No sé si és el millor acord sobre finançament al qual es podia arribar, ni tant sols sé si és un bon acord. Diuen els partits del govern que és el millor que es podia assolir. Per contra, la gent de CIU i els sectors més sobiranistes, exclosa ERC que ja l’ha donat per bo, diuen que és un mal acord, gairebé una traïció. I és possible que tothom i ningú tinguem raó.
No he trobat encara ningú capaç de jutjar aquest acord deixant de banda la política. Em fascina el convenciment i la fe cega amb el qual els detractors el titllen de presa de pèl, donant per suposat que per força Espanya ens enreda una altra vegada. Tanta passió hi posen, tant segurs n’estan, que jo crec que ja ho sabien molt abans que hi hagués acord, abans i tot que es comencés a negociar, quan ni tant sols es parlava de xifres ni terminis. De fet, sempre he pensat que CIU i els sectors independentistes que actualment no se senten representats per ERC, donarien un no rotund a l’acord. En el cas de CIU, per un càlcul polític lògic i evident. Ara és la seva de trepitjar el terreny d’ERC, d’erigir-se com a únics defensors de la puresa catalanista. Ja ho he dit en algun altre post, CIU, mentre sigui a l’oposició, no acceptarà cap acord sobre finançament, sigui el que sigui. En el govern, segur, hauria estat tot el contrari.
Pel que fa als independentistes de veritat (no hi conto entre ells a CIU com a partit, si de cas a nivell individual d’alguns militants) que actualment no estan compromesos amb el govern de Catalunya, és a dir, els que no són a ERC, crec que es tracta, com ja he dit, d’una qüestió de fe. Un acord entre el govern de Madrid i el de la Generalitat no pot ser bo, el signi qui el signi i digui el què digui. Sempre hem estat les víctimes i sempre ho serem. No cal llegir l’acord, segur que és dolent.
És clar que si de política parlem, no és altra cosa la que fa el govern del tripartit quan ens diu que és un molt bon acord. Faltaria més!, l’han fet ells. Segurament és el millor acord al qual es podia arribar, si parlem d’acord i no de ruptura, però no confio massa en que siguin capaços de demostrar-m’ho. Feia tant temps que durava aquesta conya que calia posar-hi fi com fos, a qualsevol preu. També he dit recentment que l’estatut l’incomplien tant el govern català com el de l’estat, perquè el mandat era el d’assolir un acord, i en un acord hi ha dues parts. Totes dues tenen l’obligació, per a mantenir-se dins dels marges d’una negociació, de pressionar i cedir en la mesura i en el moment oportuns. Repeteixo, ambdues parts tenen aquesta obligació.
Des d’aquest punt de vista, sóc capaç de creure’m que l’acord és el millor que hom podia assolir. Em puc creure que és el millor per a Catalunya o que no n’hi havia altre de possible. En qualsevol cas, també serà un acte de fe, com en el cas contrari, ja que tinc la seguretat que quan em vénen l’acord, em vénen la moto. Perquè és clar, també em puc creure que, arribats a aquest punt de la legislatura, o s’assolia l’acord que fos, qualsevol, o es trencava el tripartit.
O sigui que com a càlcul polític, la postura de tots plegats té la seva lògica, sempre que tinguem clar que els interessos de partit es posen per davant dels de país. I com a qüestió de fe, doncs té la inconsistència que tenen totes les idees preconcebudes. Espero que ningú em pregunti si és un bon acord, perquè no en tinc ni punyetera idea. Caldria que qui ho expliqués fos capaç de fer-ho objectivament, sense manipular dades ni creure cegament el que diuen els caps polítics respectius, però això no passarà, entre d’altres coses perquè a més d’un se li podria veure el llautó.
El que sí que tinc clar és que ja era hora, o sigui que, ben mirat, com deia aquell, agafa els calés i corre!
No he trobat encara ningú capaç de jutjar aquest acord deixant de banda la política. Em fascina el convenciment i la fe cega amb el qual els detractors el titllen de presa de pèl, donant per suposat que per força Espanya ens enreda una altra vegada. Tanta passió hi posen, tant segurs n’estan, que jo crec que ja ho sabien molt abans que hi hagués acord, abans i tot que es comencés a negociar, quan ni tant sols es parlava de xifres ni terminis. De fet, sempre he pensat que CIU i els sectors independentistes que actualment no se senten representats per ERC, donarien un no rotund a l’acord. En el cas de CIU, per un càlcul polític lògic i evident. Ara és la seva de trepitjar el terreny d’ERC, d’erigir-se com a únics defensors de la puresa catalanista. Ja ho he dit en algun altre post, CIU, mentre sigui a l’oposició, no acceptarà cap acord sobre finançament, sigui el que sigui. En el govern, segur, hauria estat tot el contrari.
Pel que fa als independentistes de veritat (no hi conto entre ells a CIU com a partit, si de cas a nivell individual d’alguns militants) que actualment no estan compromesos amb el govern de Catalunya, és a dir, els que no són a ERC, crec que es tracta, com ja he dit, d’una qüestió de fe. Un acord entre el govern de Madrid i el de la Generalitat no pot ser bo, el signi qui el signi i digui el què digui. Sempre hem estat les víctimes i sempre ho serem. No cal llegir l’acord, segur que és dolent.
És clar que si de política parlem, no és altra cosa la que fa el govern del tripartit quan ens diu que és un molt bon acord. Faltaria més!, l’han fet ells. Segurament és el millor acord al qual es podia arribar, si parlem d’acord i no de ruptura, però no confio massa en que siguin capaços de demostrar-m’ho. Feia tant temps que durava aquesta conya que calia posar-hi fi com fos, a qualsevol preu. També he dit recentment que l’estatut l’incomplien tant el govern català com el de l’estat, perquè el mandat era el d’assolir un acord, i en un acord hi ha dues parts. Totes dues tenen l’obligació, per a mantenir-se dins dels marges d’una negociació, de pressionar i cedir en la mesura i en el moment oportuns. Repeteixo, ambdues parts tenen aquesta obligació.
Des d’aquest punt de vista, sóc capaç de creure’m que l’acord és el millor que hom podia assolir. Em puc creure que és el millor per a Catalunya o que no n’hi havia altre de possible. En qualsevol cas, també serà un acte de fe, com en el cas contrari, ja que tinc la seguretat que quan em vénen l’acord, em vénen la moto. Perquè és clar, també em puc creure que, arribats a aquest punt de la legislatura, o s’assolia l’acord que fos, qualsevol, o es trencava el tripartit.
O sigui que com a càlcul polític, la postura de tots plegats té la seva lògica, sempre que tinguem clar que els interessos de partit es posen per davant dels de país. I com a qüestió de fe, doncs té la inconsistència que tenen totes les idees preconcebudes. Espero que ningú em pregunti si és un bon acord, perquè no en tinc ni punyetera idea. Caldria que qui ho expliqués fos capaç de fer-ho objectivament, sense manipular dades ni creure cegament el que diuen els caps polítics respectius, però això no passarà, entre d’altres coses perquè a més d’un se li podria veure el llautó.
El que sí que tinc clar és que ja era hora, o sigui que, ben mirat, com deia aquell, agafa els calés i corre!
0 comentaris :: Agafa els calés del finançament i corre !
Publica un comentari a l'entrada