Coses que pensaria si fos en la pell d'un grec

Des que les pàgines d’economia s’han fusionat amb les de la crònica negra, secció grans cataclismes, confesso que cada vegada em fa més por llegir el diari, bàsicament perquè cada dia hi ha un ensurt nou a la primera plana i la tendència és a pitjor, sense símptomes de millora. Salten ara els grecs i diuen que volen un referèndum per a acceptar el pla de rescat europeu, el qual comporta un seguit d’ajustos de l’economia grega que, traduït, significa força més sacrificis per als ciutadans hel·lènics. I el que en condicions normals hauria de ser vist com un exercici de democràcia exemplar –un govern demana al seu poble que es pronunciï sobre unes mesures econòmiques que comportaran una retallada important, una més, de l’estat del benestar- s’esdevé en un terratrèmol polític internacional que enfonsa les borses i estén els pitjors pronòstics sobre l’euro i l’economia europea.

Com a català, em pot preocupar molt, fins i tot emprenyar, que el president grec consulti al seu poble sobre una qüestió que pot tenir conseqüències indirectes però nefastes sobre la meva economia. Segurament que com a ciutadà grec ho veuria diferent. I posat en la pell d’un ciutadà grec, i donat que sobre algunes qüestions sóc de natural pessimista, probablement votaria no en aquest referèndum. No és el mateix que votaria com a català, ara mateix, però venint d’on venen els grecs, el cansament em portaria a fer unes reflexions força negatives. Per exemple:

- Podria pensar que un salvament a costa de tants sacrificis és com salvar la vida per a quedar en estat vegetatiu. Molta gent creuria que no val la pena.

- Consideraria la pèrdua de salaris i de poder adquisitiu, la retallada de serveis, les creixents probabilitats de quedar a l’atur, suposant que fos prou afortunat per a conservar encara la feina, i em preguntaria si se’m poden demanar més sacrificis per a salvar la banca europea.

- Em preguntaria fins on he de pagar la irresponsabilitat dels governs hel·lènics que han permès que s’arribés a aquesta situació desesperada, començant pels que van promoure l’entrada de Grècia a la zona euro coneixent la situació real de les finances gregues.

- Preguntaria a dreta i esquerra, a dalt i a baix, on són els diners que suposadament hauria de tenir l’estat grec i que sembla que no hagin existit mai, i sabedor que no els tinc jo, exigiria que pagués un altre.

- Em qüestionaria la necessitat de tornar amb els meus sacrificis un deute públic desorbitat que han contret quatre polítics irresponsables.

Em preguntaria més coses, i potser no em faria cap pregunta sobre la meva part de responsabilitat com a ciutadà per haver confiat en un sistema artificial que feia aigües des de feia massa temps, però costa fer-se responsable d’un seguit de decisions catastròfiques que durant anys han pres aquells que vetllaven pel benestar comú.

També em podria fer preguntes sobre què passarà si Grècia entra en fallida i surt de l’euro, com m’afectarà i si serà encara pitjor que els sacrificis que demana el pla de rescat europeu. Però aquesta pregunta, que és important, sols podria tenir per la meva part una resposta decisiva a favor de l’euro i del rescat, si el govern fos capaç d’explicar-me amb tota claredat i amb tota la seva cruesa les conseqüències de votar no en aquest referèndum. Molt s’hi hauria d’esforçar per a compensar el cansament i l’enuig monumental que brollen de les preguntes anteriors.

Com a català, espero no haver de fer-me preguntes com aquestes. En els mals moments, la resposta quasi sempre és equivocada.

El temps posa tothom al seu lloc

Fidel Castro va fer famosa una frase, l’any 1953, quan el jutjaven per la seva participació en l’assalt a la caserna de Moncada, durant la dictadura de Batista: “Condenadme, no importa, la historia me absolverá”. Castro es defensava ell mateix i aquestes són les paraules finals del seu al·legat. Quan, uns anys més tard, la dictadura castrista va substituir a la de Batista, el règim comunista de l’illa caribenca va esgrimir una i altra vegada la cita del seu líder per a justificar la manca de llibertats. És com dir, “ja sé que ara no m’enteneu, però a la llarga comprendreu que ho faig per al vostre bé”.

