L’Audiència Nacional ha obert una causa contra els responsables d’un atac a Gaza el 2002, en el que van morir un líder de Hamas i catorze civils, per considerar que es podria tractar d’un crim de guerra i d’un crim contra la humanitat. És el principi de justícia universal, acollit amb una freqüència creixent pels tribunals espanyols.
La primera reacció de molts de nosaltres ha estat la de pensar que la justícia espanyola ja té prou feina i prou maldecaps, com per a posar-se a investigar els crims comesos en altres països. És una reacció lògica, a la vista del deplorable estat de la justícia espanyola, en quan a mitjans i al volum de procediments pendents de resoldre.
Però convé que ens ho pensem bé. Perquè no es tracta de crims forans, que no ens afecten en absolut. Estem parlant de crims contra la humanitat, és a dir, contra l’ésser humà com a tal, no com a nacional d’un país. Es tracta de crims que són considerats com a tals no perquè així ho assenyali la legislació d’un o varis països, sinó perquè, amb independència de la seva qualificació en els diferents ordenaments jurídics, repugnen per la seva pròpia naturalesa a la consciència humana.
Certament, l’aplicació pràctica del principi de jurisdicció i justícia universals és força complicada, i fins al moment els resultats han estat decebedors. Però poc a poc els tirans de tot pelatge que abunden en algunes parts del món comencen a sentir-se menys segurs. No sempre surt bé, però ara aquests personatges saben que hi ha menys llocs on amagar-se quan van mal dades. Recordem el cas de Pinochet. Finalment es va sortir amb la seva i va poder tornar a Xile, però després de passar una bona temporada a Londres amb la incertesa d’una possible extradició a Espanya. Des de llavors tots els dictadors del món s’ho han de pensar dues vegades abans no viatgen a l’estranger.
I, ben mirat, ni de lluny els problemes de la justícia espanyola seran menys feixucs si s’oblida de la justícia universal. No ve d’això, reconeguem-ho, i mentrestant toquem allò que no sona a aquests personatges que, des de la seva torre de marfil, creuen que poden disposar amb total impunitat de la vida de les persones.
Els rics guanyen menys. Ens enfonsem!
Les coses van malament, tant que La Caixa, al 2008, ha tingut uns beneficis nets de sols 1.802 milions d’euros. Pobres! Han guanyat un 27,6% menys que el 2007. Potser fins i tot em faran llàstima. No sols ells. En el BBVA, per exemple, els guanys han estat de 5.020 milions d’euros, un 18,1% menys que l’any anterior.
Jo comprenc que un sistema com el nostre no pot funcionar bé si els bancs i caixes no guanyen diners. Em sembla que ho entenem tots. Però no puc deixar de pensar que, mentre els pobres mortals en perdem, els rics guanyen menys. I no és el mateix.
I tampoc puc oblidar que aquesta crisi actual ha començat com una crisi financera, motivada per la total incompetència d’aquells a qui, durant anys, hem anat confiant els nostres estalvis. No es tracta d’una pujada sobtada del preu del petroli, no és un desastre natural que encareix les matèries primes, ni un conflicte regional o a gran escala el que ens ha portat a aquesta situació de crisi. Simplement, ha estat una barreja mortal de cobdícia i incompetència en aquells que porten les regnes del món financer.
I ara els hem d’ajudar. Quin remei! Cornuts i pagar el beure, perquè si el món financer s’enfonsés, això seria molt pitjor. Però per favor, que no ens insultin passant-nos per la cara una reducció de beneficis. A la fi, algú podria pensar que, si els necessitem per a que el sistema s’aguanti, seria bo canviar de sistema.
Sentència sobre l'Educació per a la Ciutadania
Finalment, el Tribunal Suprem s’ha pronunciat sobre la polèmica assignatura Educació per a la Ciutadania, més concretament, sobre el dret a objectar contra la mateixa que alguns pares han reclamat. Al marge de les consideracions que hom pugui fer sobre la conveniència d’implantar una assignatura com aquesta, voldria puntualitzar alguns aspectes concrets d’aquesta qüestió:
Primer: A què es pretén objectar?
El contingut de l’assignatura Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans és l’assenyalat al Reial decret 1513/2006, de 7 de desembre. Reprodueixo literalment el contingut que es descriu a la web del Ministeri d’Educació, Política Social i Esport:
“Educación Primaria (tres bloques):
Bloque 1: INDIVIDUOS Y RELACIONES INTERPERSONALES Y SOCIALES
En Educación Secundaria se desarrollan y amplían, atendiendo a la mayor edad de los alumnos, todos los contenidos de la asignatura en Educación Primaria, añadiendo algunos otros, como los siguientes:
Bloque 1: APROXIMACIÓN RESPETUOSA A LA DIVERSIDAD
Jo crec que, amb independència del dret a objectar, que ara no vull discutir, estem parlant de valors que hom creia assumits, si més no, des que el franquisme va passar a la història. Es tracta, doncs, d’objectar a l’ensenyament dels principis democràtics, de la igualtat i els drets humans. Sols per a que quedi clar.
Segon: Qui pretén objectar?
Estan defensant l’objecció a aquesta assignatura l’aparell de l’església catòlica i el Partit Popular, amb l’argument que l’Estat (es refereixen als socialistes) pretén adoctrinar als joves en matèries reservades als pares i a l’esfera personal. Adoctrinar! Una expressió molt pròpia de l’Església. Perquè, vaja, no és adoctrinar el que, per la seva pròpia naturalesa, a fet sempre l’Església? Potser no és adoctrinar impartir de forma obligatòria l’assignatura de religió catòlica a les escoles, com han estat fent durant tants anys? La hipocresia és pecat, ens deien. Convindria que monsenyors es miressin al mirall.
I el PP? Bé, ja sabem de quin peu calça. Han defensat sempre el mateix que la Conferència Episcopal.
Tercer: Hem d’estar d’acord amb tot el contingut de l’assignatura, fins i tot amb el fet que sigui obligatòria?
En primer lloc, l’acceptació no significa plena adhesió. Probablement no estem, ningú ho pot estar, d’acord amb totes les normes, lleis, missatges, que ens provenen dels poders públics, però aquest desacord no implica necessàriament el dret a objectar tot allò que no ens agrada.
