Hi ha coses que duren massa, com per a que no acabin fent pudor de socarrim, i una d’aquestes és la inacabable negociació sobre el finançament autonòmic, o sobre el finançament de la Generalitat de Catalunya, per a ser més precisos. Així que, assumint el risc de ser impertinent i políticament incorrecte, diré algunes coses que em surten més del cor que no del cap, però que em sembla que algú ha de dir.
En primer lloc, el que hi ha en curs és una negociació
Això, que sembla que ho sàpiga tothom, no ho té en compte quasi ningú. Ho vull remarcar, perquè una negociació sols pot acabar bé d’una manera: amb un acord. I un acord exigeix la conciliació d’un mínim de dues voluntats. Quan l’acord no s’assoleix, és perquè no ha estat possible que ambdues voluntats convergeixin en un punt comú, i la culpa pot ser d’un, de l’altre o de tots dos.
Per tant, atès que de moment no hi ha acord, constato que els negociadors de dins i fora del Principat no han arribat a aquest punt de convergència que esmentava. Dic això perquè en el plantejament públic d’aquesta negociació, la cosa es planteja com a una reivindicació, quasi una exigència, de Catalunya al govern central, per a que aquest assumeixi una obligació contreta no se sap quan, derivada d’una situació en la que els catalans ens veiem injustament perjudicats.
M’interessa remarcar que, malgrat l’existència d’aquesta situació injusta, la negociació pot anar bé o malament per culpa d’una sola o d’ambdues parts, i pot ser qualsevol, tant la part que no accepta compensar adequadament aquesta injustícia com la part que planteja una reivindicació inassumible per la part contrària.
Ambdues parts estan incomplint el mandat de l’Estatut
Passi perquè ens tinguem pels bons de la pel·lícula, però l’Estatut l’estem incomplint tots, els negociadors de Madrid i els de Catalunya, perquè el mandat estatutari és el d’assolir un acord. Si fos un altre, si l’Estatut hagués volgut que el finançament es resolgués amb una xifra concreta, cal entendre que així ho hauria reflectit en el seu text. Com que no és així, o suposem que els redactors de l’Estatut no van estar prou encertats, o entenem que el què cal és negociar, precisament el què s’està fent, encara que no es digui prou clar.
En la meva condició de català puc tenir tendència a pensar que, sigui quina sigui la posició del govern català, és la correcta i la justa. Segurament que és la posició més patriòtica, i la que cal defensar públicament si un no vol passar per botifler, però si intento ser neutral, si en lloc de col·locar-me a Barcelona o a Madrid, em col·loco a Lisboa, per dir quelcom, el que veig són dos bàndols negociant sense cap sostre, ni de diners ni de temps, i especialment sense ganes. El que veig, simplement, és que qui tenia l’obligació d’acordar un sistema de finançament no ho fa, incomplint les previsions de l’Estatut, i que qui tenia aquesta obligació eren els senyors de la Generalitat i els de la Moncloa.
Quina és la posició catalana? N’hi ha alguna?
A hores d’ara no sabem què estem demanant els catalans ni què ens ofereix el govern central. Tret d’algunes xifres que, a mode de globus sonda, es publiquen de quan en quan, no sabem exactament on som. També és veritat que les negociacions, per a que funcionin, no han de ser massa “públiques” o, en qualsevol cas, cal dosificar la informació que s’aireja, si es vol que arribin a bon port. Però crec que la posició catalana, en aquest aspecte, és força més difícil i complicada. No en enganyem, no estem negociant amb el govern central amb una sola veu. El tripartit, per molt que sigui govern, són tres forces polítiques que passen migdia governant i l’altre mig fent-se oposició. No saben què poden acceptar, perquè tenen feina a mirar-se de reüll per a saber com reaccionaran els altres. Tots tenen por de ser els primers en dir que sí, que ho accepten, no fos cas que es quedin sols, la qual cosa, tal com està el pati polític, és més que probable. I l’oposició, principalment CIU, com no sigui que l’hi posin davant un acord excel·lent i inatacable, dirà que no a qualsevol acord sobre finançament. No pot estar en millor posició. Passarà per l’única valedora dels interessos catalans. Es tracta de considerar insuficient qualsevol xifra. En això li porta força avantatja a ERC, que encara no sap si és al govern o a l’oposició. Tot això, naturalment, no fa res més que dificultar la negociació.
O sigui que millor seria que deixéssim de mirar sempre a Madrid, que ja sabem que la situació actual del finançament no sols és injusta, sinó que és insostenible. Ja sabem que hi ha un fort desequilibri financer entre Catalunya i la resta de l’Estat. Ja sabem que l’Estatut obliga a resoldre-ho. I ja sabem que a Madrid sols ens escolten si cridem. Tot això ja ho sabem, però com que no som ni els més macos ni els més llestos, com que no em crec les coses únicament perquè m’hagi tocat viure en aquesta part de la península i no en una altra, seria d’agrair que els polítics d’aquí fessin la seva feina d’una vegada i, si resulta que és impossible arribar a un acord, ens expliquin perquè, què es demana i què s’ofereix. I si l’acord és possible, que deixin d’esbatussar-se per veure qui vetlla més per Catalunya i acordin el que calgui d’una vegada, o al final arribaran unes altres eleccions i aquí ja no es mourà ningú. Si tan greu és el problema financer de Catalunya, no caldria deixar uns dies la política de partit i fer política de país?
