Fer la guerra per res?

Digueu-me ingenu, però sempre he pensat que en els actes dels humans hi ha, al menys un motiu, una raó, bona, dolenta, terrible, qui sap?, que els dóna algun sentit. Si més no, en els actes més grans, els més bonics, i també en els més horribles, en els més malvats. Per a una guerra, dic jo, hi ha d’haver alguna raó, no dic ja suficient, però alguna n’hi ha d’haver. Perquè sinó, quin sentit tindria la mort de tanta gent?

Dic això perquè el conflicte de Gaza m’omple de dubtes en aquest sentit. A veure, abans de la darrera ofensiva de l’exèrcit israelià teníem, d’una banda, un estat que se sent amenaçat per l’irreductible terrorisme palestí, des de fa molts anys, i que ho estarà durant molts anys més, amb un exèrcit poderós i indestructible. De l’altra banda, l’exèrcit de Hamàs, nombrós, fortament motivat, amb un odi profund a l’estat d’Israel, amb un pobre armament, sense tancs ni avions, però amb moltes ganes de matar i cap por de morir.

I un tercer bàndol, més nombrós, més pobre, més indefens, sempre la víctima d’uns i altres, la majoria del poble palestí. La darrera invasió israeliana ha causat més de 1.400 morts en aquest tercer bàndol, un bàndol que no està en lluita, format majoritàriament per nens, dones, ancians i, a la fi, les persones que intenten sobreviure en aquesta guerra dels altres.

I encara hi ha un quart bàndol, que sovint oblidem. El dels civils israelians que viuen prop de la franja de Gaza i que, sense descans, porten anys intentant esquivar els míssils casolans de Hamàs. També en aquest bàndol hi ha baixes, si bé moltes menys.

I al què anava. On són els objectius d’aquesta guerra empresa per Israel? Perquè si del que es tractava era d’acabar amb Hamàs, és evident que, una vegada més, ha fracassat. Per tant, seguiran per molt temps més els civils del sud d’Israel mirant el cel per tal d’esquivar els coets que s’enlairen de Gaza. És clar que un exèrcit modern i poderós sols pot guanyar a un altre exèrcit organitzat, però mai a un exèrcit que té com armes la guerrilla, el terrorisme i, sobre tot, una fe cega en una causa, tan cega que no li importa morir ni matar.

I Hamàs? Ha guanyat quelcom Hamàs? Hauria de saber, a aquestes alçades, que mai assolirà l’objectiu d’acabar amb Israel. És, simplement, impossible, al menys per ells. Com he dit, l’exèrcit hebreu no els vencerà mai, tret que defalleixin, però ells, tanmateix, sols podran esgarrapar la vida de quatre soldats i alguns civils.

Com és, doncs, que si resulta evident que això no va enlloc, que ningú guanyarà, segueixen amb aquesta dèria? Hem puc creure que Israel ha anat a matar terroristes, si no paro de veure nens morts per les bombes i les bales dels soldats? M’he de creure que totes aquestes víctimes eren terroristes? Sóc ingenu, però no tant.

I em puc creure que Hamàs lluita per la llibertat del seu poble, si sap que els seus actes sols han servit, sols serviran, per a portar-li sofriment? Perquè ho han de saber, no pot ser que ho ignorin.

Ha canviat quelcom des que Israel va emprendre l'ofensiva, tret d'augmentar el nombre de morts i la destrucció? Si el conflicte no va enlloc, aleshores, perquè alimentar-lo? Vet aquí el meu dubte. A què treu cap tanta ceguera? L’eminència gris que va decidir endegar una nova matança a Gaza, què pretenia en realitat? Serà per les eleccions que, molt aviat, tindran lloc a Israel? Ostres !, això és molt fort. Algú decidiria matar 1.400 persones per a guanyar unes eleccions?

Prefereixo ser ingenu. Per favor, no em digueu la veritat!