L’objecció s’ha de reservar per aquelles qüestions que, en consciència, no podem acceptar sense malmetre la nostra pròpia dignitat moral, aquells principis que són irrenunciables des d’una perspectiva d’ètica personal i social. Em preocupa que algú pugui pensar que ensenyar democràcia, igualtat i drets humans als seus fills comporti una agressió a aquests principis.
No seria millor anar al contingut concret de l’assignatura, per a veure si aquests principis són correctament explicats? Perquè no és el mateix dir que vull que als meus fills els ensenyin correctament els principis de la convivència, que negar-me a que rebin cap mena d’educació en aquest sentit.
Primer: A què es pretén objectar?
El contingut de l’assignatura Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans és l’assenyalat al Reial decret 1513/2006, de 7 de desembre. Reprodueixo literalment el contingut que es descriu a la web del Ministeri d’Educació, Política Social i Esport:
“Educación Primaria (tres bloques):
Bloque 1: INDIVIDUOS Y RELACIONES INTERPERSONALES Y SOCIALES
- Propone un modelo de relaciones basado en el reconocimiento de la dignidad de todas las personas, del respeto al otro aunque mantenga opiniones y creencias distintas a las propias, de la diversidad y los derechos de las personas.
- A partir de situaciones cotidianas, se aborda la igualdad de hombres y mujeres en la familia y en el mundo laboral.
- Un aspecto prioritario, relacionado con la autonomía personal, es siempre la asunción de las propias responsabilidades.
- Trata de la convivencia en las relaciones con el entorno, de los valores cívicos en que se fundamenta la sociedad democrática: respeto, tolerancia, solidaridad, justicia, igualdad, ayuda mutua, cooperación y cultura de la paz.
- Trata de la forma de abordar la convivencia y el conflicto en los grupos de pertenencia (familia, centro escolar, amigos, localidad) y del ejercicio de los derechos y deberes que corresponden a cada persona en el seno de esos grupos, identificando la diversidad, rechazando la discriminación y valorando la participación y sus cauces.
- Asimismo, desde el reconocimiento de la diversidad cultural y religiosa presente en el entorno inmediato y asumiendo la igualdad de todas las mujeres y hombres en cuanto a derechos y deberes, se puede trabajar el respeto crítico por las costumbres y modos de vida distintos al propio y permite proporcionar elementos para identificar y rechazar situaciones de marginación, discriminación e injusticia social.
- Propone un planteamiento social más amplio: la necesidad y el conocimiento de las normas y principios de convivencia establecidos por la Constitución.
- El conocimiento y la valoración de los servicios públicos y de los bienes comunes.
- Las obligaciones de las administraciones públicas y de los ciudadanos en su mantenimiento.
- Algunos de los servicios públicos y de los bienes comunes reciben un tratamiento específico adecuado a la edad de este alumnado, es el caso de la protección civil, la seguridad, la defensa al servicio de la paz y la educación vial.
En Educación Secundaria se desarrollan y amplían, atendiendo a la mayor edad de los alumnos, todos los contenidos de la asignatura en Educación Primaria, añadiendo algunos otros, como los siguientes:
Bloque 1: APROXIMACIÓN RESPETUOSA A LA DIVERSIDAD
- Entrenamiento en el diálogo, el debate y la aproximación respetuosa a la diversidad personal y cultural.
- Trata aspectos relativos a las relaciones humanas, desde el respeto a la dignidad personal y la igualdad de derechos individuales, el reconocimiento de las diferencias, el rechazo a las discriminaciones y el fomento de la solidaridad.
- Se aborda la participación y representación en el Centro escolar.
- Conocimiento de los principios recogidos en los textos internacionales.
- Identificación de situaciones de violación de los derechos humanos.
- Actuación que corresponde a los tribunales ordinarios y a los Tribunales Internacionales, cuando se producen situaciones de violación de derechos humanos.
- Funcionamiento de los Estados democráticos, centrándose particularmente en el modelo político español.
- Se analiza el papel de los distintos servicios públicos.
- Aborda alguna de las características de la sociedad actual: la desigualdad en sus diversas manifestaciones, el proceso de globalización e interdependencia, los principales conflictos del mundo actual, así como el papel de los organismos internacionales en su prevención y resolución.”
Jo crec que, amb independència del dret a objectar, que ara no vull discutir, estem parlant de valors que hom creia assumits, si més no, des que el franquisme va passar a la història. Es tracta, doncs, d’objectar a l’ensenyament dels principis democràtics, de la igualtat i els drets humans. Sols per a que quedi clar.
Segon: Qui pretén objectar?
Estan defensant l’objecció a aquesta assignatura l’aparell de l’església catòlica i el Partit Popular, amb l’argument que l’Estat (es refereixen als socialistes) pretén adoctrinar als joves en matèries reservades als pares i a l’esfera personal. Adoctrinar! Una expressió molt pròpia de l’Església. Perquè, vaja, no és adoctrinar el que, per la seva pròpia naturalesa, a fet sempre l’Església? Potser no és adoctrinar impartir de forma obligatòria l’assignatura de religió catòlica a les escoles, com han estat fent durant tants anys? La hipocresia és pecat, ens deien. Convindria que monsenyors es miressin al mirall.
I el PP? Bé, ja sabem de quin peu calça. Han defensat sempre el mateix que la Conferència Episcopal.
Tercer: Hem d’estar d’acord amb tot el contingut de l’assignatura, fins i tot amb el fet que sigui obligatòria?
En primer lloc, l’acceptació no significa plena adhesió. Probablement no estem, ningú ho pot estar, d’acord amb totes les normes, lleis, missatges, que ens provenen dels poders públics, però aquest desacord no implica necessàriament el dret a objectar tot allò que no ens agrada.
L’objecció s’ha de reservar per aquelles qüestions que, en consciència, no podem acceptar sense malmetre la nostra pròpia dignitat moral, aquells principis que són irrenunciables des d’una perspectiva d’ètica personal i social. Em preocupa que algú pugui pensar que ensenyar democràcia, igualtat i drets humans als seus fills comporti una agressió a aquests principis.
