Aquest país és complicat, i ho és perquè ho som tots els catalans i perquè es podria dir de nosaltres que, en conjunt, no sabem el què volem. Cadascun de nosaltres sabrà si, ell solet, vol o no la independència de Catalunya, que d’això va aquest article, però a casa nostra la suma de les parts sempre a donat un tot difós i insegur.
Des de sempre hem pensat que som diferents, no forçosament millors, però sí diferents de la resta de l’estat espanyol. Tenim una llengua pròpia, tenim una cultura pròpia i tenim un sentiment de país propi. Per força hem de pensar que som diferents, i per força hem de voler ser reconeguts com a tals. Crec que això és l’únic que hi ha d’uniforme en el sentiment català. La resta és tot seny, realisme i esperit pràctic; i també, en part, por a la incertesa.
Sense por de caure en els tòpics habituals, s’ha dit sovint que aquest és un país de botiguers, de burgesos, de catalans conservadors i agafats a la ”pela”. Són tòpics, però com tots els tòpics, tenen la seva raó de ser. Si quelcom ens caracteritza als catalans és l’esperit pràctic i conservador. Volem ser diferents, però que això no alteri l’equilibri social i econòmic. Ens agradaria ser independents, però sense sobresalts. Només ens abocarem de ple a la independència si som capaços de garantir que no hi haurà enrenou, que el pas a la plena sobirania serà tranquil i sense remoure les aigües calmoses del principat. Quan tinguem la independència, a dalt hi haurà d’haver els de sempre i a sota els demès, com sempre. Mentre això no estigui assegurat, no renunciem a la independència, però la deixarem per un altre dia.
Només cal donar una ullada a la història. En quest país el catalanisme ha estat de sempre un problema per a l’estat espanyol, però Espanya ha tingut la sort immensa que els catalans mai hem estat capaços de llançar-nos de cap a la piscina. Se’m dirà que hi ha un autèntic sentiment independentista en una part important de la societat, i que algunes forces polítiques tenen la independència com l’objectiu final de la seva acció política. És cert. Sempre hi ha hagut a Catalunya un sector sobiranista important, a vegades repenjat a la dreta i a vegades a l’esquerra, però sempre amb el fre de mà posat.
El sobiranisme es repenja a la dreta quan els sectors econòmics, polítics i socials de la dreta se senten perjudicats per les polítiques econòmiques i socials de l’estat, incloses les de Catalunya. En l’àmbit estrictament polític, això passa quan la dreta nacionalista és a l’oposició, des de la Lliga dels vells temps fins a CIU a l’actualitat. Un dia es pot sostenir el govern espanyolista del PP a Madrid, si es governa a Catalunya, i l’altre es pot declarar independentista mentre sigui a l’oposició, que després ja en parlarem.
El sobiranisme que es repenja a l’esquerra es nodreix principalment de gent jove, l’única capaç de conduir sense fre. Però l’esquerra nacionalista, des de sempre, ha actuat igual que la dreta. El referent independentista d’aquest país ha estat sempre Esquerra Republicana de Catalunya, declarament favorable a la independència. Però ERC és al govern, i quan és el moment, com la majoria de catalans, no gosa treure el fre de mà per un atac de realisme del que fins ara no s’havia hagut de preocupar.
Com que a tots aquells catalans que tenen la possibilitat d’impulsar decididament la independència de Catalunya, quan arriba el moment, els tremola la mà, no és estrany que surtin fenòmens com Reagrupament o d’altres, que pretenen compensar la suposada “traïció” dels partits catalanistes, però no ens enganyem, és més del mateix. El moment de la veritat arriba quan es té l’ocasió de proclamar la independència de Catalunya, i aquest moment la majoria dels catalans el temem, siguem o no catalanistes. Independència sí, però sense incertesa.
I quin és el moment propici per a declarar la independència? Quan es tinguin 68 diputats al Parlament disposats a fer-ho, com proclamen alguns seguidors del Dr. Carretero? És a dir, seguint criteris de presumpta representativitat, quan ho vulgui la meitat dels catalans? N’hi ha prou amb la meitat dels catalans per a proclamar la independència, o amb el 60 %, o amb el 65 %? I estem parlant del resultat d’un hipotètic referèndum, sigui quina sigui la participació? Un 50%, 60% o 65% dels vots favorables seria suficient, fos quina fos la participació? I si els catalans mostràvem el mateix “entusiasme” que en el referèndum de l’Estatut? Això fins i tot als Diputats del Sr. Carretero, si arribessin a sumar 68 vots, els faria por. Qui gosarà obrir la caixa dels trons, sinó sabem què hi ha a dins?
No ens enganyem, els partits polítics surten de la pròpia societat, són el què els ciutadans volem que siguin. I si cap d’ells és capaç de fer passos ferms cap a la independència de Catalunya és perquè, en el fons, els catalans som complicats, som conservadors, patim per la “pela” i tenim por a la incertesa. Així que la independència, de moment, no passarà de ser un tema de conversa i objecte de retòrica política, al menys mentre els catalans siguem com som. Espanya pot estar tranquil·la mentre a Catalunya estiguem tranquils.
