L’enquesta publicada aquest diumenge per La Vanguardia dóna com a guanyadora de les properes eleccions al Parlament de Catalunya a Convergència i Unió, i pronostica un enfonsament del tripartit, ja que els partits que el composen sofririen una important pèrdua de vots i d’escons, principalment en el cas d’Esquerra Republicana, però també força important per al Partit dels Socialistes de Catalunya.
Com en totes les enquestes electorals, cal acollir els resultats amb precaució. Els mitjans de comunicació, tots, tenen un caire ideològic i un cert partidisme, i les enquestes que publiquen marquen generalment una tendència coincident amb l’adscripció ideològica del diari. La Vanguardia no n’és cap excepció, però els resultats de l’enquesta són prou contundents com per a prestar-hi atenció. És possible que, al capdavall, els resultats no siguin tant devastadors per al tripartit ni tan favorables per a CIU, però no es pot ignorar que, si més no, indiquen una tendència clara al canvi de govern.
En aquesta situació, és normal que CIU infli el pit i que l’Artur Mas es vegi ja com a pròxim President de la Generalitat de Catalunya; tant normal com que el tripartit, però especialment el PSC, faci de la necessitat virtut i no doni les eleccions per perdudes, ni molt menys. L’experiència d’altres convocatòries electorals mostra que els canvis no s’han de donar per suposats, i sinó n’hi ha prou amb recordar les darreres eleccions generals o les del Parlament de Catalunya, que a Madrid van donar la victòria al PSOE i a Catalunya van permetre governar al tripartit, contra tot pronòstic.
Al menys per mi, encara no és hora de decidir el vot, però el camí fins a les eleccions fa baixada i s’accelera com més ens hi acostem. Com és normal, a mesura que s’escurça el termini per a la cita electoral, els ànims s’escalfen, creix la demagògia, tot s’exagera, el bo i el dolent, i arriba un moment en que la propaganda té més pes que la pròpia realitat. Jo em preparo el terreny, ara que puc i encara hi ha poca confusió, per a tenir quan arribi el moment, sinó tots els elements de judici, sí al menys els que ara mateix em semblen importants.
Així que, a mode d’apunts, assenyalaré algunes coses que avui per avui crec que cal tenir en compte per a tenir el cap fred a l’hora de votar, polir conceptes, destriar idees i, com es diu vulgarment, separar el blat de la palla. Això em portarà a tractar aquest tema en més d’una entrada d’aquest bloc. D’alguna manera s’ha de començar, i ho faré per la banda dels principis i el que jo anomeno “les tres virtuts teologals de la política”: responsabilitat, coherència i servei.
Vagi per davant que no crec que es tracti de principis independents que puguin actuar o inhibir-se separadament sense que se’n ressentin els demès. La responsabilitat i el servei públic estan estretament lligades i comparteixen una franja important de l’àmbit d’actuació del polític, i la coherència és un principi subjacent sense el qual és difícil la implementació dels altres dos.
Responsabilitat
En el context polític, entenc la responsabilitat com a compromís i/o obligació. No és el mateix que la responsabilitat política que s’exigeix als càrrecs públics com a conseqüència dels seus actes. En aquest context, concebo la responsabilitat en el compliment, abans que res, de les obligacions envers la comunitat que la política exigeix a aquells que s’hi dediquen. En realitat, al meu entendre, la responsabilitat, per a un càrrec polític, consisteix en posar per davant de qualsevol altra consideració els interessos socials i els objectius per als quals ha estat elegit. És a dir, que un polític perfectament responsable valorarà els seus actes en funció del rèdit social i no del rèdit polític. I si cal sacrificarà els seus interessos polítics pels interessos socials. Això vol dir exercir una oposició responsable i sense demagògia, i també mantenir-se al poder amb els mateixos principis.
Si aquesta és una virtut, el seu contrari serien la demagògia i l’oportunisme. Un polític responsable, per exemple, oferirà alternatives raonables i raonades si es troba a l’oposició, que tinguin per objectiu corregir l’acció de govern i millorar-la, i si és al govern no desatendrà ni els consells ni l’ajuda dels adversaris polítics.
La majoria de debats polítics d’aquest país tenen molt d’oportunistes i electoralistes, i poc de raonables i útils per a la societat. Per a posar alguns exemples:
Coherència
Al meu entendre, coherència i demagògia són oposades, i en canvi la coherència és una companya de viatge perfecte per a la responsabilitat de la que he parlat. A més, la coherència inspira confiança, i convindria que els responsables polítics se n’adonessin a l’hora de fer càlculs polítics. No sempre la coherència és un indicador de responsabilitat, però entenc que on hi ha incoherència difícilment hi pot haver una política responsable.