No seria millor anar al contingut concret de l’assignatura, per a veure si aquests principis són correctament explicats? Perquè no és el mateix dir que vull que als meus fills els ensenyin correctament els principis de la convivència, que negar-me a que rebin cap mena d’educació en aquest sentit.
Així doncs, el racisme no és pecat?
Llegeixo a la premsa que el Papa Benet XVI ha aixecat la pena d’excomunió que requeia sobre el bisbe britànic Richard Williamson, i sobre aquest assumpte em venen al cap algunes reflexions.En primer lloc, caldria saber què significa l’excomunió, què passa quan una persona és sotmesa a aquest càstig propi de les esglésies cristianes. Potser perquè no em considero creient, els meus coneixements sobre aquesta qüestió són limitats, així que, diccionari en mà, intento esbrinar que és l’excomunió, i trobo el següent: “Censura que exclou un fidel de la comunió eclesial i sacramental”. Sembla que l’excomunió pot ser major -privació activa i passiva dels sagraments i sufragis comuns del fidels- o menor -sols privació passiva dels sagraments-, i que també poden ser excomunicats els que tenen tractes amb l’excomulgat declarat o públic. Intueixo que es tracta d’una pena greu, potser la més greu que l’església pot infringir a un pecador, ara que ja no crema als heretges a la foguera.
Si de privar dels sagraments es tracta, la pena no pot ser més gran, ja que sense possibilitat de confessió, de comunió, d’extremunció i de no sé què més, el pas al paradís queda absolutament barrat. Per tant, monsenyor Williamson la devia fer molt grossa perquè el fessin fora d’aquesta manera.
I bé, a la mateixa notícia de premsa ja s’aclareix que el seu pecat, gran pecat, va consistir en seguir les prèdiques de Monsenyor Lefebvre, insigne integrista més a la dreta que qualsevol dreta, representant de l’ala més conservadora del catolicisme, partidari, entre d’altres qüestions transcendentals, de celebrar la missa en llatí i d’esquena als fidels, i enemic acèrrim de les conclusions del Concili Vaticà II. Atès que Monsenyor Lefebvre va desobeir les ordres de Roma i, en particular del Papa, el qual, no s’ha d’oblidar, gaudeix d’infal·libilitat declarada, ell i tots els seus seguidors van ser fulminantment privats de l’empara de l’Església.
Per mi es poden entretenir en discutir sobre el sexe dels àngels o el què els vingui en gana. Però aquest bisbe Williamson ara perdonat s’ha distingit també per les seves opinions revisionistes sobre l’Holocaust. Tan revisionistes, que nega la mateixa existència de les cambres de gas i rebaixa el nombre de víctimes jueves del nazisme, de sis milions a 300.000 (sembla que si són 300.000 la cosa no és tan greu!), els quals, segons ell, de cap manera haurien mort en les cambres de gas. Això ho ha dit públicament vàries vegades i no ha tingut cap problema en ratificar-ho en una entrevista recent.
L’home s’ha penedit dels pecats que el van apartar de l’Església romana, i com a fill pròdig torna als braços acollidors del Sant Pare. Però és clar que continua servint a dues creus, la del Crist crucificat i la creu gamada, i jo diria que, per lògica, per moral, pel què sigui, ambdues són incompatibles entre si.
I una conclusió en trec de tot això, trista conclusió. El nazisme, el racisme, l’antisemitisme, probablement no són pecat. Si no, com s’explica que d’això monsenyor no se n’hagi de penedir per a tornar a la casa gran del catolicisme?
Deu ser que sóc un pobre pecador, ja que si no fos pel vici de pensar, m’hauria adonat que el pecat greu és el de desobediència, i el demès no compte. No en va, el seu regne no és d’aquest món.
Després de la ventada, els retrets
Després de la ventada i dels estralls, la cançoneta de sempre. “No estem preparats per aquestes situacions”, “Aquest és un país tercermundista, una mica de vent i tot se’n va en orris”. Ho he sentit, com cada vegada que un meteor excepcional, ja sigui vent, pluja o neu, trasbalsa aquest país.
Afortunadament, aquestes coses no passen sovint. I precisament per això, no podem estar preparats per a fer front a aquests esdeveniments sense patir un cert grau de destrucció. Recordo una forta nevada fa pocs anys, que va deixar les carreteres de mig Catalunya intransitables. L’allau de crítiques al govern de la Generalitat, als alcaldes i, quasi bé, al president de la comunitat de veïns, va ser considerable. Al primer, per no netejar totes les carreteres en la primera mitja hora de nevada; als segons per no tenir un exèrcit de màquines llevaneus preparat per a sortir de l’ajuntament així que cau la primera volva de neu; i, finalment, al president de l’escala per no tenir preparada la pala i sortir ell mateix a netejar la vorera ipso facto. Sembla que, en un país modern, les inclemències del temps no ens han de causar incomoditat.
Però cal ser raonable. Aquest no és un país de nevades freqüents, no és un país on les ventades sovint s’ho emportin tot, ni és un país on la pluja esdevingui, cada any, un problema, tret d’algunes rieres del Maresme. No es pot estar ben preparat per a fer front amb garanties a allò que esdevé una excepcionalitat.
Perquè, algú creu que cal adquirir i mantenir una potent flota de màquines llevaneus quan passem anys sense veure res més que una petita enfarinada al capó dels cotxes? I algú s’imagina que, per a fer front a properes ventades, ens posem a tallar tots els arbres de la ciutat i els propers a les carreteres, no sigui que caiguin amb el vent? O ens posem tots a reforçar antenes, balconades, envans pluvials, i qualsevol cosa que pugui fer cap a terra en un hipotètic huracà?
Home! No cal ser imprudent. Naturalment que les antenes han d’estar ben fixades als terrat, igual que les teules. I és clar que un arbre que amenaci de caure ha de ser retirat. No cal dir de la coberta d’alguns equipaments públics, que ha de suportar allò que raonablement cal esperar d’una situació meteorològica anormal. Però no en fem un gra massa. Una ventada com la que hem patit aquest dissabte és poc freqüent a casa nostra, tan poc que molta gent gran no n’ha vist cap altre en sa vida. És tracta d’una situació d’excepcionalitat com no en recorden cap els més vells de casa nostra. A què ve, doncs, retreure a algú, probablement a l’administració, sospitosa habitual, poca previsió per a fer front a aquests desastres naturals?
