Justícia universal

L’Audiència Nacional ha obert una causa contra els responsables d’un atac a Gaza el 2002, en el que van morir un líder de Hamas i catorze civils, per considerar que es podria tractar d’un crim de guerra i d’un crim contra la humanitat. És el principi de justícia universal, acollit amb una freqüència creixent pels tribunals espanyols.

La primera reacció de molts de nosaltres ha estat la de pensar que la justícia espanyola ja té prou feina i prou maldecaps, com per a posar-se a investigar els crims comesos en altres països. És una reacció lògica, a la vista del deplorable estat de la justícia espanyola, en quan a mitjans i al volum de procediments pendents de resoldre.

Però convé que ens ho pensem bé. Perquè no es tracta de crims forans, que no ens afecten en absolut. Estem parlant de crims contra la humanitat, és a dir, contra l’ésser humà com a tal, no com a nacional d’un país. Es tracta de crims que són considerats com a tals no perquè així ho assenyali la legislació d’un o varis països, sinó perquè, amb independència de la seva qualificació en els diferents ordenaments jurídics, repugnen per la seva pròpia naturalesa a la consciència humana.

Certament, l’aplicació pràctica del principi de jurisdicció i justícia universals és força complicada, i fins al moment els resultats han estat decebedors. Però poc a poc els tirans de tot pelatge que abunden en algunes parts del món comencen a sentir-se menys segurs. No sempre surt bé, però ara aquests personatges saben que hi ha menys llocs on amagar-se quan van mal dades. Recordem el cas de Pinochet. Finalment es va sortir amb la seva i va poder tornar a Xile, però després de passar una bona temporada a Londres amb la incertesa d’una possible extradició a Espanya. Des de llavors tots els dictadors del món s’ho han de pensar dues vegades abans no viatgen a l’estranger.

I, ben mirat, ni de lluny els problemes de la justícia espanyola seran menys feixucs si s’oblida de la justícia universal. No ve d’això, reconeguem-ho, i mentrestant toquem allò que no sona a aquests personatges que, des de la seva torre de marfil, creuen que poden disposar amb total impunitat de la vida de les persones.