La Conca d'Òdena al mirall de McLuhan

Deia en Marshall McLuhan que, “si algú va inventar l’aigua, no va ser precisament un peix”. El pensador i estudiós canadenc es va fer famós per la seva particular visió del món de la comunicació i de la societat de la informació, sempre des d’una perspectiva absolutament global, visió que sustenta en la seva convicció de que la comprensió requereix, sempre, un enfocament multidimensional, que no s’assoleix si prèviament no ens desvinculem del propi ambient. La percepció de la realitat requereix una mirada forana, nova.

És el principi de la despersonalització; cal sortir del propi ambient per a percebre’l. Constitueix un dels principis de l’heurística, entesa com la capacitat d’un sistema per a realitzar de forma immediata innovacions positives per a les seves finalitats, i convindria fer-ne ús, al menys, cada vegada que ens plantegem com millorar el què ens envolta o, si escau, com millorar-nos a nosaltres mateixos.

Un exemple que em ve al cap. De tan protegir allò que és nostre, acabarem pensant que és el millor. Casa nostra, que no ens la toquin. La nostra ciutat, el millor lloc per viure; qualsevol iniciativa renovadora constitueix una agressió. La comarca, un territori vulnerable que hem de defensar amb ungles i dents, l’espai verd, últim reducte del paisatge, en el punt de mira dels especuladors urbanístics i dels agressors ambientals.

Ens ho podem creure i mirar-nos el melic tan com vulguem. Però constitueix un exercici d’humilitat sortir i tornar entrar com si fos la primera vegada, pensar què ens falta i què ens sobra, des d’una perspectiva aliena al propi ambient. Sols per comparar. Quatre ulls hi veuen més que dos, més punts de vista permeten conclusions més àmplies, una mostra més gran dona un resultat més probable. Es tracta de mirar-nos com si mai ens haguéssim vist. El mirall, vist de l’altre costat, no mostra la mateixa imatge.

Robert Towsend, des d’una perspectiva d’organització i eficàcia empresarial, recomana trucar a la pròpia empresa per a comprovar el difícil que és parlar amb nosaltres. A vegades, si fóssim clients de nosaltres mateixos, potser canviaríem de botiga.

Vistos els problemes des de fora, probablement descobrirem que a la Conca d’Òdena, i a tot l’Anoia en general, el què li manca ens ha de venir, precisament, de fora. El creixement -econòmic, urbanístic, demogràfic- no forçosament ha de ser una agressió, perquè potser que el què ara tenim no sigui, de fet, altre cosa que un miratge.

Dir que no a tot ? Això ja ho hem provat, i així ens va. Per a veure’n el resultat, sols cal seguir a McLuhan.