Quan érem innocents

Hi hagué una època en la que érem innocents; una època en la que teníem principis i crèiem en les idees; una època en la que hi havia una causa justa per a tothom i per a qualsevol moment; una època en la que crèiem sense calcular però amb sentiment; una època en la que estàvem en pau amb nosaltres mateixos.

Hi hagué una època en la que alguns ens sentíem socialistes, d’altres lliberals, d’altres simplement demòcrates; una època en què tots crèiem, per sobre de tot, en la llibertat.

Hi hagué una època en la que pensàvem el mateix fóssim on fóssim, parléssim a qui parléssim; hi hagué una època en la que, lluny del poder, parlàvem del què sentíem i sentíem el mateix que parlàvem.

En algun moment hem deixat de ser innocents. No és que ara siguem culpables de res, és que hem madurat; tant, que som capaços de dir i de fer coses diferents, prou hàbils per a convertir les idees en demagògia, experts en vendre fum sense que es noti, dir avui una cosa i demà l’altre, ser avui sobiranistes i demà autonomistes, o a l’inrevés, segons estem a l’oposició o al govern.

Hem millorat tant, que hem estat capaços de posar la política pel davant de les idees. Serà que en el camí les hem perdut i ens ha quedat un gran forat per omplir de mentires. I ara som tant bons en això de la política que, a més, en les creurem.