, com és habitual en tants països d’Europa i tant rar en el nostre. També hauria de portar-lo a reconsiderar pactes que ara ja sols serveixen per a mantenir un govern ingovernable amb forces mancades precisament de centralitat i moderació. I és un camí que igualment pot portar, en el millor dels casos per al PSC, a una victòria electoral ara per ara força difícil. En qualsevol cas, passi el que passi, una mirada sincera a l’interior de cadascun dels socialistes d’aquest país, un reconeixement de com i perquè va néixer el partit, del que es pretenia i d’on s’ha arribat, i sobretot una anàlisi profunda i desinteressada de les necessitats del país, que no les del partit, probablement tornaria el PSC al lloc d’honor que, junt amb altres forces, li correspon en la política catalana. I si cal, que la C de Catalunya pesi més que la S de socialista.
Valgui aquesta petita història com a recordatori que el seguidisme i l’adulació no sempre tenen premi i a vegades el tret pot sortir per la culata. Salvant la distància històrica i humana dels personatges, el PSC es troba avui en una situació que periòdicament surt a la llum per a turmentar-lo i col·locar-lo entre l’espasa de la seva ànima catalanista i la paret de l’obediència socialista al PSOE, el partit “germà” o, potser, el partit “mare”. El retret de l’obediència “espanyola” no li ve de nou al PSC i difícilment se’n podrà deslliurar. Val a dir que això que els altres partits anomenen obediència pot ser anomenat perfectament afinitat, cosa ben normal entre dos partits socialistes i federalistes. Tanmateix, en un context de confrontació democràtica entre l’afirmació sobiranista o l’anhel per una millor autogovern i el centralisme estatal, un partit catalanista com el PSC tan fortament emparentat amb el partit “germà” o “mare” de l’estat espanyol s’ha de trobar forçosament en una situació incòmoda.
D’aquí que el PSC tingui una doble necessitat, l’electoral i la vital, de definir clarament l’essència catalanista que rau en el seu ideari. Per entendre’ns, el Partit Socialista de Catalunya ha de ser, naturalment, socialista i català, i no necessàriament per aquest ordre. No sembla, però, que els seus dirigents actuals en siguin massa conscients, o si ho són, hi estiguin massa d’acord, a jutjar per l’actitud vacil·lant i contradictòria envers el PSOE i el govern Zapatero, a resultes del laberint endimoniat en que la trajectòria de l’Estatut ha sumit la política catalana.
És ben cert, qui ho pot negar honestament, que sense en Zapatero no hi hauria hagut Estatut. També és ben cert que no és que en Zapatero hagi traït ningú, és que senzillament va prometre el que no estava en condicions de garantir. El PSC no té perquè trencar amb el PSOE, no s’ha arribat a aquest punt, però va essent hora que ambdós partits siguin germans i deixin de ser mare i fill.
Cada vegada que algú, des del PSC, gosa posar els interessos catalanistes del partit per davant de la seva relació amb el PSOE, des de les altes esferes es creuen en l’obligació d’apagar el foc i reconduir les relacions amb la direcció socialista de Madrid (darrerament, els casos del Conseller Castells i del flamant director de campanya del PSC Jaume Collboni), i la C de Catalunya es desdibuixa de l’anagrama del partit.
I torno aquí al malaurat senador romà dels temps d’en Cal·lígula. El PSC no necessita, ni li convé, un compromís total amb el PSOE. Per què? Doncs per raons estratègiques i polítiques o, com he dit abans, electorals i vitals. En primer lloc perquè el govern Zapatero, ara mateix, és un govern malalt, amb una gran migranya de la que ningú pot assegurar que en surti. No és sols ja la crisi econòmica, és que, a més, Espanya es troba sotmesa a una crisi institucional i política de la que, ara mateix, ni el govern ni el PSOE saben com sortir-ne, amb independència de qui ens hagi portat a aquesta situació, de la que no és gens aliena l’oposició “popular”. Diria que com a parella per al ball no és, ara mateix, gens recomanable. Certament, però, la situació es pot redreçar, a temps per al govern Zapatero però massa tard per al PSC.
Convindria que el PSC aprengués la lliçó d’en Cal·lígula i en Zapatero, perquè aquest darrer ha donat prou mostres de preferir un govern de CIU a la Generalitat abans que el del “germà” o potser “fill” PSC, un govern amb el qual se sentiria molt més còmode en termes de governabilitat de la nació espanyola. La gratitud és una matèria estranya en política i en Montilla hauria de comprendre (potser ja ho ha fet, potser espera amb resignació el final inevitable), que lluita en dos fronts, el de la política catalana i el foc amic de Madrid. Quan arribi el moment pot esdevenir en el sacrifici propici als déus.
L’altra necessitat del PSC, la vital, té tot a veure amb l’ànima catalanista del partit. És certament injusta l’acusació d’obediència espanyolista que des de l’oposició se li fa tot sovint, malgrat que la pròpia actitud vacil·lant de la direcció del partit amb els companys del PSOE pugui produir més confusió de la tolerable. El PSC té una llarga trajectòria de lluita per les llibertats d’aquest país, pel seu progrés i pel seu autogovern, com la tenen també altres partits catalanistes. Aquestes característiques, virtuts si es vol, segueixen malgrat tot vigents, per bé que als socialistes catalans els cal un esforç extra per a fer-les evidents, un esforç que massa sovint deixen de banda. No ho dic ja des d’un punt de vista estratègic, perquè costa de creure que voluntàriament el PSC renunciï a una part important de vots. Però si no és estratègia, és que en el si del partit, d’uns anys ençà, potser fins i tot des que va renunciar a tenir grup parlamentari propi en el Congrés dels Diputats, la S de socialista pesa més que la C de Catalunya.
En certa manera, crec que el PSC hauria de retrobar el seu lloc a l’espectre polític de Catalunya, un retorn als orígens, si es vol. Treure la pols a la seva ànima catalanista, una ànima que sempre hi ha estat però que ja porta massa temps sota un pes important de tacticisme i política pura i dura. Hi ha un vent que bufa fort en aquest país, el desig de millorar el nostre autogovern i d’afirmació nacional, i no amainarà.
Catalunya té dues grans forces catalanistes, CIU i PSC, implantades en la centralitat i la moderació, ambdues amb possibilitats reals de conduir aquest país pel camí de l’autogovern i el progrés. Aquest camí pot portar al PSC a la pèrdua de la Presidència de la Generalitat, o a l’establiment de pactes i aliances centrades en el progrés del país i la viabilitat del govern, com és habitual en tants països d’Europa i tant rar en el nostre. També hauria de portar-lo a reconsiderar pactes que ara ja sols serveixen per a mantenir un govern ingovernable amb forces mancades precisament de centralitat i moderació. I és un camí que igualment pot portar, en el millor dels casos per al PSC, a una victòria electoral ara per ara força difícil. En qualsevol cas, passi el que passi, una mirada sincera a l’interior de cadascun dels socialistes d’aquest país, un reconeixement de com i perquè va néixer el partit, del que es pretenia i d’on s’ha arribat, i sobretot una anàlisi profunda i desinteressada de les necessitats del país, que no les del partit, probablement tornaria el PSC al lloc d’honor que, junt amb altres forces, li correspon en la política catalana. I si cal, que la C de Catalunya pesi més que la S de socialista.
0 comentaris :: S de Socialista i C de Catalunya, o viceversa
Publica un comentari a l'entrada