En situacions excepcionals es diuen coses excepcionals. Un excés de pressió porta a esclats dialèctics que surten del més endins, paraules que brollen directament del subconscient i que, per tant, no han estat mesurades ni calibrades per a preveure’n les conseqüències. També en política. Tots els personatges públics han hagut d’aprendre, a les basseroles de la seva carrera, que no es pot dir el què es vol, que cada dia t’has d’empassar, com a mínim, un gripau, i que les decisions cal compartir-les.
Per això, ara que ens trobem en una situació de crisi econòmica generalitzada, i que les bufetades cauen per a tothom, alguns no s’entretenen massa en calcular més enllà del desgast del contrincant, per allò de que qui colpeja primer fa més mal. Això es nota en el fracassat diàleg social entre empresaris, govern i sindicats. No esmento el govern en el lloc central per casualitat. En realitat, les parts són, o haurien de ser, els sindicats i els empresaris, i el govern hauria d’assumir una posició central de moderació, equilibri i arbitratge, sense renunciar, naturalment, a la seva prerrogativa d’emprendre o no les mesures que surtin del diàleg.
És clar que el diàleg social, malgrat ser especialment necessari en situacions de crisi, és precisament en aquests moments quan és més difícil. Per a que la societat hi guanyi, tots hi haurem de perdre una mica. Els agents socials no poden acudir a la negociació amb posicions maximalistes, perquè és tant com renunciar al diàleg i a la negociació, i apostar per la imposició. Enrocar-se en el que ja tenim, quan del que es tracta és de salvar els mobles, és si més no temerari.
No sembla que el diàleg d’empresaris, govern i sindicats hagi anat pel camí raonable, a jutjar pel seu resultat, o per la manca d’aquest, i per les declaracions que uns i altres no paren de fer. Sobre les posicions d’uns i altres, i la dels partits polítics afins, em venen al cap algunes reflexions.
Caldria tenir present, en primer lloc, que les coses són el què són, encara que se les anomeni d’una altra manera. Certament, te raó la CEOE quan afirma que mai ha demanat l’acomiadament lliure dels treballadors, si ens atenem estrictament a la literalitat dels texts presentats. Però deixar als treballadors acomiadats sense defensa jurídica possible, es digui com es digui, no és altra cosa que deixar els llocs de treball en la precarietat més absoluta. Si es té ganes de negociar, no es va a la taula amb posicions inassumibles per a l’altra part. La rebaixa exagerada de les cotitzacions socials també és una postura de màxims que els empresaris saben prou bé que cap govern pot assumir.
O sigui que sí que cal que hi hagi línies vermelles. No es pot negociar sobre allò al qual no es pot renunciar. Però trencar el diàleg és una posició extrema que el govern no hauria d’haver assumit. N’hi ha prou en assenyalar sobre la taula on és aquesta línia. Si la negociació ha durat quatre mesos, en pot durar quatre més, i si no que es fixin en el tema del finançament, però el primer que s’aixeca de la taula és el que no vol dialogar, encara que després s’expliqui tan com pugui. El diàleg l’ha trencat el govern, per molt que expliqui que la culpa és dels empresaris.
I això, naturalment, dona peu als aprofitats de torn per a fer-ne política estricta. En boca de la presidenta de Madrid, el PP diu que en Zapatero és un “sindicalista retrógrado y piquetero”. A l’Esperanza Aguirre això li ha sortit de l’ànima, la del partit i segurament que també de la seva, per allò que deia abans, de que quan es té pressa per a fer mal, es calcula poc. Crida l’atenció que la paraula sindicalista es faci servir com a insult, i això aclareix una mica les coses sobre en quin costat es troba l’ànima popular (del PP) en aquest assumpte, com no paren de ratificar els dirigents d’aquest partit en totes les seves declaracions.
I als sindicats els ha mancat temps per a responsabilitzar als empresaris del fracàs de la negociació, animats per la posició del govern. Tant en aquest com en altres temes, sempre he dit que quan una negociació fracassa, la culpa és de tots, en major o menor mesura. La negociació s’entén entre parts iguals i la responsabilitat de totes elles és la de plantejar posicions assumibles i renúncies acceptables, sinó, més que un diàleg social, el que hi ha és un diàleg de sords. Els demès, els de fora, hi fem nosa, com la fan els partits polítics (PP i PSOE) repartint culpes a tort i a dret.
Si algú volgués fer memòria, podria recordar els Pactes de la Moncloa de 1977, en els que partits polítics, empresaris i sindicats es va posar d’acord per a fer front a la greu situació econòmica que es vivia. En aquella ocasió varen servir, a més, per a estabilitzar el procés de transició democràtica. Ara la democràcia no està en perill. És que cal esperar que la crisi econòmica ens porti a una crisi social i política per a que els agents socials facin un exercici de responsabilitat? Per a que els aparells funcionin, les piles s’han de carregar abans. O sigui que ja caldria que uns i altres es posessin les piles i tornessin a la taula de negociació. I els demés, per favor, calladets estan més guapos.
