Polítics, aficionats i talibans

Com que en això de la política tots ens creiem capacitats per a opinar, podríem dir que hi ha tantes classes de política i tantes menes de polítics com diverses són les idees polítiques i no tant polítiques. Per això, si es cerca al Google una expressió com “tipus de polítics”, els resultats són molt diversos. Hi ha qui troba fins a deu classes de polítics, hi ha qui n’assenyala dues, a vegades amb classificacions tant primàries com “bons polítics” i “mals polítics”, i a vegades amb una distinció complexa de grups i subgrups, en la que es té en consideració la ideologia, el partit polític, la procedència, el veïnatge, l’estatus social, la religió, el sexe, i moltes coses més. L’expressió que he apuntat, cercada en català al Google, dóna com a resultat un total de 57.600 entrades avui mateix, i si es fa en castellà el resultat és de 2.020.000 entrades. O sigui que hi ha molt on triar.

En el context adequat, totes aquestes categories poden resultar adients, però a mi, que m’agraden les coses senzilles, em ve al cap una classificació força simple: la política oficial exercitada pels polítics pròpiament dits, la política d’estar per casa que exercim els aficionats i la política taliban que prové del fanatisme. Aclareixo que ho dic amb tots els respectes per les dues primeres i amb cap consideració per la darrera.

Els polítics oficials

La cosa és simple. Els polítics oficials són els que exerceixen la política des d’un càrrec públic, generalment electe i proveït d’un bagatge ideològic que els ve per la pertinença a un partit polític, o pel fet de presentar-se en una candidatura política (cas dels independents), o que no tenen cap càrrec però formen part d’una organització política compromesa amb la governança del país. S’hi és de vàries maneres: en el govern, a l’oposició, o fora de les institucions però formant part d’un projecte polític. Són els polítics per excel·lència, els que l’encerten o s’equivoquen a la nostra conveniència o inconveniència, els que elegim o rebutgem cada quatre anys, i generalment també són l’ase dels cops, és a dir, el blanc de les nostres ires, els culpables de tot el que va malament i de tot els que no va prou bé. Va amb el sou, o amb el càrrec, perquè n’hi ha que no tenen sou, però cap d’ells pot dir que no sabia on es posava quan va decidir emprendre el camí incert de la política.

I naturalment que dins aquest conjunt tan ampli hi caben moltes consideracions, des de la més primària (“bons polítics” i “mals polítics”), fins a la més acurada.

Els polítics d’estar per casa

Deia Aristòtil que l’ésser humà és un animal polític, i tenia tota la raó del món. La feina política l’hem encarregada als professionals més o menys formats per a dur-la a terme, és a dir, als polítics “oficials”. Això és així des del moment que varem deixar de viure en una tribu i ens varem organitzar com estat. Però tot i així, molts de nosaltres no es podem abstenir d’opinar sobre la feina dels polítics, d’exigir-los una política determinada i, en definitiva, de dir el que està bé i el que està malament d’aquesta feina que fan per a nosaltres. En el sentit més aristotèlic del terme, en el de “posar-hi cullerada” sempre que podem, també la majoria de ciutadans som polítics. Ara mateix, escrivint aquest article amb l’esperança de que algú el llegeixi, no faig altra cosa que política. I més política fa el que obertament comenta a favor o critica desfavorablement l’activitat dels nostres polítics.

Jo d’això en dic “política d’estar per casa”, amb tots els respectes i sense que vulgui donar-li cap sentit pejoratiu. Els diaris són plens d’editorials i articles d’opinió que no són altra cosa que política, també una gran quantitat de blocs i mitjans de comunicació digital. Fins i tot, perquè no, moltes converses són política, i ben vinguda sigui, ja que, a fi de comptes, som nosaltres qui decidim qui ens governa, al menys mentre això sigui una democràcia, i en el fons no fem més que influir, en major o menor mesura, en la política “oficial”.

Els talibans

Hi ha un tercer sector de la política, més minoritari però força cridaner. No practica la política oficial ni la d’estar per casa, sinó “l’antipolítica” o “política destructiva”. Són, per entendre’ns, els que sempre i en tot moment, i sense cap base ideològica ni raonament elaborat, blasmen del govern de torn o de l’oposició corresponent, més generalment personificat en un polític concret, sovint un alcalde.

No hi encabeixo, ho vull deixar clar, els que practiquen la crítica raonable o raonada. Segur que quasi tots creiem que som “raonables” a l’hora de criticar els polítics, o sigui que aquesta és una apreciació força subjectiva. Però hi ha unes certes característiques que defineixen als talibans de la política, i alguns trets pels quals distingir-los:

1. Tenen una necessitat compulsiva d’opinar sempre sobre el mateix i de la mateixa forma. És a dir, que es repeteixen més que els misteris del rosari. És una característica obsessiva i quasi compulsiva. Constantment, en qualsevol mena de debat, introdueixen l’objecte de les seves dèries, que, com ja he dit, acostuma a ser algun càrrec polític concret, amb nom i cognoms. Allò d’aprofitar que el Pisuerga passa per Valladolid va sempre amb ells, ja es parli de transport, d’economia, d’urbanisme, del clima, de comptabilitat pràctica o de jardineria.
2. Normalment qui opina diferent a ells i gosa contradir-los és titllat automàticament d’estómac agraït, de militant del mateix partit polític que l’objecte de les seves ires o de músic pagat.
3. El seu àmbit d’actuació acostuma a ser el comentarisme digital, les xarxes socials, els blocs, i qualsevol mitjà que permeti l’adhesió automàtica o la indiferència.
4. Se’ls acostuma a anomenar “anti-tot”, la qual cosa no em sembla encertada. Al menys, s’hauria de matisar que son “anti-tot” el que emani o tingui el suport del polític “oficial” objecte de la seva aversió.
5. Ja que tot el seu bagatge ideològic consisteix en tenir un ”enemic”, l’únic que importa d’una política determinada és qui la duu a terme. Les apreciacions generals sobre l’interès comunitari no compten massa, ja que, a fi de comptes, les iniciatives polítiques de les que blasmen sempre seran “poc participades”, “imposades”, “interessades” o “antidemocràtiques”. En definitiva, tot allò que no els agrada és antidemocràtic.
6. Aquestes persones no les trobarem mai en un partit polític. Per a ser-hi els caldria un compromís que són incapaços d’adoptar. La militància política exigeix compromís amb un projecte, no contra una persona o contra un partit. Per això s’equivoca qui cregui que els talibans de la política pertanyen a alguna adscripció ideològica concreta. No. Segurament que el dia que aquell o aquells polítics que no suporten es retirin, s’hauran de reciclar per a cercar un altre objectiu, però això no els costa massa. Ser la veu discordant i fer-se escoltar alimenta l’ego i els fa creure que una majoria pensa com ells.
7. No els trobareu mai que donin alguna cosa per ben feta, no perquè ho trobin tot malament, sinó perquè sols els interessa el que, al seu entendre, no funciona bé. És una política constantment a la contra.
8. I per últim, el seu nombre és reduït i no fa honor al rebombori que aixequen amb els seus exabruptes.

I per què en dic talibans, se’m preguntarà? Doncs perquè, en el fons, no són altra cosa que fanàtics. Allà on no hi caben raonaments objectius sols hi ha fanatisme, que com vaig dir en una entrada d’aquest bloc, no és altra cosa que una rama especialitzada de l’estupidesa.

Espero que ningú es doni per al·ludit. L’autèntic taliban no es pot reconèixer en les meves cavil·lacions. És el que té el fanatisme, no ets mai dels que s’equivoquen.