La coherència, per a començar, indica que es té un projecte, un objectiu. Si aquest projecte o objectiu s’abandona, es pot explicar el perquè, el com i amb què es substitueix, i la coherència potser no es perdrà. Si no hi ha un projecte, difícilment hi haurà coherència. M’interessa saber, a l’hora de votar, que l’opció que escullo té un pla. Una oferta seriosa ha d’indicar aquest pla i hem de saber que el compartim i, per tant, votarem a qui el proposi, o el rebutgem i amb ell a l’opció política que el presenta. I els plans de veritat no es plantegen als mítings per a convençuts.
A hores d’ara, amb el poc que manca per a les eleccions, aquests plans haurien d’estar perfectament definits. D’altra banda, la coherència d’un projecte polític o d’una opció política no es mesura sols amb el compliment d’aquest pla. A hores d’ara no coneixem encara els projectes que les forces polítiques presentaran per a complir en la propera legislatura, altrament anomenats programes electorals, però sí que podem conèixer quelcom del seu grau de coherència simplement examinant els seus actes passats i presents i formulant-nos preguntes com:
Servei
O esperit de servei, per a ser més exactes. Ja he dit que les tres virtuts teologals de la política es complementen i es solapen. L’esperit de servei, com el valor en el cas dels soldats, es suposa a tots els polítics. Però és molt suposar. L’esperit de servei implica que s’és en política per a servir al poble, la qual cosa sembla una perogrullada i una ingenuïtat, però és així. En política no s’hi és, o no s’hi hauria de ser, per al creixement personal, ni per a cultivar l’ego, ni per a superar cap complex. No s’hi hauria de ser per a satisfer ànsies de poder ni, per descomptat, per a fer-se ric, com és en algun cas.
Si es té esperit de servei, la responsabilitat i la coherència vindran soles, i crec que, a més, el votant ho sabrà percebre. Aquest servei porta implícites altres actituds, com la col·laboració amb un objectiu comú entre forces polítiques i agents socials oposades, o el sacrifici dels rèdits electorals en favor de l’interès social.
Potser sóc un il·lús, però considero que l’esperit de servei és el primer que cal exigir a tot aquell qui aspiri a la política. També en aquest cas, ens haurem de preguntar de cada força política i cada candidat quin és el seu grau de compromís amb l’interès general i, per tant, el seu esperit de servei.
Segurament les respostes no podran ser categòriques. Tret de cassos molt concrets i lamentables, la majoria de polítics no s’hi dediquen per a fer-se rics o treure’n un rèdit personal. Del que es tracta en cada cas és de valorar el grau de compromís de cada polític, i veure el pes relatiu del seu desig de governar respecte de la voluntat de servir. Començaria per a desconfiar d’aquelles opcions polítiques que neixen al voltant d’un personatge concret, perquè llavors no es tracta de projectes polítics sinó de projectes personals. De fet, crec que cal fer un esforç i interioritzar que el que votem, o hem de votar, són projectes, idees, programes, no polítics. Com més pesa la figura del polític en detriment del contingut de la política, més se’n ressent el servei públic.
Tot plegat consisteix, ni més ni menys, en formular-nos preguntes, tantes com sigui necessari, abans d’escollir, perquè els prejudicis i la fidelitat política quasi mai porten a la solució òptima, i així com dels polítics cal exigir un compromís amb la societat, res compromet als votants en favor de cap opció política.
I a més de respondre preguntes, sempre ens queda aquell vell aforisme: pel seus actes els coneixereu. La majoria de polítics són vells coneguts i ja sabem de quin peu calcen.
Com en totes les enquestes electorals, cal acollir els resultats amb precaució. Els mitjans de comunicació, tots, tenen un caire ideològic i un cert partidisme, i les enquestes que publiquen marquen generalment una tendència coincident amb l’adscripció ideològica del diari. La Vanguardia no n’és cap excepció, però els resultats de l’enquesta són prou contundents com per a prestar-hi atenció. És possible que, al capdavall, els resultats no siguin tant devastadors per al tripartit ni tan favorables per a CIU, però no es pot ignorar que, si més no, indiquen una tendència clara al canvi de govern.
En aquesta situació, és normal que CIU infli el pit i que l’Artur Mas es vegi ja com a pròxim President de la Generalitat de Catalunya; tant normal com que el tripartit, però especialment el PSC, faci de la necessitat virtut i no doni les eleccions per perdudes, ni molt menys. L’experiència d’altres convocatòries electorals mostra que els canvis no s’han de donar per suposats, i sinó n’hi ha prou amb recordar les darreres eleccions generals o les del Parlament de Catalunya, que a Madrid van donar la victòria al PSOE i a Catalunya van permetre governar al tripartit, contra tot pronòstic.