Per això, ara que ens trobem en una situació de crisi econòmica generalitzada, i que les bufetades cauen per a tothom, alguns no s’entretenen massa en calcular més enllà del desgast del contrincant, per allò de que qui colpeja primer fa més mal. Això es nota en el fracassat diàleg social entre empresaris, govern i sindicats. No esmento el govern en el lloc central per casualitat. En realitat, les parts són, o haurien de ser, els sindicats i els empresaris, i el govern hauria d’assumir una posició central de moderació, equilibri i arbitratge, sense renunciar, naturalment, a la seva prerrogativa d’emprendre o no les mesures que surtin del diàleg.
És clar que el diàleg social, malgrat ser especialment necessari en situacions de crisi, és precisament en aquests moments quan és més difícil. Per a que la societat hi guanyi, tots hi haurem de perdre una mica. Els agents socials no poden acudir a la negociació amb posicions maximalistes, perquè és tant com renunciar al diàleg i a la negociació, i apostar per la imposició. Enrocar-se en el que ja tenim, quan del que es tracta és de salvar els mobles, és si més no temerari.
No sembla que el diàleg d’empresaris, govern i sindicats hagi anat pel camí raonable, a jutjar pel seu resultat, o per la manca d’aquest, i per les declaracions que uns i altres no paren de fer. Sobre les posicions d’uns i altres, i la dels partits polítics afins, em venen al cap algunes reflexions.
Caldria tenir present, en primer lloc, que les coses són el què són, encara que se les anomeni d’una altra manera. Certament, te raó la CEOE quan afirma que mai ha demanat l’acomiadament lliure dels treballadors, si ens atenem estrictament a la literalitat dels texts presentats. Però deixar als treballadors acomiadats sense defensa jurídica possible, es digui com es digui, no és altra cosa que deixar els llocs de treball en la precarietat més absoluta. Si es té ganes de negociar, no es va a la taula amb posicions inassumibles per a l’altra part. La rebaixa exagerada de les cotitzacions socials també és una postura de màxims que els empresaris saben prou bé que cap govern pot assumir.
O sigui que sí que cal que hi hagi línies vermelles. No es pot negociar sobre allò al qual no es pot renunciar. Però trencar el diàleg és una posició extrema que el govern no hauria d’haver assumit. N’hi ha prou en assenyalar sobre la taula on és aquesta línia. Si la negociació ha durat quatre mesos, en pot durar quatre més, i si no que es fixin en el tema del finançament, però el primer que s’aixeca de la taula és el que no vol dialogar, encara que després s’expliqui tan com pugui. El diàleg l’ha trencat el govern, per molt que expliqui que la culpa és dels empresaris.
I això, naturalment, dona peu als aprofitats de torn per a fer-ne política estricta. En boca de la presidenta de Madrid, el PP diu que en Zapatero és un “sindicalista retrógrado y piquetero”. A l’Esperanza Aguirre això li ha sortit de l’ànima, la del partit i segurament que també de la seva, per allò que deia abans, de que quan es té pressa per a fer mal, es calcula poc. Crida l’atenció que la paraula sindicalista es faci servir com a insult, i això aclareix una mica les coses sobre en quin costat es troba l’ànima popular (del PP) en aquest assumpte, com no paren de ratificar els dirigents d’aquest partit en totes les seves declaracions.
I als sindicats els ha mancat temps per a responsabilitzar als empresaris del fracàs de la negociació, animats per la posició del govern. Tant en aquest com en altres temes, sempre he dit que quan una negociació fracassa, la culpa és de tots, en major o menor mesura. La negociació s’entén entre parts iguals i la responsabilitat de totes elles és la de plantejar posicions assumibles i renúncies acceptables, sinó, més que un diàleg social, el que hi ha és un diàleg de sords. Els demès, els de fora, hi fem nosa, com la fan els partits polítics (PP i PSOE) repartint culpes a tort i a dret.
Si algú volgués fer memòria, podria recordar els Pactes de la Moncloa de 1977, en els que partits polítics, empresaris i sindicats es va posar d’acord per a fer front a la greu situació econòmica que es vivia. En aquella ocasió varen servir, a més, per a estabilitzar el procés de transició democràtica. Ara la democràcia no està en perill. És que cal esperar que la crisi econòmica ens porti a una crisi social i política per a que els agents socials facin un exercici de responsabilitat? Per a que els aparells funcionin, les piles s’han de carregar abans. O sigui que ja caldria que uns i altres es posessin les piles i tornessin a la taula de negociació. I els demés, per favor, calladets estan més guapos.
0 comentaris :: Diàleg social de sords
Publica un comentari a l'entrada