Des de sempre hem pensat que som diferents, no forçosament millors, però sí diferents de la resta de l’estat espanyol. Tenim una llengua pròpia, tenim una cultura pròpia i tenim un sentiment de país propi. Per força hem de pensar que som diferents, i per força hem de voler ser reconeguts com a tals. Crec que això és l’únic que hi ha d’uniforme en el sentiment català. La resta és tot seny, realisme i esperit pràctic; i també, en part, por a la incertesa.
Sense por de caure en els tòpics habituals, s’ha dit sovint que aquest és un país de botiguers, de burgesos, de catalans conservadors i agafats a la ”pela”. Són tòpics, però com tots els tòpics, tenen la seva raó de ser. Si quelcom ens caracteritza als catalans és l’esperit pràctic i conservador. Volem ser diferents, però que això no alteri l’equilibri social i econòmic. Ens agradaria ser independents, però sense sobresalts. Només ens abocarem de ple a la independència si som capaços de garantir que no hi haurà enrenou, que el pas a la plena sobirania serà tranquil i sense remoure les aigües calmoses del principat. Quan tinguem la independència, a dalt hi haurà d’haver els de sempre i a sota els demès, com sempre. Mentre això no estigui assegurat, no renunciem a la independència, però la deixarem per un altre dia.
Només cal donar una ullada a la història. En quest país el catalanisme ha estat de sempre un problema per a l’estat espanyol, però Espanya ha tingut la sort immensa que els catalans mai hem estat capaços de llançar-nos de cap a la piscina. Se’m dirà que hi ha un autèntic sentiment independentista en una part important de la societat, i que algunes forces polítiques tenen la independència com l’objectiu final de la seva acció política. És cert. Sempre hi ha hagut a Catalunya un sector sobiranista important, a vegades repenjat a la dreta i a vegades a l’esquerra, però sempre amb el fre de mà posat.
El sobiranisme es repenja a la dreta quan els sectors econòmics, polítics i socials de la dreta se senten perjudicats per les polítiques econòmiques i socials de l’estat, incloses les de Catalunya. En l’àmbit estrictament polític, això passa quan la dreta nacionalista és a l’oposició, des de la Lliga dels vells temps fins a CIU a l’actualitat. Un dia es pot sostenir el govern espanyolista del PP a Madrid, si es governa a Catalunya, i l’altre es pot declarar independentista mentre sigui a l’oposició, que després ja en parlarem.
El sobiranisme que es repenja a l’esquerra es nodreix principalment de gent jove, l’única capaç de conduir sense fre. Però l’esquerra nacionalista, des de sempre, ha actuat igual que la dreta. El referent independentista d’aquest país ha estat sempre Esquerra Republicana de Catalunya, declarament favorable a la independència. Però ERC és al govern, i quan és el moment, com la majoria de catalans, no gosa treure el fre de mà per un atac de realisme del que fins ara no s’havia hagut de preocupar.
Com que a tots aquells catalans que tenen la possibilitat d’impulsar decididament la independència de Catalunya, quan arriba el moment, els tremola la mà, no és estrany que surtin fenòmens com Reagrupament o d’altres, que pretenen compensar la suposada “traïció” dels partits catalanistes, però no ens enganyem, és més del mateix. El moment de la veritat arriba quan es té l’ocasió de proclamar la independència de Catalunya, i aquest moment la majoria dels catalans el temem, siguem o no catalanistes. Independència sí, però sense incertesa.
I quin és el moment propici per a declarar la independència? Quan es tinguin 68 diputats al Parlament disposats a fer-ho, com proclamen alguns seguidors del Dr. Carretero? És a dir, seguint criteris de presumpta representativitat, quan ho vulgui la meitat dels catalans? N’hi ha prou amb la meitat dels catalans per a proclamar la independència, o amb el 60 %, o amb el 65 %? I estem parlant del resultat d’un hipotètic referèndum, sigui quina sigui la participació? Un 50%, 60% o 65% dels vots favorables seria suficient, fos quina fos la participació? I si els catalans mostràvem el mateix “entusiasme” que en el referèndum de l’Estatut? Això fins i tot als Diputats del Sr. Carretero, si arribessin a sumar 68 vots, els faria por. Qui gosarà obrir la caixa dels trons, sinó sabem què hi ha a dins?
No ens enganyem, els partits polítics surten de la pròpia societat, són el què els ciutadans volem que siguin. I si cap d’ells és capaç de fer passos ferms cap a la independència de Catalunya és perquè, en el fons, els catalans som complicats, som conservadors, patim per la “pela” i tenim por a la incertesa. Així que la independència, de moment, no passarà de ser un tema de conversa i objecte de retòrica política, al menys mentre els catalans siguem com som. Espanya pot estar tranquil·la mentre a Catalunya estiguem tranquils.
0 comentaris :: Independència amb fre de mà
Publica un comentari a l'entrada