Al menys per mi, encara no és hora de decidir el vot, però el camí fins a les eleccions fa baixada i s’accelera com més ens hi acostem. Com és normal, a mesura que s’escurça el termini per a la cita electoral, els ànims s’escalfen, creix la demagògia, tot s’exagera, el bo i el dolent, i arriba un moment en que la propaganda té més pes que la pròpia realitat. Jo em preparo el terreny, ara que puc i encara hi ha poca confusió, per a tenir quan arribi el moment, sinó tots els elements de judici, sí al menys els que ara mateix em semblen importants.
Així que, a mode d’apunts, assenyalaré algunes coses que avui per avui crec que cal tenir en compte per a tenir el cap fred a l’hora de votar, polir conceptes, destriar idees i, com es diu vulgarment, separar el blat de la palla. Això em portarà a tractar aquest tema en més d’una entrada d’aquest bloc. D’alguna manera s’ha de començar, i ho faré per la banda dels principis i el que jo anomeno “les tres virtuts teologals de la política”: responsabilitat, coherència i servei.
Vagi per davant que no crec que es tracti de principis independents que puguin actuar o inhibir-se separadament sense que se’n ressentin els demès. La responsabilitat i el servei públic estan estretament lligades i comparteixen una franja important de l’àmbit d’actuació del polític, i la coherència és un principi subjacent sense el qual és difícil la implementació dels altres dos.
Responsabilitat
En el context polític, entenc la responsabilitat com a compromís i/o obligació. No és el mateix que la responsabilitat política que s’exigeix als càrrecs públics com a conseqüència dels seus actes. En aquest context, concebo la responsabilitat en el compliment, abans que res, de les obligacions envers la comunitat que la política exigeix a aquells que s’hi dediquen. En realitat, al meu entendre, la responsabilitat, per a un càrrec polític, consisteix en posar per davant de qualsevol altra consideració els interessos socials i els objectius per als quals ha estat elegit. És a dir, que un polític perfectament responsable valorarà els seus actes en funció del rèdit social i no del rèdit polític. I si cal sacrificarà els seus interessos polítics pels interessos socials. Això vol dir exercir una oposició responsable i sense demagògia, i també mantenir-se al poder amb els mateixos principis.
Si aquesta és una virtut, el seu contrari serien la demagògia i l’oportunisme. Un polític responsable, per exemple, oferirà alternatives raonables i raonades si es troba a l’oposició, que tinguin per objectiu corregir l’acció de govern i millorar-la, i si és al govern no desatendrà ni els consells ni l’ajuda dels adversaris polítics.
La majoria de debats polítics d’aquest país tenen molt d’oportunistes i electoralistes, i poc de raonables i útils per a la societat. Per a posar alguns exemples:
- Negar la crisi, si és que algú encara s’ho creu, és demagògic, a més de fals. Debatre sobre si anem bé o malament, a aquestes alçades, és una pèrdua de temps i un malbaratament de recursos.
- Les avaries del sistema elèctric que porten de corcoll alguns indrets de Catalunya no mereixen un debat polític. El que cal són accions contundents i positives per a posar a “rotllo” a les elèctriques. Culpar-ne al govern és demagògic i inútil, una pèrdua de temps, encara que sigui rentable electoralment.
- Si es té una alternativa econòmica vàlida per a lluitar contra la crisi, guardar-se-la per a quan s’hagin guanyat les eleccions no ajuda en res al país. És com esperar que s’enfonsi el govern encara que s’emporti al país sencer. Aquesta és una actitud política, però gens responsable. A no ser que, en realitat, no existeixi tal alternativa i sols es tracti de demagògia.
- Ja se sap que un govern integrat per tres partits ha de patir, per força, contradiccions, però al govern s’hi és per a governar i a vegades sembla que les forces del tripartit es dediquin més a fer-se oposició mútua que no a altra cosa. Si el que es vol és destacar i fer la pròpia política, si de fet s’està al govern sense governar, aleshores més val sortir-ne i esperar a guanyar unes eleccions en solitari.
- El PSC esmerça els seus esforços en governar no el país, sinó el tripartit? Pot suportar les pressions oposades del PSOE estatal, d’uns socis de govern que van a la seva i se’n desmarquen sempre que poden, i d’una oposició que no dona treva? Li queda temps per a governar Catalunya? I si no n’hi queda, és responsable que es mantingui al capdavant del govern?
- CIU té una alternativa clara de govern, o simplement la seva alternativa consisteix en la tornada al pujolisme? Ha canviat el projecte polític de CIU des que va deixar el govern o és el mateix que li va fer perdre la presidència de la Generalitat? Des de CIU ho ha explicat algú això? Tenen la poció màgica que desconeix el tripartit, per a aixecar el país? O sols tenen la seguretat de l’estabilitat en el govern? La seva estratègia, doncs, és el desgast del tripartit per a que caigui sol, igual que la del PP respecte del govern espanyol?