La cosa encara dura i Fidel Castro s’ha convertit, si no m’equivoco, en el dictador que porta més temps al poder, superant fins i tot al recentment finiquitat Gadafi. Bé, oficialment està retirat des que es va posar malalt, però que el substitueixi el seu germà i romangui a l’ombra no canvia gran cosa.

La veritat és que aquesta excusa de que el temps els donarà la raó ha estat esgrimida incansablement per tota mena de dictadors i de no tant dictadors, però si ens hi fixem bé, l’absolució de la història no arriba mai, sinó tot el contrari. Algú recorda una dictadura que hagi estat justificada i beneïda temps després que hagi acabat? Ni tant sols la franquista, malgrat els franquistes que encara es fan notar als mitjans de la caverna. No hi ha antecedents d’absolucions històriques.

Però és molt nostre això de que el temps posarà cadascú al seu lloc, variable local de “la història m’absoldrà” o “la història et condemnarà”. I a més és més pràctic. No tant sols serveix per a justificar la postura personal de no baixar del burro, sinó per a amenaçar al contrincant amb el judici implacable de la història. D’una banda, permet enrocar-se en una postura, una idea, una política, una decisió o el que sigui, sense més raonament que el “jo ja sé el que és bo i tard o d’hora us en donareu compte”, i de l’altra advertir que “tu no em fas cas, però ja t’ho trobaràs”, una actitud que en ocasions permet demorar les batalles perdudes a un temps futur en que, se suposa, les circumstàncies et donaran la raó i demostraran que aquell que ha resolt tan inadequadament estava equivocat.

Fixem-nos que en aquest àmbit ja no es tracta de dictadures. Quan un arriba al poder per mitjans democràtics obté un xec per a fer i desfer, impulsar o frenar, el que honestament consideri convenient per al benestar públic. Són accions o omissions de govern que seran ben acollides per uns i rebutjades per altres, amb major o menor intensitat. Quan es fa o desfà contra corrent o contra un parer majoritari, o al menys contra una forta oposició, el recurs al temps per a carregar amb la raó és habitual, generalment perquè no hi ha altra forma de convèncer.

Pot ser que el que governa en positiu, endavant, és a dir, “fent coses”, tingui èxit i el temps li doni la raó. Molts no creien que tal o qual projecte reeixís, que aquella iniciativa acabés portant treball i prosperitat, o que aquell equipament esdevingués necessari, útil i apreciat, però al final el temps ha posat les coses al seu lloc i s’ha demostrat que qui ho va crear o impulsar tenia raó, mentre que qui ho volia impedir s’equivocava.

Pot passar al revés, que s’acabi demostrant la inutilitat, el despropòsit i el malbaratament que comporta aquella infraestructura o aquell projecte, com està passant en alguns cassos. Diguem, doncs, que al que fa quelcom en positiu li pot sortir bé la jugada o no, en funció de moltes circumstàncies, i serà reconegut o no en funció de l’èxit o el fracàs.

I el que governa en negatiu, el que elimina, frena o impedeix per motius legítims, obeint un programa de govern, una forta convicció o, a vegades, una tossuda obcecació, té les mateixes possibilitats d’encertar-la o no però, sentint-ho molt, ni la història ni el temps aniran en auxili seu si les circumstàncies globals no milloren. I si milloren, ningú li donarà les gràcies perquè haurà estat malgrat ell. Sigui o no així, aquesta acostuma a ser la reacció pública. Això pot ser força injust, però quan passat un temps les coses empitjoren o sols es mantenen, sortirà amb tota seguretat algú que preguntarà per què es va deixar perdre aquella oportunitat, per què no es va construir aquell equipament, per què es va suprimir aquell servei o per què no es va fer tot el possible per a mantenir-lo.

És exigir la prova diabòlica, la de demostrar la pròpia innocència i no la culpabilitat. Quan es crea es pot demostrar que s’ha fet malament. Quan es destrueix sols es pot conjecturar sobre el que hauria passat si no s’hagués desfet. La història no absol mai ningú, però el temps sempre posa tothom al seu lloc. El que passa és que no ens posa mai al lloc que voldríem, i el que governa en negatiu ho té pitjor.

