Un contracte de vida

Resulta que la patronal de les assegurances (UNESPA) té a la seva pàgina web un test que calcula l'esperança de vida (en diu “simulador de esperanza de vida”) i jo, és clar, ho he provat, delerós de saber si encara em queda temps per a mantenir aquest blog que no llegeix ningú, o he de començar a endreçar abans no sigui l'hora de marxar.

Doncs bé, després de respondre un seguit de preguntes sobre els meus hàbits (esportius, gastronòmics, sexuals, etc), sobre el meu caràcter i quatre coses més, va i m'engega que viuré fins als 92. Fantàstic, penso, me'n queden quaranta i això és força temps. Amb quaranta anys es poden fer moltes coses; és clar que si aquests quaranta fossin els primers, en podria fer més que no pas si són els darrers, com és el cas.

I llavors, feta aquesta reflexió, la realitat, els sentit comú (seny ?) fan la seva inevitable entrada, l'esgarriacries de sempre. Aquests punyeters de l'assegurança no m'han fet cap d’aquestes preguntes: Hi ha antecedents d'Alzehimer a la seva família ? I el càncer, l'ha vist a passar per casa seva ? Has estat mai a punt de ser atropellat per un cotxe ?

La vida és un contracte que renovem cada dia. I convé treballar per donar-hi compliment a satisfacció de totes les parts, però especialment de la nostra. Algun dia, algú, no sé qui ni on ni quan, decidirà que no ens renova el contracte. Serà el moment de cobrar la liquidació, i aquesta no serà altre que l'empremta que deixarem en els que es quedin. De que fins llavors fem la feina ben feta en depèn que la liquidació valgui la pena.