Després del POUM, una oportunitat per a la Igualada del futur

Probablement el debat sobre el POUM d’Igualada es tancarà aviat. Aquells que es sentien més directament afectats per unes previsions urbanístiques que consideren perjudicials per als seus interessos, hauran respirat tranquils. Els que, sense ser-ne directament afectats, hi estaven en contra per raons diverses, estaran contents. De fet, quan ens referim al planejament, hauríem de considerar que afectats ho som tots, perquè un pla d’ordenació urbanística és ni més ni menys que el marc de referència per al desenvolupament urbanístic del municipi. En paraules de la Llei d’urbanisme, correspon als plans d’ordenació urbanística municipal, entre d’altres, definir el model d’implantació urbana i les determinacions per al desenvolupament urbanístic sostenible del territori. La mateixa llei defineix el desenvolupament urbanístic sostenible com “la utilització racional del territori i el medi ambient”, i diu que comporta “conjuminar les necessitats de creixement amb la preservació dels recursos naturals i dels valors paisatgístics, arqueològics, històrics i culturals, a fi de garantir la qualitat de vida de les generacions presents i futures”. Generalitats imprecises, si es vol, que deixen la porta oberta a visions ben diverses de com és el desenvolupament urbanístic sostenible que volem per a la nostra ciutat.

En definitiva, al marge de les consideracions que he fet en articles anteriors sobre el rerefons polític d’aquest debat, remarco el que és evident: que tot plegat és un reflex de les diferents percepcions sobre el que volem que sigui la Igualada del futur. Si remarco aquesta evidència és perquè, malgrat que els ecos del POUM s’apagaran aviat, em sembla una ocasió immillorable per a posar sobre la taula el que esperem de la nostra ciutat, el que voldríem que fos en el futur. Potser perquè, en el fons, sóc escèptic sobre la motivació social i política de la majoria de ciutadans, fins i tot sobre la meva pròpia, em temo que el tema quedarà mort sobre la taula dels polítics fins que, d’aquí uns anys, el govern municipal de torn consideri que té majoria suficient per a tirar endavant un POUM.

Estaria bé que, sense fer la feina dels polítics, els ciutadans penséssim com volem que sigui la nostra ciutat i, a més, ho diguéssim. No es tracta sols de que parlin els que es sentin directament amenaçats pels plans urbanístics de l’Ajuntament, ni els que, ja de sempre, estan motivats per a la defensa dels valors cívics, patrimonials o arquitectònics que tinguin per convenient. De tots aquests cal dir que la seva opinió és molt valuosa, però jo no veig que en l’assumpte del POUM el conjunt de la societat igualadina hagi deixat sentir la seva veu. Vull dir que el saló de sessions de l’Ajuntament era ple de gom a gom el dia que es va retirar el POUM, i la premsa igualadina, especialment la digital, anava plena de comentaris, majoritàriament a favor de la seva retirada. Però la majoria de la societat igualadina no s’ha implicat, en un sentit o altre, i el tema era prou important, per la dimensió de futur que comporta. S’han posicionat els empresaris, a través de la Unió Empresarial de l’Anoia, en un sentit claríssim, i també els que consideren que el barri del rec és un patrimoni arquitectònic que cal conservar, però la majoria de la gent no hi ha dit la seva, amb tota seguretat per a que no l’importa gaire aquest debat.

I és una llàstima, perquè estem parlant del futur de la ciutat, de la Igualada que volem per als nostres fills. Sí, s’han fet els processos de participació ciutadana que marca la llei, però ja se sap que sols participa qui vol participar.

Potser perquè la proposta de l’Entesa era força agosarada, han sortit a la llum aquestes diverses concepcions de ciutat de les que parlo:

1. La Igualada industrial, la de tota la vida, de capa caiguda per mor de la crisi econòmica però que no ha mort, ni molt menys.
2. La Igualada majoritàriament de serveis, una Igualada on el pes específic de l’economia recau sobre els serveis i que potencia l’element residencial. Mals temps per al creixement residencial, però això no durarà sempre.
3. Al marge d’aquests dos grans àmbits, i solapant-se amb tots dos, la Igualada “conservacionista”, la dels que desconfien dels grans canvis i enyoren una Igualada del passat que no pot tornar. Bàsicament, pretenen conservar un estil de vida que, en molts aspectes, fa temps que va morir.

Hom podria pensar que aquest és un debat urbanístic, o polític fins i tot, en el que els ciutadans no cal que entrem, però hi hauríem de pensar. Conservar la Igualada que tenim vol dir conservar el bo i el dolent, i hauríem de saber quin dels dos platets de la balança pesa més. És clar, de bon principi, que interessa conservar llocs de treball, i si ens deturem en aquesta consideració Igualada haurà de ser bàsicament industrial. Però hi ha més coses a considerar, com que les ciutats dormitori no és fan sols amb l’acumulació d’habitatges, també les porta la manca de serveis. Igualada és una ciutat circumscrita en un terme municipal reduït que n’impossibilita el creixement extraradi. El que fem, ho haurem de fer sobre el territori ja ocupat per la indústria, els habitatges i/o els serveis, i per tant l’impacte sobre els interessos patrimonials serà directe i significatiu. Difícilment pot esdevenir un camí exempt de polèmica.

L’aposta que ha fet l’Entesa per una Igualada de serveis és agosarada, arriscada diria jo, i mereix un debat profund de tota la societat, més específicament de l’anomenada societat civil, que són quelcom més que els empresaris afectats i els defensors del patrimoni arquitectònic. En qualsevol cas, mereix un debat que va més enllà del debat polític endegat en els escons del Consistori.

No estaria parlant d’això si no hagués passat amb el POUM el que ha passat. Ho reconec, encara que segurament hauria donat la meva opinió sobre el planejament que es proposava. Però les coses han anat com han anat, i com diuen, no hi ha mal que per bé no vingui. Altra cosa serà que aprofitem l’oportunitat.

Malgrat que, com he dit, la gent d’Igualada, començant per mi mateix, em sembla poc motivada, crec que és un bon moment per a que les associacions, els agents econòmics i socials, els grups de tota mena que amb interessos diversos operen en la nostra ciutat, els opinadors i els ciutadans en general, ens plantegem, ara que queda temps per a emprendre un nou POUM, quin futur volem per a Igualada i com volem que l’ajuntament, en el seu moment i tingui el color polític que tingui, ho concreti en el planejament general.

No es tracta que de cop i volta ens posem tots a dibuixar plànols, que no en sabríem i per això l’administració contracta els tècnics adients. Es tracta de que en comencem a parlar, com fem en tants d’altres temes. Quan l’ajuntament pugui tirar endavant un POUM, es trobarà un estat d’opinió consolidat que no podrà obviar, però aquest estat d’opinió no ha de ser sols el dels que comenten a la premsa digital o omplen un saló de sessions. Si sols opinen els de sempre no avançarem en res. Aquest estat d’opinió ha de ser fruit d’un llarg debat social, un debat que ara tenim força temps per a fer, ja que el proper POUM no es preveu fins per aquí tres anys, com a mínim.

En aquest debat hauríem de tenir present, a més, que la Igualada que volem ha de ser també la que podem tenir, i en aquesta confrontació que sembla haver-hi entre conservació i transformació, haurem de tenir present que algunes coses han de canviar, com canvia la vida mateixa, i d’altres no les podrem assolir per irreals. Realisme, que no exclou la il·lusió per a millorar.