Les xifres de la independència en el Baròmetre d'Opinió Política

Del que més s’ha parlat respecte del darrer Baròmetre d’Opinió Política publicat pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, és de la intenció de vot que reflecteix de cara a les properes eleccions generals, en les que CIU superaria per 6,3 punts de marge al PSC, i de que un 45,4 % dels catalans votaria a favor de la independència si aquesta qüestió es plantegés demà mateix en un referèndum. Pel que fa a la intenció de vot a partits, no fa altra cosa que reflectir una tendència evident des dels darrers temps, i sense oblidar que no deixa de ser una enquesta i que la millor enquesta és la que es fa a l’obrir les urnes, els resultats que es mostren resulten força creïbles.

L’altra qüestió, la de la independència, considero que té més d’una lectura. No pretenc desmentir el titular de premsa –un 45,4 % de catalans votaria a favor de la independència- ni donar lliçons de sociologia. Ara bé, crec que una bona dosi de realisme no ens aniria malament i que, a vegades, cal posar aigua al vi per a no perdre de vista el món real.

Si donem una ullada al dossier de premsa que s’ha fet públic, ens fixarem en les preguntes 27, 28 i 39, que fan referència a les relacions Catalunya-Espanya. La primera planteja si Catalunya ha assolit un nivell d’autonomia excessiu (4,4%), suficient (26,0%) o insuficient (65,3%). Un 4,3% no ho sap o no contesta. Em sembla que queda prou clar que una gran majoria de catalans no està satisfet amb el nivell actual d’autogovern, que considera insuficient.

La següents preguntes són conseqüència d’aquesta insatisfacció. Si no ens agrada l’actual nivell d’autogovern, què volem? Com hauria de ser aquest autogovern? La pregunta 28 es refereix al grau d’autogovern de Catalunya que desitgem i dóna com a resultat que un 5,7% considera que Catalunya hauria de ser una regió d’Espanya, un 30,3% que hauria de ser una comunitat autònoma d’Espanya, un 30,4% un estat dins una Espanya federal i un 28,2% un estat independent. El 5,4% no ho sap o no contesta.

L’enquesta, pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya, podria acabar en aquest punt i el titular de premsa seria: “Un 28,2% dels catalans desitja que Catalunya sigui un estat independent”. Suposant que considerem creïble l’enquesta, aquest titular seria tant real com el que s’ha fet públic de que un 45,4% votaria per la independència. I tanmateix semblen contradictoris.

Abans de preguntar pel sentit del vot, fixem-nos en els resultats de la pregunta 28. Deixant les no-respostes a banda, reflecteixen que la societat catalana està dividida en tres parts quasi iguals entre l’autonomisme, el federalisme i la independència. De l’autonomisme, que podem considerar com l’estat actual de l’autogovern, podríem dir que representa més o menys als que consideren que el nivell actual d’autogovern és suficient. Recordem que a la pregunta 27 un 26,0% ha contestat en aquest sentit. El federalisme i l’independentisme representarien als que estem insatisfets amb l’autogovern actual per insuficient i sumen un 58,6%. Aquests percentatges concorden bastant, amb algunes diferències, entre les dues preguntes.

Un fet remarcable és que el federalisme, tant menyspreat pels independentistes, té presència real a la societat catalana, amb independència de la deriva electoral dels socialistes, senyal que la tria entre autonomisme, federalisme i independentisme va més enllà dels clixés polítics establerts.

La darrera pregunta inquireix al ciutadà directament el sentit del seu vot si el referèndum per la independència fos demà mateix. El resultat és força contundent a favor de la independència (45,4%), mentre que en contra sols hi votaria un 24,7% i un 23,8% s’abstindria. Els que no ho saben o no contesten representen el 6,2%.

Primera consideració: malgrat que el resultat és força bo per a les tesis independentistes, la majoria de votants no equival a la majoria de ciutadans. Un 54,7% no votaria a favor de la independència. Les proporcions no són equiparables a un procés electoral normal. Els partits polítics poden obtenir majoria absoluta, però rarament el vot que obtenen representa a més del 50% dels ciutadans. Quan el que es decideix és la independència o no d’un país, aquest fet és rellevant. La independència és un procés normalment irreversible, sinó és per mitjans violents, i precisa d’una legitimació social àmplia que va més enllà d’un 50% raspat dels vots.

