Preparant les eleccions (II). És necessari un canvi ?

És necessari el canvi? La pregunta és molt genèrica, però ara mateix està a la base del subsconscient electoral d’aquest país. Qui acaba decidint el resultat d’unes eleccions no són els militants dels partits ni els votants fidels i convençuts d’una opció política. Aquests voten sempre el mateix i tenen la resposta ben clara. Qui decanta les balances electorals és el que abans s’anomenava la “majoria silenciosa”, és a dir, el comú dels mortals. A fi de comptes, el que importa a una majoria de la gent és que el país, i per extensió les famílies, vagi bé. Quan aquesta majoria té la percepció, perquè ho pateix en carn pròpia, que el país està en crisi, que l’atur és un perill real i proper, que els problemes econòmics surten de la borsa i dels mercats i entren a casa, demana un canvi i castiga al govern de torn.

Calen culpables i alternatives. Si més no, arriba un moment en que el ciutadà creu que cal provar una altra opció, perquè s’adona que l’actual no té solucions. Tot això és comprensible i humà. També m’aclareix que el canvi desitjat no és tant per la bondat de l’alternativa com pel fracàs de l’opció governant. O el que és el mateix, “no sé si els altres són millors, però aquests no funcionen”.

I és clar que mentre el govern defensa que treballa en la direcció correcte i sortirem de la crisi, malgrat que no ho notem, l’oposició denuncia la suposada ineptitud del tripartit per a revifar el país, sense aportar solucions concretes. O sigui que la política i el desencís es complementen per a induir en el ciutadà el sentiment de la necessitat d’un canvi.

Res a dir de tot això, però agrairia una raó objectiva per a decidir que cal canviar de govern, bàsicament perquè una cosa és que el govern de Catalunya no funcioni com voldríem, i altra que se’ns presenti una alternativa que l’hagi de millorar. No em cal que se’m descrigui per enèsima vegada tot el que no funciona, que ja ho sé. Voldria que se’m digués qui ho pot arreglar i com pensa fer-ho, i amb un resposta que fos més concreta que un simple “farem polítiques encaminades a la creació de llocs de treball” o tan generals com “treballarem per les famílies d’aquest país”. Això queda bé en un míting, perquè allà no cal convèncer a ningú, però n’hi ha que no tenim les idees tan clares i voldríem veure el catàleg i els preus de qualsevol oferta que se’ns faci, abans de canviar de proveïdor.

Per això, un element tan important com l’inventari de tot el que no funciona, és el recull de propostes i alternatives que hi ha de posar remei, perquè si no hem de millorar, no calen canvis. El que si que tinc clar és que aquestes dades no les donarà ningú, i això em fa sospitar que algunes coses no tenen solució, que a vegades s’espatllen i després s’arreglen soles, i que algú o altre s’emportarà el mèrit quan això passi.

En qualsevol cas, ja que al màxim que puc aspirar és a un fulletó amb un programa electoral ple d’obvietats i bones intencions, més valdrà que m’espavili tot solet i tracti d’escatir el grau de fiabilitat de cada oferta, a partir dels antecedents i d’una anàlisi raonada de les circumstàncies. Més senzill, pensar què i qui és creïble, i què i qui no ho és. Potser així arribaré a alguna conclusió sobre si cal o no canviar el govern de la Generalitat.

I afegeixo així una característica més, la credibilitat, a les tres virtuts teologals de la política que vaig esmentar al post anterior, i una casella més a la meva comanda de candidats electorals.