Així doncs, el racisme no és pecat?

Llegeixo a la premsa que el Papa Benet XVI ha aixecat la pena d’excomunió que requeia sobre el bisbe britànic Richard Williamson, i sobre aquest assumpte em venen al cap algunes reflexions.

En primer lloc, caldria saber què significa l’excomunió, què passa quan una persona és sotmesa a aquest càstig propi de les esglésies cristianes. Potser perquè no em considero creient, els meus coneixements sobre aquesta qüestió són limitats, així que, diccionari en mà, intento esbrinar que és l’excomunió, i trobo el següent: “Censura que exclou un fidel de la comunió eclesial i sacramental”. Sembla que l’excomunió pot ser major -privació activa i passiva dels sagraments i sufragis comuns del fidels- o menor -sols privació passiva dels sagraments-, i que també poden ser excomunicats els que tenen tractes amb l’excomulgat declarat o públic. Intueixo que es tracta d’una pena greu, potser la més greu que l’església pot infringir a un pecador, ara que ja no crema als heretges a la foguera.

Si de privar dels sagraments es tracta, la pena no pot ser més gran, ja que sense possibilitat de confessió, de comunió, d’extremunció i de no sé què més, el pas al paradís queda absolutament barrat. Per tant, monsenyor Williamson la devia fer molt grossa perquè el fessin fora d’aquesta manera.

I bé, a la mateixa notícia de premsa ja s’aclareix que el seu pecat, gran pecat, va consistir en seguir les prèdiques de Monsenyor Lefebvre, insigne integrista més a la dreta que qualsevol dreta, representant de l’ala més conservadora del catolicisme, partidari, entre d’altres qüestions transcendentals, de celebrar la missa en llatí i d’esquena als fidels, i enemic acèrrim de les conclusions del Concili Vaticà II. Atès que Monsenyor Lefebvre va desobeir les ordres de Roma i, en particular del Papa, el qual, no s’ha d’oblidar, gaudeix d’infal·libilitat declarada, ell i tots els seus seguidors van ser fulminantment privats de l’empara de l’Església.

Per mi es poden entretenir en discutir sobre el sexe dels àngels o el què els vingui en gana. Però aquest bisbe Williamson ara perdonat s’ha distingit també per les seves opinions revisionistes sobre l’Holocaust. Tan revisionistes, que nega la mateixa existència de les cambres de gas i rebaixa el nombre de víctimes jueves del nazisme, de sis milions a 300.000 (sembla que si són 300.000 la cosa no és tan greu!), els quals, segons ell, de cap manera haurien mort en les cambres de gas. Això ho ha dit públicament vàries vegades i no ha tingut cap problema en ratificar-ho en una entrevista recent.

L’home s’ha penedit dels pecats que el van apartar de l’Església romana, i com a fill pròdig torna als braços acollidors del Sant Pare. Però és clar que continua servint a dues creus, la del Crist crucificat i la creu gamada, i jo diria que, per lògica, per moral, pel què sigui, ambdues són incompatibles entre si.

I una conclusió en trec de tot això, trista conclusió. El nazisme, el racisme, l’antisemitisme, probablement no són pecat. Si no, com s’explica que d’això monsenyor no se n’hagi de penedir per a tornar a la casa gran del catolicisme?

Deu ser que sóc un pobre pecador, ja que si no fos pel vici de pensar, m’hauria adonat que el pecat greu és el de desobediència, i el demès no compte. No en va, el seu regne no és d’aquest món.