Centrem-nos en el què realment falla, massa sovint, en situacions com aquesta. Em refereixo a algunes infraestructures que, precisament, estan en mans massa privades, i penso en les instal·lacions elèctriques, a les quals convindria suprimir una colla de trams aeris. I deixem en pau, per una vegada, a l’administració, que del temps no en té cap culpa.
Afortunadament, aquestes coses no passen sovint. I precisament per això, no podem estar preparats per a fer front a aquests esdeveniments sense patir un cert grau de destrucció. Recordo una forta nevada fa pocs anys, que va deixar les carreteres de mig Catalunya intransitables. L’allau de crítiques al govern de la Generalitat, als alcaldes i, quasi bé, al president de la comunitat de veïns, va ser considerable. Al primer, per no netejar totes les carreteres en la primera mitja hora de nevada; als segons per no tenir un exèrcit de màquines llevaneus preparat per a sortir de l’ajuntament així que cau la primera volva de neu; i, finalment, al president de l’escala per no tenir preparada la pala i sortir ell mateix a netejar la vorera ipso facto. Sembla que, en un país modern, les inclemències del temps no ens han de causar incomoditat.
Però cal ser raonable. Aquest no és un país de nevades freqüents, no és un país on les ventades sovint s’ho emportin tot, ni és un país on la pluja esdevingui, cada any, un problema, tret d’algunes rieres del Maresme. No es pot estar ben preparat per a fer front amb garanties a allò que esdevé una excepcionalitat.
Perquè, algú creu que cal adquirir i mantenir una potent flota de màquines llevaneus quan passem anys sense veure res més que una petita enfarinada al capó dels cotxes? I algú s’imagina que, per a fer front a properes ventades, ens posem a tallar tots els arbres de la ciutat i els propers a les carreteres, no sigui que caiguin amb el vent? O ens posem tots a reforçar antenes, balconades, envans pluvials, i qualsevol cosa que pugui fer cap a terra en un hipotètic huracà?
Home! No cal ser imprudent. Naturalment que les antenes han d’estar ben fixades als terrat, igual que les teules. I és clar que un arbre que amenaci de caure ha de ser retirat. No cal dir de la coberta d’alguns equipaments públics, que ha de suportar allò que raonablement cal esperar d’una situació meteorològica anormal. Però no en fem un gra massa. Una ventada com la que hem patit aquest dissabte és poc freqüent a casa nostra, tan poc que molta gent gran no n’ha vist cap altre en sa vida. És tracta d’una situació d’excepcionalitat com no en recorden cap els més vells de casa nostra. A què ve, doncs, retreure a algú, probablement a l’administració, sospitosa habitual, poca previsió per a fer front a aquests desastres naturals?
Centrem-nos en el què realment falla, massa sovint, en situacions com aquesta. Em refereixo a algunes infraestructures que, precisament, estan en mans massa privades, i penso en les instal·lacions elèctriques, a les quals convindria suprimir una colla de trams aeris. I deixem en pau, per una vegada, a l’administració, que del temps no en té cap culpa.
Xina, tradició i modernitat (I)
A la Xina canviant dels nostres dies, conviuen la tradició i la modernitat, l’espiritualitat i el pragmatisme. Xanghai és un bon lloc per adonar-se’n. Al bell mig de la ciutat, en el temple del Buda de Jade, mentre els pelegrins i els turistes, els creients i els visitants, es mouen en una atmosfera feta d’encens i de pregàries, el mòbil esdevé una porta oberta a la metròpoli.
Aquesta porta, els xinesos l’han obert de bat a bat i, per bé o per mal, mai més la tancaran.
Xanghai, juliol de 2006
Fer la guerra per res?
Digueu-me ingenu, però sempre he pensat que en els actes dels humans hi ha, al menys un motiu, una raó, bona, dolenta, terrible, qui sap?, que els dóna algun sentit. Si més no, en els actes més grans, els més bonics, i també en els més horribles, en els més malvats. Per a una guerra, dic jo, hi ha d’haver alguna raó, no dic ja suficient, però alguna n’hi ha d’haver. Perquè sinó, quin sentit tindria la mort de tanta gent?
Dic això perquè el conflicte de Gaza m’omple de dubtes en aquest sentit. A veure, abans de la darrera ofensiva de l’exèrcit israelià teníem, d’una banda, un estat que se sent amenaçat per l’irreductible terrorisme palestí, des de fa molts anys, i que ho estarà durant molts anys més, amb un exèrcit poderós i indestructible. De l’altra banda, l’exèrcit de Hamàs, nombrós, fortament motivat, amb un odi profund a l’estat d’Israel, amb un pobre armament, sense tancs ni avions, però amb moltes ganes de matar i cap por de morir.
I un tercer bàndol, més nombrós, més pobre, més indefens, sempre la víctima d’uns i altres, la majoria del poble palestí. La darrera invasió israeliana ha causat més de 1.400 morts en aquest tercer bàndol, un bàndol que no està en lluita, format majoritàriament per nens, dones, ancians i, a la fi, les persones que intenten sobreviure en aquesta guerra dels altres.
I encara hi ha un quart bàndol, que sovint oblidem. El dels civils israelians que viuen prop de la franja de Gaza i que, sense descans, porten anys intentant esquivar els míssils casolans de Hamàs. També en aquest bàndol hi ha baixes, si bé moltes menys.
I al què anava. On són els objectius d’aquesta guerra empresa per Israel? Perquè si del que es tractava era d’acabar amb Hamàs, és evident que, una vegada més, ha fracassat. Per tant, seguiran per molt temps més els civils del sud d’Israel mirant el cel per tal d’esquivar els coets que s’enlairen de Gaza. És clar que un exèrcit modern i poderós sols pot guanyar a un altre exèrcit organitzat, però mai a un exèrcit que té com armes la guerrilla, el terrorisme i, sobre tot, una fe cega en una causa, tan cega que no li importa morir ni matar.
