Diògenes volta per aquí

Diuen que Diògenes de Sínope cercava un home honest pels carrers d’Atenes, amb una llanterna i a plena llum del dia, i no el va trobar. Algun n’hi devia haver, al menys per als cànons de l’època, però en qualsevol cas, no com el filòsof l’entenia. Segurament que més d’un estarà d’acord en que hi ha moltes persones deshonestes, però no tantes com per a no trobar les que no ho són. El que passa és que Diògenes era un cabut de si mateix, un cínic autèntic, representant fidedigne de l’escola filosòfica del cinisme.

S’han dit moltes coses d’aquell home. Malgrat que no deixà cap text escrit, és un dels que més anècdotes ha deixat per a la història. Sembla que Diògenes, i els cínics en general, consideraven que el savi autèntic no tenia necessitats, i que moltes d’aquestes havien estat creades per la societat i es podien evitar si es portava una vida natural i austera. En general, consideraven les coses mundanes com a supèrflues.

Això portà a Diògenes, per exemple, a malviure en una tina, sols amb una manta per a cobrir-se i amb un bàcul per a repenjar-se. Diuen que també tenia un vas per a beure, però que un dia, veient un noi que bevia amb les mans, llençà el got per que ja no el va trobar necessari. I un tret característic d’ell fou el menyspreu profund que sentia per la societat en general i per les persones “importants” en particular. En certa ocasió Alexandre el Gran se li acostà per a preguntar-li com el podia ajudar, i ell, de mal humor, li contestà que, de moment, apartant-se, que li tapava el sol.

Realment, aquell home passava de tot i de tothom, i la pregunta que jo em faig és si Diògenes no volta encara per aquí, cercant el seu home honest. Hi ha qui troba que la societat és pura comèdia, que les normes de convivència són pures convencions i que tot plegat és una hipocresia de la que cal allunyar-se. En conec algun d’aquests, però que no arriba a l’extrem de viure sota un pont i tapar-se amb una manta. Una cosa és ser cínic i l’altre ser tonto, diria en Fermí. Acostumen a abocar el seu descontentament contra el que en diuen “el sistema”, un ens difús on s’englobaria la política, el capitalisme (sempre el capitalisme), l’església i l’amo que “hem fa pencar molt i em paga poc”. Normalment tot això es tradueix en un passotisme extrem, però també en la consideració que tot aquell que te poder és dolent per naturalesa, especialment els polítics, que a més de ser dolents cobren per ser-ho.

O sigui que, per entendre’ns, de moment el que tindríem avui dia és un cínic descafeïnat, és a dir, que manté el menyspreu per tot el que entén per “sistema”, però no renuncia, ni de bon tros, a la forma de vida que aquest sistema li proporciona. Si a aquests trets hi sumem la veneració per l’essència natural de l’existència, la consideració de que tot allò que ens aparta de la naturalesa és dolent, precisament, per naturalesa, ens acostarem una mica més a Diògenes. És diferent, en tot cas, de la pràctica de l’ascetisme, que mou a unes poques persones a fugir del brunzit mundà per a refugiar-se en la contemplació, la meditació i la vida austera.

Fa pocs dies vaig parlar dels paràsits en un article d’aquest bloc, i de com, a l’antiga Grècia, anaven de taula en taula menjant de gorra, a canvi de portar bona sort a l’amfitrió i entretenir als comensals. Sembla que a Diògenes també el convidaven sovint als àpats dels prohoms de la ciutat, principalment per fotre-se’n una mica i animar la vetllada. I Diògenes, passant de tot, hi anava i menjava, i si calia ell mateix se’n fotia dels demès. Potser, doncs, del tot no acabava de renunciar a la vida social.

Els Diògenes de l’actualitat no renuncien a res de res que sigui material; en tot cas, renuncien a la participació, però no a la crítica furibunda, com tampoc ho feia el Diògenes de l’antiguitat. I tampoc, en general, practiquen les excentricitats dels cínics de l’antiguitat. De Diògenes es diu que va morir deixant de respirar voluntàriament. Tothom mor al deixar de respirar, però fer-ho voluntàriament és molt difícil. Una versió menys heroica però certament estranya, diu que va morir d’un còlic provocat per la ingesta d’un pop viu.

També en això s’han moderat els Diògenes de l’actualitat. El món és dolent, però no tan com per a fotre el camp de manera voluntària, i els pops es mengen ben adobats en una tapa del bar de la cantonada.

Potser, el què passa, és que ens equivoquem quan anomenem “síndrome de Diògenes” al que pateixen algunes persones d’una certa edat, que acumulen deixalles i rampoines a casa seva sense motiu aparent. Diògenes sòls tenia un bàcul i una manta, o sigui que no era d’aquests. La verdadera síndrome de Diògenes és la del que menysprea tot el que assimila amb el “sistema”, perquè ho considera fals i innecessari, la del que passa de tot i no renuncia a res.