Precampanya

Ho confesso. Això meu és per a fer-s’ho mirar. “Doctor, no sé què em passa, que com més s’acosten les eleccions més interessant trobo la política”. O bé “Pare, confesso que m’agrada la política, que gaudeixo de les campanyes electorals, i no me’n penedeixo”. Estic malalt, dirà la medecina, o sóc un viciós i un pecador, dirà el confessor, perquè no pot ser que vagi a contracorrent d’aquest costum tant castís i tant nostrat de blasmar de tots els polítics sense excepció, de riure-se’n, de fer-ne broma o de maleir-los, com si fos la casta més malvada de l’espècie humana. Talment sembla que els polítics són una plaga, font de tots mals i negació absoluta de qualsevol bé.

I tanmateix, els votem, els elegim, els donem el poder per a que facin i desfacin durant, al menys, quatre anys. Alguna cosa deuen tenir, que no podem viure amb ells ni sense ells, perquè al cap i a la fi, tant dolents que semblen i sempre votem! O serà que, per molt que diem, els únics polítics dolents són els que no són de la corda? De la nostra, és clar. Per això no estic segur de pecar ni estar malalt quan gaudeixo de promeses electorals, discursos varis segons el moment i el lloc, demagògies pintoresques, programes buits de contingut i guerres dialèctiques sense fi. Què hi farem, és la política, i l’atractiu de tot plegat és que cal destriar el gra de la palla, cosa que hauríem de saber fer, si ens veiem en cor de jutjar l’acció o la inacció polítiques.

Home, a mi m’agraden les precampanyes electorals, més i tot que les campanyes pròpiament dites, perquè en aquest sentit em donen feina. Els discursos i declaracions són continus, les rèpliques i contrarèpliques constants. Sentir a un polític negar un acte de govern que ell mateix repetiria si governés, o que ja va fer quan governava, no té preu. Sentir-ne un altre contradient-se ell mateix, negant-li el pa i la sal al govern per haver adoptat unes mesures que ell mateix ha demanat quan el govern s’hi negava, és força alliçonador. Sentir un polític del govern llençant una rere l’altra promeses i més promeses, quan no ha estat capaç de complir-ne quasi cap, exercita l’esperit crític del ciutadà. I llegir els diaris cada dia acaba essent tant entretingut com aquests programes de la telerealitat (per què en diran així, si de “realitat” no en tenen res?) que duren hores i hores, en els que tothom crida i acabes per no entendre res. No en va la política ja s’hi ha colat, i sinó vegi’s La Noria i com “parlen” de política els seus “tertulians”.

Entenc que com més s’acosten les eleccions, més aflora el verdader caràcter de la política. Si un és demagog, ho serà més i millor com més necessiti els vots del ciutadà. I si un és mentider, més forta serà la temptació quan s’hi jugui el lloc. A mi m’agraden, ja ho he dit, les precampanyes, perquè serveixen per a que uns i altres es treguin les caretes, sempre i quan, és clar, tinguem interès en veure què hi ha a sota. Per això he sentit una gran decepció quan he escoltat al Sr. Esteban Gonzalez Pons proposar en nom del PP que se suprimeixin les precampanyes electorals, com a mesura d’austeritat. I ha estat per vàries raons:

a) Primera, que si aquesta proposta arriba a bon port, les eleccions i tot el que les precedeix seran més avorrides que l’argument d’un BOE.

b) Segona, que si va de veritat, ja s’hi poden posar, perquè la precampanya electoral, pel que fa a Catalunya, ja ha començat fa temps.

c) I tercera, perquè no entenc com es pot suprimir allò que no existeix. Perquè, en realitat, la precampanya no existeix formalment. No ve regulada a la Llei Electoral, no té un començament ni unes normes, no està regulada enlloc. En sentit ampli, es podria considerar que la precampanya electoral dura tot el que dura una legislatura.

El cas és que el PP vol portar al Congrés dels Diputats una proposició per a suprimir la precampanya. No sé si ja la tenen redactada, i si és així resultaria força interessant llegir-la, perquè regular això és com regular l’activitat de tots els polítics durant tota la legislatura. A no ser, és clar, que una ment clarivident sigui capaç de discernir què té sentit electoral i què no en té. Qui és el titular de tanta clarividència? Els jutges? El Tribunal Constitucional? (Ejem!!)

Crec sincerament que és una llei impossible d’inventar, un brindis al sol i un pur exercici de demagògia. I ostres!! És clar, això també és precampanya! Ben mirat la proposta és força interessant. Espero que d’aquí a les eleccions en surtin d’altres tant estrambòtiques com aquesta. Quina delícia, doctor, quin plaer, pare! això sí que és electoralisme!