I Hamàs? Ha guanyat quelcom Hamàs? Hauria de saber, a aquestes alçades, que mai assolirà l’objectiu d’acabar amb Israel. És, simplement, impossible, al menys per ells. Com he dit, l’exèrcit hebreu no els vencerà mai, tret que defalleixin, però ells, tanmateix, sols podran esgarrapar la vida de quatre soldats i alguns civils.
Com és, doncs, que si resulta evident que això no va enlloc, que ningú guanyarà, segueixen amb aquesta dèria? Hem puc creure que Israel ha anat a matar terroristes, si no paro de veure nens morts per les bombes i les bales dels soldats? M’he de creure que totes aquestes víctimes eren terroristes? Sóc ingenu, però no tant.
I em puc creure que Hamàs lluita per la llibertat del seu poble, si sap que els seus actes sols han servit, sols serviran, per a portar-li sofriment? Perquè ho han de saber, no pot ser que ho ignorin.
Ha canviat quelcom des que Israel va emprendre l'ofensiva, tret d'augmentar el nombre de morts i la destrucció? Si el conflicte no va enlloc, aleshores, perquè alimentar-lo? Vet aquí el meu dubte. A què treu cap tanta ceguera? L’eminència gris que va decidir endegar una nova matança a Gaza, què pretenia en realitat? Serà per les eleccions que, molt aviat, tindran lloc a Israel? Ostres !, això és molt fort. Algú decidiria matar 1.400 persones per a guanyar unes eleccions?
Prefereixo ser ingenu. Per favor, no em digueu la veritat!
Dic això perquè el conflicte de Gaza m’omple de dubtes en aquest sentit. A veure, abans de la darrera ofensiva de l’exèrcit israelià teníem, d’una banda, un estat que se sent amenaçat per l’irreductible terrorisme palestí, des de fa molts anys, i que ho estarà durant molts anys més, amb un exèrcit poderós i indestructible. De l’altra banda, l’exèrcit de Hamàs, nombrós, fortament motivat, amb un odi profund a l’estat d’Israel, amb un pobre armament, sense tancs ni avions, però amb moltes ganes de matar i cap por de morir.
I un tercer bàndol, més nombrós, més pobre, més indefens, sempre la víctima d’uns i altres, la majoria del poble palestí. La darrera invasió israeliana ha causat més de 1.400 morts en aquest tercer bàndol, un bàndol que no està en lluita, format majoritàriament per nens, dones, ancians i, a la fi, les persones que intenten sobreviure en aquesta guerra dels altres.
I encara hi ha un quart bàndol, que sovint oblidem. El dels civils israelians que viuen prop de la franja de Gaza i que, sense descans, porten anys intentant esquivar els míssils casolans de Hamàs. També en aquest bàndol hi ha baixes, si bé moltes menys.
I al què anava. On són els objectius d’aquesta guerra empresa per Israel? Perquè si del que es tractava era d’acabar amb Hamàs, és evident que, una vegada més, ha fracassat. Per tant, seguiran per molt temps més els civils del sud d’Israel mirant el cel per tal d’esquivar els coets que s’enlairen de Gaza. És clar que un exèrcit modern i poderós sols pot guanyar a un altre exèrcit organitzat, però mai a un exèrcit que té com armes la guerrilla, el terrorisme i, sobre tot, una fe cega en una causa, tan cega que no li importa morir ni matar.
I Hamàs? Ha guanyat quelcom Hamàs? Hauria de saber, a aquestes alçades, que mai assolirà l’objectiu d’acabar amb Israel. És, simplement, impossible, al menys per ells. Com he dit, l’exèrcit hebreu no els vencerà mai, tret que defalleixin, però ells, tanmateix, sols podran esgarrapar la vida de quatre soldats i alguns civils.
Com és, doncs, que si resulta evident que això no va enlloc, que ningú guanyarà, segueixen amb aquesta dèria? Hem puc creure que Israel ha anat a matar terroristes, si no paro de veure nens morts per les bombes i les bales dels soldats? M’he de creure que totes aquestes víctimes eren terroristes? Sóc ingenu, però no tant.
I em puc creure que Hamàs lluita per la llibertat del seu poble, si sap que els seus actes sols han servit, sols serviran, per a portar-li sofriment? Perquè ho han de saber, no pot ser que ho ignorin.
Ha canviat quelcom des que Israel va emprendre l'ofensiva, tret d'augmentar el nombre de morts i la destrucció? Si el conflicte no va enlloc, aleshores, perquè alimentar-lo? Vet aquí el meu dubte. A què treu cap tanta ceguera? L’eminència gris que va decidir endegar una nova matança a Gaza, què pretenia en realitat? Serà per les eleccions que, molt aviat, tindran lloc a Israel? Ostres !, això és molt fort. Algú decidiria matar 1.400 persones per a guanyar unes eleccions?
Prefereixo ser ingenu. Per favor, no em digueu la veritat!
Les calderes d'en Pere Botero
Quan era un marrec m’havien parlat moltes vegades de les calderes del Pere Botero. Si no recordo malament, eren al mateix infern, on hi bullien les ànimes pecadores per a tota l’eternitat. Fins i tot, en la meva imaginació, havia donat forma a aquelles calderes, que havien de ser grans per força per encabir-hi tants pecadors, imaginant-les com els enormes recipients d’una foneria on el metall fos fa xup-xup, i que havia vist dibuixats en uns cromos de l’època.
Coses de la infantesa que oblidem al créixer. Però heus aquí que, en el lloc menys esperat, em trobo altre cop, ja en la cinquantena, amb en Pere Botero i les seves calderes. És a l’illa de Sao Miguel, a les Azores, en una petita població (allà són totes petites) anomenada Furnas, on per varis indrets s’escapa de les profunditats l’alè infernal per a recordar al visitant que el geni de la terra rau vigilant sota els seus peus.