Segona consideració: la pregunta es formula en termes d’independència SÍ / independència NO, sense cap altra alternativa. Davant d’aquesta disjuntiva, s’entén que si no vols independència, et quedes com estàs. I ja em vist que una majoria de catalans no en tenim prou amb el nivell actual d’autogovern. Relacionar dades, en estadística, és un exercici per a experts i fàcilment porta a resultats contradictoris. La impressió de tot plegat, en qualsevol cas, és que abans de quedar-nos com estem, o pitjor, preferim la independència, la qual cosa vol dir que aquesta és una opció que és prop del cor d’un gran nombre de catalans, però que sols és la primera opció per a un 28,2%, un resultat fins i tot lleugerament inferior al que obtenen el federalisme o l’autonomisme.

Vist així, aquest referèndum que podríem fer demà mateix podria donar una victòria a la independència legalment legítima però poc concordant amb la voluntat última i majoritària dels catalans.

Vet aquí, doncs, que fàcilment es poden oferir a la premsa dos titulars certs però aparentment contradictoris:

- Un 28,2% dels catalans desitja que Catalunya sigui un estat independent.
- Un 45,4% dels catalans votaria per la independència.

El segon ens fa contents als que ens agradaria ser independents, però el primer posa les coses al seu lloc per als que, a més, volem ser realistes.

Les campanes sonen per a tothom

“Ningú és una illa, complert en ell mateix; cada home és una tros de continent, una part de la terra; si el mar s’emporta una porció de terra, tota Europa resulta disminuïda, com si fos un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva pròpia. La mort de qualsevol home em fa petit perquè estic lligat a la humanitat; per tant, mai preguntis per qui sonen les campanes: sonen per tu.”

El 1624 John Donne va escriure aquestes paraules a la Meditació XVII de Devotions Upon Emergent Occasions. Més tard serien recollides per Hemingway a Per qui sonen les campanes, centrada a la guerra civil espanyola. Vaig llegir ja fa molts anys al novel·lista americà, però recordo com si fos ara el mal gust de boca que em va deixar un dels passatges més sobrecollidors de la novel·la, aquell en que els milicians maten la gent de dretes del poble. Em va commoure, perquè malgrat el meu convenciment, llavors com ara, que en aquella guerra la raó estava de banda de la república, la història posava de manifest que els éssers humans som igual de salvatges amb raó o sense, que l’individu és capaç de matar tant si és l’opressor com l’oprimit, que les més nobles causes serveixen per a beneir la bestialitat que emana del costat més fosc de la naturalesa humana.

John Donne va viure en una època de guerres religioses i polítiques, en les que en nom de Déu, la justícia i la religió, milers d’homes i dones van morir en mans dels seus veïns. Hom podria pensar que quatre segles després hem canviat una mica, però no és això el que mostren els telenotícies. Quan John Donne explica que les campanes a mort sonen per a tothom, es refereix tant a les bones persones com als monstres veritables. Igual que la novel·la de Hemingway, també les imatges de Gadafi acorralat i mort com un gos resulten pertorbadores. Pensar que era un monstre i ha tingut el que mereixia resulta fàcil si un no s’hi vol trencar el cap. Probablement també ho mereixien Saddam Hussein, Ceaucescu, Mussolini, Hitler, i tants dictadors sanguinaris com han sofert els pobles de la terra.

Còmodament asseguts al sofà, aquestes coses passen lluny d’aquí, a persones que no coneixem, sense que ens afecti amb res. I així, mers espectadors, podem veure sense immutar-nos com un home ensangonat és colpejat, insultat, agredit i finalment executat en un linxament tumultuós, com aquell qui mira un documental de feres africanes. És així perquè l’individu en qüestió és un dictador, assassí per més senyes, un personatge menyspreable del que no cal tenir compassió.

Podríem preguntar-nos si ens caldria compassió en el cas que fos casa nostra, que es tractés del nostre dictador i estigués en les nostres mans. Podríem preguntar-nos si seríem capaços de comportar-nos amb la crueltat més ferotge, aquesta que ara no mostrem, tranquils, al nostre menjador. La Pilar, un personatge central en la novel·la de Hemingway, assisteix sense participar-hi a l’aquelarre sanguinari del linxament dels feixistes, i malgrat que l’incomoda tanta crueltat, assumeix com a una necessitat revolucionària l’assassinat dels homes i dones de dretes del seu poble, de la gent que fins feia pocs dies coneixia i apreciava, la mort dels seus veïns. Però en aquell penya-segat al que els revolucionaris llencen als enemics de la revolució s’hi aboca també qualsevol rastre d’humanitat. De la mateixa manera, l’acarnissada revenja contra els dictadors d’aquest món esvaeix la compassió, que il·lusòriament creiem era el nostre distintiu més humà.

