Passem del finançament ?

Segons una enquesta recent del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), només un 4,3 % dels catalans situa el finançament com una prioritat de l’acció de govern. Segons la mateixa enquesta, l’atur i la precarietat laboral hauria de concentrar els esforços governamentals amb un 45,1%. El segon i el tercer lloc d’importància els ocupen, respectivament, millorar les polítiques socials (21,7%) i l’educació, la cultura i la investigació (19,9%). De fet, el finançament ocupa el darrer lloc en el rànking de preocupacions dels catalans, per darrera de la immigració, sanitat, la inseguretat ciutadana, etc.

Dues qüestions em criden l’atenció d’aquestes dades. D’una banda, que la ciutadania no relacioni les polítiques socials, la lluita contra l’atur, l’educació o la cultura amb el finançament, com si els diners del finançament no fossin diners públics, destinats precisament a satisfer necessitats públiques. De l’altra, el fet que el ressò polític d’un debat tan important com el del finançament és força mediàtic i poc popular.

En definitiva, que hom podria deduir que la majoria dels catalans no sabem exactament què és el finançament ni ens importa. Potser exagero, però si sols un 4,3 % dels ciutadans d’aquest país sap perquè ha servit la negociació del finançament de Catalunya, n’hi ha per llogar-hi cadires. L’enquesta prové d’un organisme de la Generalitat i no se m’acut cap raó per a pensar que s’hagi volgut exagerar el desinterès de la població, així que dono les dades per fiables, tret que se’m convenci del contrari.

Crec que tot plegat no és més que una altra manifestació del miratge en que tots plegats vivim en aquest país. El resultat del referèndum per l’Estatut, en el seu dia, hauria d’haver estat un avís ben clar per a la classe política. A l’hora de decidir sobre si acceptàvem o no la llei fonamental de Catalunya, varem ser incapaços de manifestar-nos clarament, ni tan sols en contra. Simplement, una gran majoria de catalans no es va molestar en anar a les urnes, com si la cosa no anés amb nosaltres. L’acord sobre el finançament no ha requerit la consulta als ciutadans, però a la vista de les enquestes, sembla que el desinterès de la població és encara major. No sols desinterès, fins i tot desconeixement. I parlo d’un miratge perquè confonem el que ofereixen els mitjans amb el que veiem al mirall. En aquest país tots som catalanistes mentre no es digui el contrari, però la majoria som incapaços de comportar-nos com a tals. Si algun dia l’independentisme assoleix una majoria política (dic política, no social), i es convoca un referèndum per l’autodeterminació, potser que la dada més rellevant sigui l’abstenció, per a desconcert de tots aquells que han cregut que el seu anhel d’autodeterminació era el de la majoria del país i ha resultat ser el de la majoria de gent que coneixen.

No em posaré a cercar culpables, perquè no sabria on trobar-los. Probablement és una qüestió de la pròpia mentalitat catalana. El nostre sentit de país, la nostra catalanitat, és inversament proporcional a l’anticatalanisme que es viu a les Espanyes. I si ens deixen en pau, doncs anem fent i que no ens emprenyin! Segurament que algun sociòleg sense manies hi trobaria una explicació, però mentrestant estaria bé que ens traguéssim la vena dels ulls. Si volem que aquest país prosperi, hem de començar per creure-hi, i en això qui més hi pot fer és la classe política, començant per posar el país per davant dels càlculs electorals. Perquè, si anéssim a escrutar quina part del 4,3 % dels catalans que s’interessen pel finançament considera que la negociació s’ha portat amb criteris de país i no amb criteris estrictament polítics, la cosa quedaria, de ben segur, en res.