En primer lloc, el que hi ha en curs és una negociació
Això, que sembla que ho sàpiga tothom, no ho té en compte quasi ningú. Ho vull remarcar, perquè una negociació sols pot acabar bé d’una manera: amb un acord. I un acord exigeix la conciliació d’un mínim de dues voluntats. Quan l’acord no s’assoleix, és perquè no ha estat possible que ambdues voluntats convergeixin en un punt comú, i la culpa pot ser d’un, de l’altre o de tots dos.
Per tant, atès que de moment no hi ha acord, constato que els negociadors de dins i fora del Principat no han arribat a aquest punt de convergència que esmentava. Dic això perquè en el plantejament públic d’aquesta negociació, la cosa es planteja com a una reivindicació, quasi una exigència, de Catalunya al govern central, per a que aquest assumeixi una obligació contreta no se sap quan, derivada d’una situació en la que els catalans ens veiem injustament perjudicats.
M’interessa remarcar que, malgrat l’existència d’aquesta situació injusta, la negociació pot anar bé o malament per culpa d’una sola o d’ambdues parts, i pot ser qualsevol, tant la part que no accepta compensar adequadament aquesta injustícia com la part que planteja una reivindicació inassumible per la part contrària.
Ambdues parts estan incomplint el mandat de l’Estatut
Passi perquè ens tinguem pels bons de la pel·lícula, però l’Estatut l’estem incomplint tots, els negociadors de Madrid i els de Catalunya, perquè el mandat estatutari és el d’assolir un acord. Si fos un altre, si l’Estatut hagués volgut que el finançament es resolgués amb una xifra concreta, cal entendre que així ho hauria reflectit en el seu text. Com que no és així, o suposem que els redactors de l’Estatut no van estar prou encertats, o entenem que el què cal és negociar, precisament el què s’està fent, encara que no es digui prou clar.
En la meva condició de català puc tenir tendència a pensar que, sigui quina sigui la posició del govern català, és la correcta i la justa. Segurament que és la posició més patriòtica, i la que cal defensar públicament si un no vol passar per botifler, però si intento ser neutral, si en lloc de col·locar-me a Barcelona o a Madrid, em col·loco a Lisboa, per dir quelcom, el que veig són dos bàndols negociant sense cap sostre, ni de diners ni de temps, i especialment sense ganes. El que veig, simplement, és que qui tenia l’obligació d’acordar un sistema de finançament no ho fa, incomplint les previsions de l’Estatut, i que qui tenia aquesta obligació eren els senyors de la Generalitat i els de la Moncloa.
Quina és la posició catalana? N’hi ha alguna?
A hores d’ara no sabem què estem demanant els catalans ni què ens ofereix el govern central. Tret d’algunes xifres que, a mode de globus sonda, es publiquen de quan en quan, no sabem exactament on som. També és veritat que les negociacions, per a que funcionin, no han de ser massa “públiques” o, en qualsevol cas, cal dosificar la informació que s’aireja, si es vol que arribin a bon port. Però crec que la posició catalana, en aquest aspecte, és força més difícil i complicada. No en enganyem, no estem negociant amb el govern central amb una sola veu. El tripartit, per molt que sigui govern, són tres forces polítiques que passen migdia governant i l’altre mig fent-se oposició. No saben què poden acceptar, perquè tenen feina a mirar-se de reüll per a saber com reaccionaran els altres. Tots tenen por de ser els primers en dir que sí, que ho accepten, no fos cas que es quedin sols, la qual cosa, tal com està el pati polític, és més que probable. I l’oposició, principalment CIU, com no sigui que l’hi posin davant un acord excel·lent i inatacable, dirà que no a qualsevol acord sobre finançament. No pot estar en millor posició. Passarà per l’única valedora dels interessos catalans. Es tracta de considerar insuficient qualsevol xifra. En això li porta força avantatja a ERC, que encara no sap si és al govern o a l’oposició. Tot això, naturalment, no fa res més que dificultar la negociació.
O sigui que millor seria que deixéssim de mirar sempre a Madrid, que ja sabem que la situació actual del finançament no sols és injusta, sinó que és insostenible. Ja sabem que hi ha un fort desequilibri financer entre Catalunya i la resta de l’Estat. Ja sabem que l’Estatut obliga a resoldre-ho. I ja sabem que a Madrid sols ens escolten si cridem. Tot això ja ho sabem, però com que no som ni els més macos ni els més llestos, com que no em crec les coses únicament perquè m’hagi tocat viure en aquesta part de la península i no en una altra, seria d’agrair que els polítics d’aquí fessin la seva feina d’una vegada i, si resulta que és impossible arribar a un acord, ens expliquin perquè, què es demana i què s’ofereix. I si l’acord és possible, que deixin d’esbatussar-se per veure qui vetlla més per Catalunya i acordin el que calgui d’una vegada, o al final arribaran unes altres eleccions i aquí ja no es mourà ningú. Si tan greu és el problema financer de Catalunya, no caldria deixar uns dies la política de partit i fer política de país?
0 comentaris :: Hi ha ganes o no d'acordar el finançament ?
Publica un comentari a l'entrada