Un, al final, acaba preguntant-se si la mort del monstre no ens desvela com a monstres, si el linxament d’un assassí no ens converteix en el mateix. Les campanes sonen per a tothom, fins i tot quan mor la bèstia.

La solitud del neutrí

La darrera vegada que algú va calcular la massa d’un neutrí, era de menys d’una milmilionèsima part de la d’un àtom d’hidrogen. Per a que els de lletres com jo ho puguem entendre, és una cosa molt, molt, molt petita. No sé si la més petita de l’univers, perquè sembla que tampoc hi ha fronteres en el que és petit, però en qualsevol cas és més petit que qualsevol representació mental que puguem tenir de l’infinitesimal. Això vol dir que en l’espai que ocupa un sol àtom d’hidrogen, que és el més senzill dels elements de la taula periòdica, hi cabrien més de mil milions de neutrins.

Una altra característica que ens cal saber del neutrí és que, com indica el seu nom, no és positiu ni negatiu, ni ase ni bèstia, sinó que té càrrega neutra, igual que el seu germà gran el neutró, el qual, per cert, té una massa de 1,67495 × 10-27 kg, molt superior a la del benjamí de la família.

I per últim, que és molt veloç. Es deia fins fa poc que la seva velocitat és propera a la de la llum, però a resultes d’un recent experiment, hi ha qui afirma que viatja més enllà d’aquesta velocitat, que per cert és de 299.792,458 km/segon, fent-li llengotes al mateix Albert Einstein, que es deu remoure a la seva tomba.

El fet de ser tan petit i de càrrega neutra fa que interaccioni molt poc amb la matèria, de manera que a la seva velocitat hiperlumínica, travessa la matèria com si res. Tinguem en compte que els àtoms que conformen la matèria ocupen molt espai en relació amb la seva massa. La distància entre l’electró i el nucli atòmic és enorme en proporció a la massa d’aquestes partícules, comparable proporcionalment a l’existent entre els planetes i el sol. La probabilitat que un neutrí topi amb un electró o amb el nucli atòmic és tan petita o més, com ho podria ser la de que un cos com l’humà topés amb un planeta si travessés el sistema solar en línia recta, suposant, és clar, que no sofrís l’atracció gravitatòria de cap cos estel·lar. Cada dia, a cada moment, quantitats ingents de neutrins provinents del sol travessen la terra talment com si aquesta no existís. El nostre cos és travessat a cada segon per milers de milions de neutrins, i ni ells ni nosaltres ens en adonem. Els neutrins viatgen per l’univers probablement en totes direccions, provinents del nucli de les estrelles, però també originats en els primers moments de l’univers.

En conclusió, doncs, el neutrí és una partícula realment solitària, capaç de viatjar per tot l’univers sense topar amb res. Si fos un individu, si el neutrí tingués consciència, podria trobar-se en un univers superpoblat sense adonar-se que existís altra cosa ni ningú apart d’ell mateix. Seria l’individu més solitari de l’univers, el més neutral i el més veloç.

Comparable, per exemple, amb aquell que passa pel món anant a la seva, sense fer cas de res ni de ningú, imbuït d’una ciència infusa que li permet no entomar res de l’entorn, no aprendre res i ensenyar de tot, ser absolutament neutral amb el que li és aliè i sentir-se el més gran, sinó l’únic. És clar que si la comparança és bona, es veurà com el més gran i serà, en realitat, el més petit.

La solitud del neutrí és la pitjor soledat del món. És una solitud desconeguda pel que la pateix, que creu veure singularitat on sols hi ha aïllament. Passar pel món com si res, creient-se el centre de l’univers... Vet aquí la pitjor solitud!

Hi ha vida fora del pensament únic

L’ésser humà és essencialment crèdul i ingenu. Sols així s’explica la universal tendència a acceptar la fe com a font de coneixement, i m’hi refereixo no en sentit estrictament religiós, sinó en el concepte ampli de la fe com a creença en quelcom que és declarat per algú, rebutjant tota necessitat de comprovació o contrast, ja sigui per la il·limitada confiança que ens mereix aquest algú o per la creença inamovible de que allò que ens és revelat és real i no pot ser d’altra manera. La fe fa inútil qualsevol raonament lògic encaminat a la deducció o a la comprovació. L’ésser humà creu, i això és suficient. Generalment és, a més, la millor forma de superar la incertesa i la inseguretat, naturals també en l’individu.