He sabut després que el tal Botero és força conegut a tota la península, inclòs Portugal, des de fa segles. Una tradició atribueix aquest nom a un boter d’Alcàntara o de Toledo que tenia, sembla, el costum de bullir a foc lent als sarraïns captius que queien a les seves mans, la qual cosa, probablement, no el va convertir en un personatge simpàtic, si més no per als sarraïns. I és curiós com, a casa nostra, el cognom ni tan sols li ha estat traduït. No he sentit mai a parlar d’en Pere Boter, sols del Pere Botero o Buteru. Diuen que el diable té mil noms. Segurament serà així, però arreu se l’anomena igual, amb les mateixes mil maneres diferents que tenim d’anomenar la pròpia inseguretat.
El món sense nosaltres
Un expert mundial en envelliment, el gerontòleg britànic Aubrey de Grey, assegura que l’ésser humà pot assolir l’edat de Matusalem si hom hi dedica prou esforços tècnics i científics. Segons la Bíblia, Matusalem, al qual no se li coneixen altres virtuts que la seva longevitat, va viure 969 anys. Aquest científic britànic, per cert, presideix una fundació que s’anomena, precisament, Matusalem.
Són molts anys per una persona. A mesura que ens fem grans, ens adonem que la vida humana és breu, que el temps passa ràpid (tempus fugit !). Més d’un pensarà que, amb quasi un miler d’anys, aquesta sensació de brevetat desapareixeria. Ho dubto. Hem ajustat tots els aspectes de la nostra vida al cicle vital de la nostre espècie, com ho fan totes. I probablement, als 900 anys seguiríem pensant que són quatre dies.
No ens traurem mai de sobre aquest sentiment de precarietat, al qual contribueix el fet que, per al nostre coneixement, l’univers esdevé cada cop més gran i nosaltres cada vegada més petits. Fins i tot la Terra, que durant segles ha estat el nostre regne, sobre la qual sempre hem cregut exercir el domini de la nostra singularitat, és molt més vella que nosaltres i, d’una manera o altre, hi serà durant molt temps després que l’espècie humana i, fins i tot la vida, s’hagin esvaït de la seva superfície.
Fa temps que varem deixar de ser el centre de la creació. El temps ja no comença en nosaltres, com varem creure durant segles. En això, les religions s’han hagut d’anar reciclant i no seria estrany que, a la llarga, no tinguessin altre opció que desaparèixer, absolutament aclaparades per la petitesa de l’home.
A mesura que hem anat endarrerint l’origen dels temps, ens hem fet més petits i hem guanyat en humilitat. L’univers ja no comença en Adam i, per tant, ja no li pertany. Per exemple, Eusebi, bisbe de Cesarea, a que li tocà presidir el concili de Nicea l’any 325, considerava en la seva obra Crónica, un compendi d’història universal, que entre Adam i Abraham van transcórrer 3.184 anys. A partir d’Abraham tothom devia tenir clares les edats, perquè ja no es molesta en comptar. No gaire més tard, Sant Agustí, bisbe d’Hipona i un dels pares de l’Església més venerats, sosté que Jesucrist va néixer 5.500 anys després d’Adam. Malgrat aquest càlcul, va tenir l’ocurrència d’intuir que els sis dies de la creació, de fet, podien ser llargs períodes de temps.
L’any 1650 un altre bisbe, James Usher, que ho era d’Armagh, a Irlanda, després de realitzar un seguit de càlculs complicats a partir de les dades que facilita l’antic Testament, va establir que l’univers havia estat creat per Déu la nit anterior al 23 d’octubre de l’any 4.004 abans de Crist (un diumenge, per cert). Curiós, perquè si del començament de tot es tractava, no hauria d’haver-hi dies ni nits, però aquest és un detall sense importància.
Bé, ara sabem que les formes de vida més antigues sobre la Terra són de fa 4.000 milions d’anys, i que l’edat de l’univers, si establim el seu inici en el Big Bang, podria ser d’uns 15.000 milions d’anys. Quasi res !
Recordo haver assistit, quan tenia 18 o 19 anys, a una conferència que l’eminent i difunt arqueòleg Eduard Ripoll i Perelló va donar a Igualada sobre la prehistòria, en la que va usar la metàfora, ja força divulgada en aquella època, de les hores d’un rellotge com a mesura de la història de la humanitat. En aquell rellotge la prehistòria ocupava els primers 59 minuts, i la resta de la singladura humana restava condensada en el darrer minut. Si el rellotge mesurés l’edat de la terra, tota la història de la humanitat es reduiria a una fracció de segon del darrer minut. Una primera lliçó d’humilitat, que havia costat molt d’assumir quan, a les primeries del segle XIX, un seguit de pensadors, científics i fins i tot alguns teòlegs, varen començar a qüestionar la interpretació literal dels temps de la Bíblia.
Mirem-ho des d’una altre perspectiva. El temps no s’atura i la sageta ha emprés una altre volta de rellotge. I si aquest darrer segon del darrer minut fos, de fet, el darrer per a la humanitat ? Si, de cop i volta, l’espècie humana desaparegués de la terra, no hauria estat altra cosa que una petita anècdota, un matís infinitesimal en la trajectòria temporal del planeta. Fins i tot, si la nostra extinció no fos sobtada i es donés al llarg d’un periple evolutiu, no hauríem estat poca cosa més que una petita espurna. I és possible que aquest planeta tant baquetejat, de fet, sigui capaç d’oblidar-nos amb força rapidesa i esborrar qualsevol rastre del nostre pas.
Un altre record de joventut, la lectura de La tierra permanece, una novel·la de George R. Stewart de 1.949, publicada per Minotauro en una edició de 1980. He tret del prestatge aquest llibre que ja havia oblidat, amb les vores de les pàgines esgrogueïdes pel temps. Els fulls quasi s’arrenquen a mesura que els passes. Realment, aquest volum no ha resistit el pas dels anys. Però és un llibre interessant. Planteja la ràpida fi de la humanitat, a través d’una infecció vírica generalitzada que acaba amb quasi tots els éssers humans. No és, però, una fi traumàtica, en el sentit de destrucció del llegat de la humanitat. Senzillament, els éssers humans desapareixen pràcticament de la superfície de la terra, com ho fan també en el Mecanoscrit del segon origen, de Manel de Pedrolo. I la terra oblida a l’home ben aviat. Poc a poc, els escassos sobrevivents deixen enrere l’herència de la humanitat que els precedí, tot el rastre material que, lentament, és absorbit per la naturalesa, i endeguen una vida nova, sense civilització La novel·la esdevé un càntic a la natura, a la immensitat de la vida i a l’efímer que el pas de l’home resulta sobre la terra. L’obra acaba amb una frase lapidària: “Los hombres van y vienen, pero la tierra permanece”.
