Les calderes d'en Pere Botero

Quan era un marrec m’havien parlat moltes vegades de les calderes del Pere Botero. Si no recordo malament, eren al mateix infern, on hi bullien les ànimes pecadores per a tota l’eternitat. Fins i tot, en la meva imaginació, havia donat forma a aquelles calderes, que havien de ser grans per força per encabir-hi tants pecadors, imaginant-les com els enormes recipients d’una foneria on el metall fos fa xup-xup, i que havia vist dibuixats en uns cromos de l’època.

Coses de la infantesa que oblidem al créixer. Però heus aquí que, en el lloc menys esperat, em trobo altre cop, ja en la cinquantena, amb en Pere Botero i les seves calderes. És a l’illa de Sao Miguel, a les Azores, en una petita població (allà són totes petites) anomenada Furnas, on per varis indrets s’escapa de les profunditats l’alè infernal per a recordar al visitant que el geni de la terra rau vigilant sota els seus peus.

Algú va posar, a tocar d’una de les escletxes per on la terra expulsa vapors pestilents, un rètol senzill amb la llegenda Caldeira do Pero Botelho. Es veu que el senyor Botero, diable per als amics, està present a força llocs, fins i tot al mig de l’Atlàntic.

He sabut després que el tal Botero és força conegut a tota la península, inclòs Portugal, des de fa segles. Una tradició atribueix aquest nom a un boter d’Alcàntara o de Toledo que tenia, sembla, el costum de bullir a foc lent als sarraïns captius que queien a les seves mans, la qual cosa, probablement, no el va convertir en un personatge simpàtic, si més no per als sarraïns. I és curiós com, a casa nostra, el cognom ni tan sols li ha estat traduït. No he sentit mai a parlar d’en Pere Boter, sols del Pere Botero o Buteru. Diuen que el diable té mil noms. Segurament serà així, però arreu se l’anomena igual, amb les mateixes mil maneres diferents que tenim d’anomenar la pròpia inseguretat.