El món sense nosaltres

Un expert mundial en envelliment, el gerontòleg britànic Aubrey de Grey, assegura que l’ésser humà pot assolir l’edat de Matusalem si hom hi dedica prou esforços tècnics i científics. Segons la Bíblia, Matusalem, al qual no se li coneixen altres virtuts que la seva longevitat, va viure 969 anys. Aquest científic britànic, per cert, presideix una fundació que s’anomena, precisament, Matusalem.

Són molts anys per una persona. A mesura que ens fem grans, ens adonem que la vida humana és breu, que el temps passa ràpid (tempus fugit !). Més d’un pensarà que, amb quasi un miler d’anys, aquesta sensació de brevetat desapareixeria. Ho dubto. Hem ajustat tots els aspectes de la nostra vida al cicle vital de la nostre espècie, com ho fan totes. I probablement, als 900 anys seguiríem pensant que són quatre dies.

No ens traurem mai de sobre aquest sentiment de precarietat, al qual contribueix el fet que, per al nostre coneixement, l’univers esdevé cada cop més gran i nosaltres cada vegada més petits. Fins i tot la Terra, que durant segles ha estat el nostre regne, sobre la qual sempre hem cregut exercir el domini de la nostra singularitat, és molt més vella que nosaltres i, d’una manera o altre, hi serà durant molt temps després que l’espècie humana i, fins i tot la vida, s’hagin esvaït de la seva superfície.

Fa temps que varem deixar de ser el centre de la creació. El temps ja no comença en nosaltres, com varem creure durant segles. En això, les religions s’han hagut d’anar reciclant i no seria estrany que, a la llarga, no tinguessin altre opció que desaparèixer, absolutament aclaparades per la petitesa de l’home.

A mesura que hem anat endarrerint l’origen dels temps, ens hem fet més petits i hem guanyat en humilitat. L’univers ja no comença en Adam i, per tant, ja no li pertany. Per exemple, Eusebi, bisbe de Cesarea, a que li tocà presidir el concili de Nicea l’any 325, considerava en la seva obra Crónica, un compendi d’història universal, que entre Adam i Abraham van transcórrer 3.184 anys. A partir d’Abraham tothom devia tenir clares les edats, perquè ja no es molesta en comptar. No gaire més tard, Sant Agustí, bisbe d’Hipona i un dels pares de l’Església més venerats, sosté que Jesucrist va néixer 5.500 anys després d’Adam. Malgrat aquest càlcul, va tenir l’ocurrència d’intuir que els sis dies de la creació, de fet, podien ser llargs períodes de temps.

L’any 1650 un altre bisbe, James Usher, que ho era d’Armagh, a Irlanda, després de realitzar un seguit de càlculs complicats a partir de les dades que facilita l’antic Testament, va establir que l’univers havia estat creat per Déu la nit anterior al 23 d’octubre de l’any 4.004 abans de Crist (un diumenge, per cert). Curiós, perquè si del començament de tot es tractava, no hauria d’haver-hi dies ni nits, però aquest és un detall sense importància.

Bé, ara sabem que les formes de vida més antigues sobre la Terra són de fa 4.000 milions d’anys, i que l’edat de l’univers, si establim el seu inici en el Big Bang, podria ser d’uns 15.000 milions d’anys. Quasi res !

Recordo haver assistit, quan tenia 18 o 19 anys, a una conferència que l’eminent i difunt arqueòleg Eduard Ripoll i Perelló va donar a Igualada sobre la prehistòria, en la que va usar la metàfora, ja força divulgada en aquella època, de les hores d’un rellotge com a mesura de la història de la humanitat. En aquell rellotge la prehistòria ocupava els primers 59 minuts, i la resta de la singladura humana restava condensada en el darrer minut. Si el rellotge mesurés l’edat de la terra, tota la història de la humanitat es reduiria a una fracció de segon del darrer minut. Una primera lliçó d’humilitat, que havia costat molt d’assumir quan, a les primeries del segle XIX, un seguit de pensadors, científics i fins i tot alguns teòlegs, varen començar a qüestionar la interpretació literal dels temps de la Bíblia.