Coherència
Al meu entendre, coherència i demagògia són oposades, i en canvi la coherència és una companya de viatge perfecte per a la responsabilitat de la que he parlat. A més, la coherència inspira confiança, i convindria que els responsables polítics se n’adonessin a l’hora de fer càlculs polítics. No sempre la coherència és un indicador de responsabilitat, però entenc que on hi ha incoherència difícilment hi pot haver una política responsable.
La coherència, per a començar, indica que es té un projecte, un objectiu. Si aquest projecte o objectiu s’abandona, es pot explicar el perquè, el com i amb què es substitueix, i la coherència potser no es perdrà. Si no hi ha un projecte, difícilment hi haurà coherència. M’interessa saber, a l’hora de votar, que l’opció que escullo té un pla. Una oferta seriosa ha d’indicar aquest pla i hem de saber que el compartim i, per tant, votarem a qui el proposi, o el rebutgem i amb ell a l’opció política que el presenta. I els plans de veritat no es plantegen als mítings per a convençuts.
A hores d’ara, amb el poc que manca per a les eleccions, aquests plans haurien d’estar perfectament definits. D’altra banda, la coherència d’un projecte polític o d’una opció política no es mesura sols amb el compliment d’aquest pla. A hores d’ara no coneixem encara els projectes que les forces polítiques presentaran per a complir en la propera legislatura, altrament anomenats programes electorals, però sí que podem conèixer quelcom del seu grau de coherència simplement examinant els seus actes passats i presents i formulant-nos preguntes com:
- És coherent que en la negociació de l’Estatut una força política nacionalista exigeixi les majors cotes d’autogovern; que després negociï directament amb el govern de l’Estat la versió final de l’Estatut, força més rebaixada que la plantejada per les forces del tripartit; que a continuació exhibeixi una suposada vessant sobiranista per a trampejar l’escomesa independentista, i que finalment (i és un futurible) faci honor altra vegada al pactisme tradicional dels anys de pujolisme per a pactar, a Madrid i Barcelona, amb PSOE o PP, el govern estatal i el de Catalunya?
- És coherent que les forces que composen el govern de la Generalitat votin separadament en algunes qüestions al Parlament de Catalunya? Un govern, per definició, no hauria de ser coherent? I si no ho pot ser, és natural que segueixi governant?
Servei
O esperit de servei, per a ser més exactes. Ja he dit que les tres virtuts teologals de la política es complementen i es solapen. L’esperit de servei, com el valor en el cas dels soldats, es suposa a tots els polítics. Però és molt suposar. L’esperit de servei implica que s’és en política per a servir al poble, la qual cosa sembla una perogrullada i una ingenuïtat, però és així. En política no s’hi és, o no s’hi hauria de ser, per al creixement personal, ni per a cultivar l’ego, ni per a superar cap complex. No s’hi hauria de ser per a satisfer ànsies de poder ni, per descomptat, per a fer-se ric, com és en algun cas.
Si es té esperit de servei, la responsabilitat i la coherència vindran soles, i crec que, a més, el votant ho sabrà percebre. Aquest servei porta implícites altres actituds, com la col·laboració amb un objectiu comú entre forces polítiques i agents socials oposades, o el sacrifici dels rèdits electorals en favor de l’interès social.
Potser sóc un il·lús, però considero que l’esperit de servei és el primer que cal exigir a tot aquell qui aspiri a la política. També en aquest cas, ens haurem de preguntar de cada força política i cada candidat quin és el seu grau de compromís amb l’interès general i, per tant, el seu esperit de servei.
Segurament les respostes no podran ser categòriques. Tret de cassos molt concrets i lamentables, la majoria de polítics no s’hi dediquen per a fer-se rics o treure’n un rèdit personal. Del que es tracta en cada cas és de valorar el grau de compromís de cada polític, i veure el pes relatiu del seu desig de governar respecte de la voluntat de servir. Començaria per a desconfiar d’aquelles opcions polítiques que neixen al voltant d’un personatge concret, perquè llavors no es tracta de projectes polítics sinó de projectes personals. De fet, crec que cal fer un esforç i interioritzar que el que votem, o hem de votar, són projectes, idees, programes, no polítics. Com més pesa la figura del polític en detriment del contingut de la política, més se’n ressent el servei públic.
Tot plegat consisteix, ni més ni menys, en formular-nos preguntes, tantes com sigui necessari, abans d’escollir, perquè els prejudicis i la fidelitat política quasi mai porten a la solució òptima, i així com dels polítics cal exigir un compromís amb la societat, res compromet als votants en favor de cap opció política.
I a més de respondre preguntes, sempre ens queda aquell vell aforisme: pel seus actes els coneixereu. La majoria de polítics són vells coneguts i ja sabem de quin peu calcen.
0 comentaris :: Preparant les eleccions (I). Les tres virtuts teologals de la política
Publica un comentari a l'entrada