A partir d’aquí, hom pot pensar com serà una terra sense l’home. Persisteixen la resta d’espècies animals, persisteix el món vegetal, la natura segueix el seu camí. Simplement, una espècie, com moltes altres al llarg de la història de la terra, s’esfuma. Si això passés, realment hauríem estat, com ja he dit, una petita espurna de vida prematurament apagada. Deixaríem, això sí, més rastre que la majoria d’espècies extingides, perquè hem alterat l’entorn amb prou intensitat com per a que, durant un cert temps, els rastre de la civilització sigui visible sobre la terra.
Alan Weissman és un escriptor i periodista nordamericà, professor de la Universitat d’Arizona, que ha escrit un llibre publicat a Espanya per l’editorial Debate amb el títol El mundo sin nosotros. Aquest autor planteja a la seva obra què li passaria a la Terra si l’ésser humà desaparegués de cop i volta. Explica, sota el seu punt de vista, quan temps tardarien i com ho farien les ciutats per a desaparèixer i tornar a la natura, per a reforestar-se, què passaria amb les grans infraestructures, quan s’esfondrarien i, finalment, desapareixerien sense deixar rastre. En resum, quan s’esborraria l’empremta de l’home sobre la terra.
No he tingut ocasió de llegir aquest llibre, però sí una entrevista amb l’autor que la revista Investigación y Ciencia va publicar en el seu número de setembre de 2007. S’hi resumeixen allà les línies fonamentals del llibre. Weissman considera que en els primers temps de la terra sense l’home, la destrucció dels edificis i de les infraestructures seria bastant important. Malgrat això, calcula en 15.000 anys la caiguda de les últimes restes dels edificis de pedra per l’avanç de les glaceres d’una nova edat del gel. Altres empremtes tardarien més en desaparèixer. El plom dipositat per les emissions dels automòbils al llarg del segle XX s’esvairia en uns 35.000 anys, i la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera tardaria 100.000 anys en tornar a nivells preindustrials.
I, malgrat tot, això és poc temps. En el rellotge del que parlava l’Eduard Ripoll fa anys, la sageta hauria avançat molt poc abans que de l’home no en quedés ni el record, ni tan sols de Matusalem.
La Conca d'Òdena al mirall de McLuhan
Deia en Marshall McLuhan que, “si algú va inventar l’aigua, no va ser precisament un peix”. El pensador i estudiós canadenc es va fer famós per la seva particular visió del món de la comunicació i de la societat de la informació, sempre des d’una perspectiva absolutament global, visió que sustenta en la seva convicció de que la comprensió requereix, sempre, un enfocament multidimensional, que no s’assoleix si prèviament no ens desvinculem del propi ambient. La percepció de la realitat requereix una mirada forana, nova.
És el principi de la despersonalització; cal sortir del propi ambient per a percebre’l. Constitueix un dels principis de l’heurística, entesa com la capacitat d’un sistema per a realitzar de forma immediata innovacions positives per a les seves finalitats, i convindria fer-ne ús, al menys, cada vegada que ens plantegem com millorar el què ens envolta o, si escau, com millorar-nos a nosaltres mateixos.
Un exemple que em ve al cap. De tan protegir allò que és nostre, acabarem pensant que és el millor. Casa nostra, que no ens la toquin. La nostra ciutat, el millor lloc per viure; qualsevol iniciativa renovadora constitueix una agressió. La comarca, un territori vulnerable que hem de defensar amb ungles i dents, l’espai verd, últim reducte del paisatge, en el punt de mira dels especuladors urbanístics i dels agressors ambientals.
Ens ho podem creure i mirar-nos el melic tan com vulguem. Però constitueix un exercici d’humilitat sortir i tornar entrar com si fos la primera vegada, pensar què ens falta i què ens sobra, des d’una perspectiva aliena al propi ambient. Sols per comparar. Quatre ulls hi veuen més que dos, més punts de vista permeten conclusions més àmplies, una mostra més gran dona un resultat més probable. Es tracta de mirar-nos com si mai ens haguéssim vist. El mirall, vist de l’altre costat, no mostra la mateixa imatge.
Robert Towsend, des d’una perspectiva d’organització i eficàcia empresarial, recomana trucar a la pròpia empresa per a comprovar el difícil que és parlar amb nosaltres. A vegades, si fóssim clients de nosaltres mateixos, potser canviaríem de botiga.
Vistos els problemes des de fora, probablement descobrirem que a la Conca d’Òdena, i a tot l’Anoia en general, el què li manca ens ha de venir, precisament, de fora. El creixement -econòmic, urbanístic, demogràfic- no forçosament ha de ser una agressió, perquè potser que el què ara tenim no sigui, de fet, altre cosa que un miratge.
Dir que no a tot ? Això ja ho hem provat, i així ens va. Per a veure’n el resultat, sols cal seguir a McLuhan.
És el principi de la despersonalització; cal sortir del propi ambient per a percebre’l. Constitueix un dels principis de l’heurística, entesa com la capacitat d’un sistema per a realitzar de forma immediata innovacions positives per a les seves finalitats, i convindria fer-ne ús, al menys, cada vegada que ens plantegem com millorar el què ens envolta o, si escau, com millorar-nos a nosaltres mateixos.
Un exemple que em ve al cap. De tan protegir allò que és nostre, acabarem pensant que és el millor. Casa nostra, que no ens la toquin. La nostra ciutat, el millor lloc per viure; qualsevol iniciativa renovadora constitueix una agressió. La comarca, un territori vulnerable que hem de defensar amb ungles i dents, l’espai verd, últim reducte del paisatge, en el punt de mira dels especuladors urbanístics i dels agressors ambientals.