Això és el que jo entenc per pensament únic, i no altra cosa. Cada vegada que un polític, un opinador, un intel·lectual o un comentarista parla de pensament únic, ho fa per referir-se als creients de dretes o als d’esquerres. En realitat, cada vegada que alguna d’aquestes persones parla d’això, ho fa per a titllar de pensament únic al que no és el seu, o en qualsevol cas al que correspon al principal rival ideològic i/o polític. Ben mirat, això no és altra cosa que donar per únic pensament vàlid el propi.

Com que tinc una emprenyadora tendència a perdrem per les branques de la filosofia, diré que el concepte de pensament únic que més m’agrada és el de Shopenhauer. Per al filòsof alemany, el pensament únic és el que es sosté a ell mateix. Sense necessitat de suports externs, com és ara el raonament, la reflexió, fins i tot l’experimentació, el pensament únic és autosuficient i inamovible, i admet qualsevol ideologia.

No seré jo qui blasmi de la fe, de la confiança cega ni de la militància ideològica, perquè cadascú sabrà com orientar els seus interessos vitals o com afrontar les incerteses de l’entorn, però sí que em permetré la gosadia d’afirmar que la plenitud de l’individu com a ser racional, conscient i lliure, passa entre d’altres derroters per la independència intel·lectual, i aquesta manca totalment quan ho jutgem tot en funció de qui ens parla i com ens parla. La independència comença per un mateix, penso jo, que és tant com dir que la llibertat comença en el propi enteniment.

Puc dir, després de tanta deriva filosòfica, que no estic disposat a creure’m per les bones res del que la majoria de personatges públics –polítics en realitat- sinó tots, diuen als mitjans de comunicació. És a dir, estic disposat a creure’m sols allò que pugui contrastar amb un procés de reflexió i, si escau, d’investigació. Contrastar amb els fets, encara que això no sempre és possible, però sí que, al menys, puc cercar les explicacions alternatives, les opinions contràries i els judicis de valor diferents, i fer allò tant suat d’aquell anunci: “busque, compare,y si encuentra algo mejor, comprelo”. I si no me’n surto, posar les idees en quarantena és el més prudent.

No seré jo qui tiri la primera pedra perquè, al cap i a la fi, qui està lliure de pecat? Però sí que, al menys, puc dir amb un cert orgull que faig el que puc per a no deixar-me entabanar. Vet aquí el meu petit manual d’autoajuda a l’hora de llegir els diaris:

1. Tota notícia, comentari o opinió, especialment si prové de les declaracions d’algun polític, és objecte de quarantena fins que no tingui algun motiu per a atorgar-li un cert grau de confiança.
2. Sempre és possible una versió oposada a la que se’ns explica.
3. Per atractiva, escaient o amable que sigui una notícia, un comentari o una opinió -especialment una opinió-, sempre és possible que sigui falsa, que sigui producte de la manipulació o que sigui interessada. De fet, tot això és el més probable.
4. Deixar els prejudicis a banda abans de començar a llegir és més que necessari.

Si te’n surts amb tot això, és que hi ha vida fora del pensament únic.

Prou madur per estar-ne cansat

Des de la mort de Franco, he votat en totes i cadascuna de les convocatòries electorals d’aquest país, ja fos en eleccions generals, autonòmiques, locals o en referèndums. En totes, excepte en el referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política de 1976, en el que es decidia si Espanya s’encaminava cap a una transició controlada o s’ancorava en la dictadura. En aquella ocasió, malgrat que tenia dinou anys complerts, no vaig poder votar perquè la majoria d’edat estava encara en els 21.

Llavors em sentia perfectament capacitat per a votar, tenia unes idees clares del que creia que havia de ser el futur i del que ens hi jugàvem amb aquella decisió. Era jove, però no era tonto, com no ho són els joves d’ara, als quals, afortunadament, se’ls reconeix prou madurs per a participar en política mitjançant el sufragi actiu. El 1976 els grups al poder no ho entenien així i em vaig haver de quedar a casa a esperar que altres votessin per mi. Sempre he considerat, des de llavors, un deute i una responsabilitat votar. Sempre m’ha semblat que si un no està content amb el que té, a més de queixar-se, ha de fer quelcom per a canviar-ho, i el primer en política és escollir.