Mirem-ho des d’una altre perspectiva. El temps no s’atura i la sageta ha emprés una altre volta de rellotge. I si aquest darrer segon del darrer minut fos, de fet, el darrer per a la humanitat ? Si, de cop i volta, l’espècie humana desaparegués de la terra, no hauria estat altra cosa que una petita anècdota, un matís infinitesimal en la trajectòria temporal del planeta. Fins i tot, si la nostra extinció no fos sobtada i es donés al llarg d’un periple evolutiu, no hauríem estat poca cosa més que una petita espurna. I és possible que aquest planeta tant baquetejat, de fet, sigui capaç d’oblidar-nos amb força rapidesa i esborrar qualsevol rastre del nostre pas.

Un altre record de joventut, la lectura de La tierra permanece, una novel·la de George R. Stewart de 1.949, publicada per Minotauro en una edició de 1980. He tret del prestatge aquest llibre que ja havia oblidat, amb les vores de les pàgines esgrogueïdes pel temps. Els fulls quasi s’arrenquen a mesura que els passes. Realment, aquest volum no ha resistit el pas dels anys. Però és un llibre interessant. Planteja la ràpida fi de la humanitat, a través d’una infecció vírica generalitzada que acaba amb quasi tots els éssers humans. No és, però, una fi traumàtica, en el sentit de destrucció del llegat de la humanitat. Senzillament, els éssers humans desapareixen pràcticament de la superfície de la terra, com ho fan també en el Mecanoscrit del segon origen, de Manel de Pedrolo. I la terra oblida a l’home ben aviat. Poc a poc, els escassos sobrevivents deixen enrere l’herència de la humanitat que els precedí, tot el rastre material que, lentament, és absorbit per la naturalesa, i endeguen una vida nova, sense civilització La novel·la esdevé un càntic a la natura, a la immensitat de la vida i a l’efímer que el pas de l’home resulta sobre la terra. L’obra acaba amb una frase lapidària: “Los hombres van y vienen, pero la tierra permanece”.

A partir d’aquí, hom pot pensar com serà una terra sense l’home. Persisteixen la resta d’espècies animals, persisteix el món vegetal, la natura segueix el seu camí. Simplement, una espècie, com moltes altres al llarg de la història de la terra, s’esfuma. Si això passés, realment hauríem estat, com ja he dit, una petita espurna de vida prematurament apagada. Deixaríem, això sí, més rastre que la majoria d’espècies extingides, perquè hem alterat l’entorn amb prou intensitat com per a que, durant un cert temps, els rastre de la civilització sigui visible sobre la terra.

Alan Weissman és un escriptor i periodista nordamericà, professor de la Universitat d’Arizona, que ha escrit un llibre publicat a Espanya per l’editorial Debate amb el títol El mundo sin nosotros. Aquest autor planteja a la seva obra què li passaria a la Terra si l’ésser humà desaparegués de cop i volta. Explica, sota el seu punt de vista, quan temps tardarien i com ho farien les ciutats per a desaparèixer i tornar a la natura, per a reforestar-se, què passaria amb les grans infraestructures, quan s’esfondrarien i, finalment, desapareixerien sense deixar rastre. En resum, quan s’esborraria l’empremta de l’home sobre la terra.

No he tingut ocasió de llegir aquest llibre, però sí una entrevista amb l’autor que la revista Investigación y Ciencia va publicar en el seu número de setembre de 2007. S’hi resumeixen allà les línies fonamentals del llibre. Weissman considera que en els primers temps de la terra sense l’home, la destrucció dels edificis i de les infraestructures seria bastant important. Malgrat això, calcula en 15.000 anys la caiguda de les últimes restes dels edificis de pedra per l’avanç de les glaceres d’una nova edat del gel. Altres empremtes tardarien més en desaparèixer. El plom dipositat per les emissions dels automòbils al llarg del segle XX s’esvairia en uns 35.000 anys, i la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera tardaria 100.000 anys en tornar a nivells preindustrials.

I, malgrat tot, això és poc temps. En el rellotge del que parlava l’Eduard Ripoll fa anys, la sageta hauria avançat molt poc abans que de l’home no en quedés ni el record, ni tan sols de Matusalem.