Ens ho podem creure i mirar-nos el melic tan com vulguem. Però constitueix un exercici d’humilitat sortir i tornar entrar com si fos la primera vegada, pensar què ens falta i què ens sobra, des d’una perspectiva aliena al propi ambient. Sols per comparar. Quatre ulls hi veuen més que dos, més punts de vista permeten conclusions més àmplies, una mostra més gran dona un resultat més probable. Es tracta de mirar-nos com si mai ens haguéssim vist. El mirall, vist de l’altre costat, no mostra la mateixa imatge.
Robert Towsend, des d’una perspectiva d’organització i eficàcia empresarial, recomana trucar a la pròpia empresa per a comprovar el difícil que és parlar amb nosaltres. A vegades, si fóssim clients de nosaltres mateixos, potser canviaríem de botiga.
Vistos els problemes des de fora, probablement descobrirem que a la Conca d’Òdena, i a tot l’Anoia en general, el què li manca ens ha de venir, precisament, de fora. El creixement -econòmic, urbanístic, demogràfic- no forçosament ha de ser una agressió, perquè potser que el què ara tenim no sigui, de fet, altre cosa que un miratge.
Dir que no a tot ? Això ja ho hem provat, i així ens va. Per a veure’n el resultat, sols cal seguir a McLuhan.
El meu somni no és com el teu
El món és un de sol, però el veiem amb ulls diferents. Més o menys, així comença un article del suplement dominical del diari que, tot fullejant-lo, he vist avui. No l’he llegit. Potser ho faré més tard o, simplement, potser no el llegiré. Però aquesta frase del començament m’ha portat a la memòria un conte de Herman Melville, “La veranda”. En aquest conte, un home retirat i desenganyat de la vida contempla des de la galeria exterior de casa seva (la veranda) una cabana llunyana, a la vora d’un bosc, on sembla viure una dona jove en un paisatge idíl·lic. De tan veure aquella imatge llunyana, la converteix en el seu somni, la quimera que ha de cercar, el “lloc de les fades” on resideix la felicitat. I no dubta en emprendre el camí cap al sud, al final del qual trobarà l’indret desitjat i, sorprenentment, una noia que somia en marxar i conèixer, algun dia, aquell lloc del nord on un home madur la contempla des d’una gran casa, amb un àmplia galeria, la seva quimera i el seu somni, el seu propi paradís.Un somniador que esdevé el somni d’un altre. Em pregunto si en algun indret conflueixen tots els paradisos del món. Crec que no. I em pregunto també si el paradís d’un pot resultar en l’infern de l’altre. Sospito que és així, i això explicaria que els grans conflictes esdevinguin, sovint, inevitables.
Un contracte de vida
Resulta que la patronal de les assegurances (UNESPA) té a la seva pàgina web un test que calcula l'esperança de vida (en diu “simulador de esperanza de vida”) i jo, és clar, ho he provat, delerós de saber si encara em queda temps per a mantenir aquest blog que no llegeix ningú, o he de començar a endreçar abans no sigui l'hora de marxar.
Doncs bé, després de respondre un seguit de preguntes sobre els meus hàbits (esportius, gastronòmics, sexuals, etc), sobre el meu caràcter i quatre coses més, va i m'engega que viuré fins als 92. Fantàstic, penso, me'n queden quaranta i això és força temps. Amb quaranta anys es poden fer moltes coses; és clar que si aquests quaranta fossin els primers, en podria fer més que no pas si són els darrers, com és el cas.
I llavors, feta aquesta reflexió, la realitat, els sentit comú (seny ?) fan la seva inevitable entrada, l'esgarriacries de sempre. Aquests punyeters de l'assegurança no m'han fet cap d’aquestes preguntes: Hi ha antecedents d'Alzehimer a la seva família ? I el càncer, l'ha vist a passar per casa seva ? Has estat mai a punt de ser atropellat per un cotxe ?
La vida és un contracte que renovem cada dia. I convé treballar per donar-hi compliment a satisfacció de totes les parts, però especialment de la nostra. Algun dia, algú, no sé qui ni on ni quan, decidirà que no ens renova el contracte. Serà el moment de cobrar la liquidació, i aquesta no serà altre que l'empremta que deixarem en els que es quedin. De que fins llavors fem la feina ben feta en depèn que la liquidació valgui la pena.
Doncs bé, després de respondre un seguit de preguntes sobre els meus hàbits (esportius, gastronòmics, sexuals, etc), sobre el meu caràcter i quatre coses més, va i m'engega que viuré fins als 92. Fantàstic, penso, me'n queden quaranta i això és força temps. Amb quaranta anys es poden fer moltes coses; és clar que si aquests quaranta fossin els primers, en podria fer més que no pas si són els darrers, com és el cas.
I llavors, feta aquesta reflexió, la realitat, els sentit comú (seny ?) fan la seva inevitable entrada, l'esgarriacries de sempre. Aquests punyeters de l'assegurança no m'han fet cap d’aquestes preguntes: Hi ha antecedents d'Alzehimer a la seva família ? I el càncer, l'ha vist a passar per casa seva ? Has estat mai a punt de ser atropellat per un cotxe ?
La vida és un contracte que renovem cada dia. I convé treballar per donar-hi compliment a satisfacció de totes les parts, però especialment de la nostra. Algun dia, algú, no sé qui ni on ni quan, decidirà que no ens renova el contracte. Serà el moment de cobrar la liquidació, i aquesta no serà altre que l'empremta que deixarem en els que es quedin. De que fins llavors fem la feina ben feta en depèn que la liquidació valgui la pena.
Arbres que caminen
Fa un parell d’anys em vaig trobar aquest arbre, a la vora d’un barranc. És al Bryce Canyon, a Utah, i no vaig poder esbrinar si anava o venia; si sortint del bosc proper, treia el cap sobre la timba per a donar una ullada al paisatge, potser valorant la conveniència d’avançar cap a l’horitzó, o tot just acabava de pujar del fons, àrid, profund, inhòspit, cercant un bosc acollidor.
Si els arbres de casa nostra aprenen dels americans i es posen a caminar, potser que es posin a dissenyar el paisatge per nosaltres. De ben segur que ho faran més bé.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
