Pasquino

Hi ha una estàtua a Roma, a pocs metres de la plaça Navona i en un angle del palau Braschi, que ningú sap a qui representa ni qui la va esculpir. Se l’anomena el Pasquino i li manquen les cames i els braços. Sembla que és en aquell lloc des de començaments del segle XVI.

Hi ha força teories sobre l’origen del seu nom, però una de les més esteses és que correspon al d’un sastre (en algunes versions un sabater) que vivia en aquell indret abans que hi erigissin l’estàtua. Aquell sastre, que s’anomenaria Pasquino, tenia entre els seus clients als personatges més importants de la cúria romana, i era dipositari d’importants secrets d’estat, alguns inconfessables, als quals tenia accés per la seva proximitat amb els poderosos. Una mica com el sastre de Panamà de John LeCarré, encara que l’italià no acabà tan malament. Tenint amics poderosos, gaudia d’una certa llibertat per a parlar sense embuts, fins al punt que, quan en Pasquino deia quelcom, se li atorgava credibilitat, encara que parlés de coses escandaloses.

Un cop mort el sastre, fent obres al carrer s’hi trobà l’estàtua actual, que probablement representi a algun ésser mitològic sense identificar. Erigida en el mateix lloc on va ser trobada, al seu voltant s’hi celebraven algunes festes al llarg del segle XVI, en les que es fixaven a l’estàtua texts d’epigrames llatins, al començament aduladors i més tard satírics. Aquests texts, que acabaren esdevenint anònims i força agosarats, acostumaven a fer mofa de les persones importants de Roma. D’aquí naixeria el terme “pasquí”, per a referir-se als escrits anònims que es fixen en un lloc públic, amb expressions satíriques contra el govern, un personatge, etc (segons la Gran Enciclopèdia Catalana)

Sembla que aquest costum ha perdurat des de llavors, malgrat els esforços de les autoritats romanes per a fer desaparèixer els pasquins. Curiosament, mai varen pensar en retirar l’estàtua. Es veu que encara avui s’hi segueixen penjant “pasquins”, amb més o menys fortuna. Si de cas, es tracta d’un costum més aviat folklòric, atès que avui en dia els àmbits per a penjar sàtires, burles o simples mentires, de caràcter anònim, són molt més amplis i segurs, internet, per exemple. I a ningú se li acudiria, a aquestes alçades, suprimir internet per a evitar la maledicència, encara que en alguns països de democràcia més que dubtosa no esmercen esforços per a posar totes les traves possibles a la difusió de la informació per la xarxa.

És clar que el pasquí de paper és més fàcil de perseguir que la tafaneria 2.0. Si el cardenal trobava ofensiu un paper penjat al Pasquino, i se n’adonava a temps, el podia retirar de bon matí, abans no l’haguessin llegit massa transeünts. L’entrada d’un bloc li hauria costat més de fer desaparèixer (encara que en aquest bloc, que llegiu quatre gats, això no tindria massa importància).

Certament que alguns pasquins convindria suprimir-los de soca-rel, no perquè molestin al cardenal, que ja s’espavilarà, sinó perquè són autèntiques falsedats escrites amb ànim de fer mal. I això, malauradament, tampoc es pot deturar a la xarxa. Garcia Marquez va portar les conseqüències fins l’extrem a La mala hora, una de les seves primeres novel·les, en la que un anònim penjat a un lloc públic escampa falsedats sobre l’esposa d’un dels personatges, provocant la tragèdia induïda per la gelosia del marit.

A la xarxa es diuen moltes coses i no sempre les sabem destriar. Bé estaria que a Internet els pasquins es concentressin en àmbits clarament identificables, com ho són a la televisió els programes escombraria, o a la premsa la pura xafarderia. Però això com es fa? La xarxa és lliure, la xarxa és plural, i la xarxa és anònima. Que segueixi així, però tan de bo la xarxa fos també veraç.

P.D. Les dades històriques han estat extretes d’un article d’Historia y vida de juliol de 1971