La fórmula Duran, un altre lament

En Duran Lleida ha tingut una idea que no passarà de ser una repetició més del que molts pensem i diem sense cap mena d’èxit: que per davant de la política, cal posar els interessos del país. Com que és un tòpic, una frase feta que queda bé i poca cosa més, la majoria de ciutadans ja ni tant sols s’emociona en llegir-la. Quasi bé que avorreix.

No és que en Duran Lleida hagi dit literalment això. El que proposa el polític democristià, en la carta setmanal que publica avui a la web d’Unió, és un govern de concentració per a fer front els reptes més urgents de la crisi, i que prepari el camí a unes eleccions per aquí a pocs mesos. Un govern de concentració, és clar, que hauria de comptar amb el suport de les principals forces polítiques i que, s’entén, haurien de formar el PSOE, el PP i potser CIU. He fet la personal lectura que això equival a posar els interessos del país per davant de la política, perquè una solució d’aquesta mena implica la renúncia del PSOE al monopoli del govern i la del PP a l’oposició destructiva i la cursa pel poder.

Tant despreniment per part dels principals partits polítics em sembla una utopia. Jo diria que fins i tot en Duran Lleida no creu massa que això sigui possible, a jutjar pel to pessimista del seu discurs. I és que el que es demana és massa per a la classe política espanyola:

a) Que el PSOE, i per extensió el govern de la nació, admeti que no pot tot sol amb la crisi econòmica incontrolable del país i la crisi institucional que ell mateix i el principal partit de l’oposició han provocat amb el bloqueig constant de les institucions.

b) Que el PP abandoni la seva política destructiva i obcecada de negar el pa i la sal a qualsevol iniciativa que vingui del govern, amb l’esperança que com més malament vagi tot, més s’apropi al poder.

I de fet en Duran Lleida no compta tampoc que en les pròpies files de la coalició nacionalista trobaria una probable resistència, ja que la pública predisposició, ja quasi històrica, d’Unió a entrar en un govern espanyol sempre ha estat vista amb fredor i recel pels polítics de Convergència. O si que hi compta i no és més que el lament del que constata com les oportunitats es deixen perdre una i altra vegada.

Curiós, per cert, que en Duran esmenti com a via per a arribar a aquest govern de concentració la de la moció de censura. Dic que és curiós perquè aquesta moció sols podria prosperar si el mateix PSOE la votés, o si els promotors aconseguissin un suport parlamentari tant ample com improbable. I si el PSOE estigués per la feina del govern de concentració, a què vindria la moció de censura? N’hi ha prou amb un gran pacte.

En qualsevol cas, assumit que els partits no es posaran d’acord per a emprendre aquest camí ni cap altre que els suposi renúncia a quotes de poder o a possibilitats de governar, la desafecció envers la classe política anirà a més. No sé si algú, a la cúpula dels partits, s’adona que d’una crisi econòmica i institucional greus i una molt creixent desafecció, es passa en poc temps a una crisi social de dimensions imprevisibles.