Els funcionaris com a problema

Fa uns dies vaig atendre a la feina una persona que em demanava una informació determinada relativa a un tercer. Com passa a vegades, no vaig poder satisfer la seva sol·licitud per raons estrictament legals, i així li vaig manifestar, explicant-li quines eren aquestes raons i oferint-li una solució alternativa que no el podia perjudicar en absolut, si eren certs els motius que la tal persona adduïa per a reclamar aquesta informació. Aclareixo ara, per a qui no em conegui, que sóc funcionari i que com tothom, però amb més cura i intensitat si cal, m’he de cenyir estrictament a allò que la llei permet. La legislació relativa a la protecció de dades de caràcter personal no em permet subministrar la informació que aquell senyor em reclamava i, d’altra banda, la bona educació i la correcció que, ho digui o no la llei, estic obligat a observar en el tracte al públic, tampoc em permet contestar de la forma i amb les ganes que el cos em demanava, als insults i les amenaces de ser portat davant no sé quins tribunals que vaig haver de suportar.

També he de dir que són molts anys de funcionari i que tots els tòpics i acudits que sobre els treballadors públics es diuen en aquest i en tots els països que he conegut, ni em sorprenen ni em preocupen. Alguns són veritat, d’altres són pura llegenda urbana, alguns són merescuts i d’altres molt injustos, i com en tots els col·lectius hi ha gent de tota mena, els que hi posem ganes a la feina, que som la majoria, i els que se n’aprofiten, que són una minoria més petita del que generalment s’accepta.

Tanta introducció ve a compte de les sobtades mesures de reducció del dèficit públic que el govern Zapatero ha decidit emprendre amb nocturnitat i traïdoria. El senyor del que parlava va tenir la cortesia de dir-me que els funcionaris som un llast per a la comunitat, un obstacle per al progrés i enemics del contribuent (aquesta és la primera vegada que la sentia). Ja vaig dir un dia que procuro ser estoic, i això m’estalvia molts disgustos. El que m’emprenya és que quan van mal dades, el govern, sigui del color que sigui, sempre s’atreveix primer amb els funcionaris, no perquè siguem els més necessitats, que no ho som, ni perquè siguem els més mal pagats, que tampoc ho som, ni per la precarietat del nostre lloc de treball, que no existeix, sinó perquè som els que té més a l’abast. Ja sé que els funcionaris tenim un lloc de treball fix i una seguretat que ja voldrien per ells els treballadors del sector privat, i jo personalment no em queixo del meu sou, el qual, naturalment, desitjaria que fos el més elevat possible. Però no crec que ens haguem de sentir culpables d’això, si fem allò que, a canvi, la societat demanda de nosaltres: servir a l’interès públic conforme a les lleis (que no fem nosaltres) i amb tots els mitjans que l’administració posa al nostre abast (que tampoc decidim nosaltres), la qual cosa no vol dir satisfer a tothom.

Doncs bé, l’estat espanyol, concepte que en aquest cas abasta totes les administracions públiques del país, té un dèficit que ha de corregir amb urgència, i algun culpable hi deu haver en això, un culpable que segur que no som els funcionaris, al menys no els que no som als nivells més alts de l’administració. De fet, si la cosa s’arreglés fent pagar els plats trencats als culpables d’aquest desgavell, aquest país es quedaria sense classe política, i afegiré que també sense classe empresarial i financera.

Però com que a més d’estoic sóc realista, accepto que en aquest moment reduir el sou dels funcionaris pot ser una mesura inevitable, encara que no m’agradi, i a més no em serveix de res que tothom critiqui al govern si no s’és capaç d’aportar alternatives. Més aviat diria que la manca d’alternatives és el que realment m’espanta. D’aquestes restriccions se’n sentiran també altres col·lectius més necessitats, per exemple jubilats i persones dependents. Potser també és inevitable, però en un cas i altre certament és immerescut.

Però el que em molesta és que els funcionaris apareguem com el problema, i en canvi no ho siguin les polítiques econòmiques erràtiques i indecises, l’especulació financera, la total impunitat amb que el sector bancari decideix com i quan els sectors públic i privat poden invertir, en funció dels seus beneficis, o el sabotatge borsari continuat d’especuladors de tota mena i de cap nacionalitat. Més o menys, ve a ser com si el govern ens repetís des de la tribuna parlamentària i amb un llenguatge políticament correcte, allò mateix que el meu amic contribuent em deia fa uns dies: que som un llast per a la comunitat i un obstacle per al progrés. I és que, de fet, el més còmode, o el més fàcil, és que el càstig pels pecats dels altres ens l’emportem els que som més a l’abast del govern. Jo dic que els funcionaris no som el problema, i em temo que tampoc serem la solució.