El meu somni no és com el teu

El món és un de sol, però el veiem amb ulls diferents. Més o menys, així comença un article del suplement dominical del diari que, tot fullejant-lo, he vist avui. No l’he llegit. Potser ho faré més tard o, simplement, potser no el llegiré. Però aquesta frase del començament m’ha portat a la memòria un conte de Herman Melville, “La veranda”. En aquest conte, un home retirat i desenganyat de la vida contempla des de la galeria exterior de casa seva (la veranda) una cabana llunyana, a la vora d’un bosc, on sembla viure una dona jove en un paisatge idíl·lic. De tan veure aquella imatge llunyana, la converteix en el seu somni, la quimera que ha de cercar, el “lloc de les fades” on resideix la felicitat. I no dubta en emprendre el camí cap al sud, al final del qual trobarà l’indret desitjat i, sorprenentment, una noia que somia en marxar i conèixer, algun dia, aquell lloc del nord on un home madur la contempla des d’una gran casa, amb un àmplia galeria, la seva quimera i el seu somni, el seu propi paradís.

Un somniador que esdevé el somni d’un altre. Em pregunto si en algun indret conflueixen tots els paradisos del món. Crec que no. I em pregunto també si el paradís d’un pot resultar en l’infern de l’altre. Sospito que és així, i això explicaria que els grans conflictes esdevinguin, sovint, inevitables.