Honduras. Democràcia sí, però....

Sembla que el temps dels cops militars a llatinoamèrica ja ha passat. És una bona notícia per a la democràcia que l’estereotip de les repúbliques bananeres quedi per a la història. Precisament per això el cop d’estat a Honduras contra el seu president Manuel Zelaya no ha estat acceptat per ningú, ni tan sols pel padrí nordamericà, que fins no fa massa anys no tenia cap mania en intervenir al subcontinent quan i com volia, ja fos organitzant cops d’estat per treure del mig als governants poc dòcils –Xile, Bolívia, Argentina, etc- o enviant als marines a ocupar el país –Panamà, Grenada, la mateixa Honduras, etc-

Veurem com acaba el tema d’Honduras, però en qualsevol cas els que creiem en la democràcia hauríem de posar per sobre de tot la legalitat del poder del poble. Si aquell senyor va ser elegit pels ciutadans d’Honduras per a governar el seu país, ens agradi o no, és el que aquell país ha de tenir, el govern que lliurement ha triat.

D’acord. Fins aquí tot el que toca dir, el que la majoria de nosaltres signaríem i ratificaríem, demòcrates com som. Però resulta que tinc un recó a la consciència molt emprenyador, que de quan en quan discrepa d’allò que dic i que té tendència a expressar-se, i si després d’aquesta professió de fe democràtica no dic allò que em preocupa de tot plegat, aquell “sí però....”, no em quedo tranquil.

Aquest senyor, el tal Zelaya, al qual mai li negaré la seva legitimitat per a ocupar la presidència del país, que li ve donada pel mandat de les urnes, té tot el suport d’en Chavez, Castro i la seva cohort de predicadors bolivarians. No és que això l’inhabiliti per a ocupar el poder, però, com diuen en castellà, “dime con quien andas y te diré quién eres”. Si són de la mateixa corda, aleshores la democràcia a Honduras ja corria força perill abans del cop d’estat, perquè en Chavez, l’Evo Morales i, per descomptat en Castro, no són precisament demòcrates de tota la vida. El recolzament d’un dictador com Castro, o d’un colpista aprenent de dictador com Chavez, no són precisament un bon aval per a un demòcrata.

De tota manera, Tegucigalpa queda molt lluny i ens podem permetre el luxe de ser políticament correctes, o sigui que podem dir que sempre recolzarem la democràcia en aquell país, sobretot ni no estem disposats a fer res concret en aquest sentit.

Tot això em porta al cap una de les grans contradiccions de la democràcia, una contradicció que no té solució i amb la que sempre haurem de conviure els demòcrates. La democràcia ha de donar l’oportunitat d’assolir el poder, per mitjans democràtics, a aquells que no hi creuen i que estan disposats a suprimir-la així que en tinguin l’oportunitat? Deixarem de ser demòcrates si els barrem el pas per mitjans no estrictament democràtics, amb la finalitat de salvar la democràcia?

Per exemple, Hitler va arribar al poder, en primera instància, a través d’unes eleccions que va guanyar per majoria relativa. Hauria estat legítim un cop d’estat que el fes fora del poder, abans que tingués temps de suprimir tot el sistema parlamentari i finalment la democràcia i tot el que va passar després? El mateix Chavez va impulsar un cop d’estat contra el govern legalment elegit, que va fracassar. Més tard, ja al poder gràcies a ser elegit en les urnes i per tant democràticament, un altre cop d’estat va intentar fer-lo fora a ell, sense aconseguir-ho. A la vista de la deriva autoritària que de forma progressiva assoleix el seu mandat, hauria estat desitjable que aquell cop triomfés? I en el cas que hagués triomfat, l’hauríem beneït, o hauríem reaccionat com en el cas d’Honduras?

No pretenc tenir la resposta. En qualsevol cas, tinc clar que cal defensar el principi democràtic de que qualsevol poble ha de tenir el govern que lliurament ha elegit, i en aquest cas no hi ha dubte del que Honduras va elegir en el seu moment. El que passa és que aquell raconet de la consciència, com un corcó, no para d’emprenyar. Potser per això, a vegades, d’aquestes coses en parlem amb la boca més petita que no d’altres.