Per això he aguantat durant tants anys, com tothom, polítics que m’han agradat i d’altres que no. A alguns els he admirat i a d’altres els he avorrit. Alguns em fan el pes i d’altres no, però d’això es tracta perquè aquí no hem de pensar tots igual. I puc dir després de tants anys que ja no és cosa de colors ni ideologies. Aquest país ha tingut bons polítics de dretes i d’esquerres, i d’altres que han estat un desastre des d’un costat i des de l’altre.

Doncs bé, amb gran pesar he de dir que si als dinou anys era prou madur per a votar, als cinquanta-quatre ho sóc prou com per a engegar-ho tot a dida i que voti un altre. Puc assegurar que em costa molt de reconèixer-ho, però si les eleccions fossin avui mateix, servidor aprofitaria el solet i aquest airet vivificant que fa ara mateix per anar-se’n al camp i oblidar-se de tot. I és que tot plegat és fruit d’una gran decepció, tardana perquè em costa declinar els principis, però resultat d’un gran cansament.

Estem al bell mig de la pitjor crisi econòmica des de, precisament, el 1976, i pot ser que la cosa vagi a pitjor. Tot allò que ha costat tant d’aconseguir en tots aquests anys i que entenem per estat del benestar, s’està esmicolant per obra i gràcia de la cobdícia d’uns i la incompetència d’altres. No sols això, sinó que per a fer assimilable i justificar tal pèrdua, s’està produint una forta transformació dels principis democràtics per a desacreditar tot el que és públic.

En altres temps i altres països, les grans crisis porten als polítics al consens i al treball conjunt per a sortir-se’n. En aquells temps i en aquells països, els polítics són o han estat responsables i han posat, per sobre de la política, l’interès general. En el nostre país i en el nostre temps, els polítics fan política, i res més. En aquest país i ara, a nivell estatal, autonòmic i local, els polítics es dediquen a fer-se oposició mútuament, siguin o no al govern. I a justificar-se. Les pàgines dels diaris van plenes d’aquesta dèria constant de desqualificar al contrari, i els propis diaris, sense excepció, actuen com a corretja de transmissió dels grups polítics patrocinadors (o patrocinats).

Al marge de l’ideari, els principis, les propostes, els plans i els programes de govern, que en una democràcia s’entenen variats i elegibles, hi ha una virtut exigible de totes i cadascuna de les persones que ens governen o ho intenten. És la honestedat, que entenc com el posar el país per sobre de la política, l’interès comú per sobre del personal.

Si no m’agrada el que hi ha, he de mirar de canviar-ho. Si no hi ha alternativa, què puc fer? Potser he madurat massa, però tinc una grans ganes de passar de tot, ja, d’una vegada, i que s’ho facin. Als menys, si no participo, no en seré responsable.

De quan el Virrei posà una dona amb barba a la seva col·lecció

- Que es descobreixi el pit.

La Magdalena va mirar al seu marit. Ho havia entès bé?

- Perdoneu, excel·lència, voleu dir....

- Que es destapi. Vull que mostri un pit, el dret. És una dona, oi? Va, que no tenim tot el dia!

Felipi d’Amici va fer un gest amb el cap a la seva esposa, i aquesta s’obrí el vestit per la part del davant, fins a mostrar el seu pit dret. Tot plegat resultava molt enutjós. Felipi d’Amici i la seva esposa Magdalena Ventura, un matrimoni resident a la localitat d’Accumoli, a la regió italiana del Lacio, van rebre a començaments de febrer de 1631 una invitació força estranya. El Virrei de Nàpols, Fernando Afan de Ribera i Enríquez, tercer Duc d’Alcalà, els convidava al Palau Reial de Nàpols, on Sa Excel·lència els rebria en audiència. Ignorem quina era la professió de Felipi d’Amici, com es guanyaven la vida ell i la seva esposa i com mantenien als seus tres fills. Ignorem també quina era la seva posició social, tot i que cal suposar que es tractava d’una família més aviat humil, i d’aquí la seva estranyesa que els volgués rebre ni més ni menys que el Virrei de Nàpols. Naturalment, com a bons vassalls, van atendre la invitació com si d’una ordre es tractés.

- Tu ves més enrere. Així, ja està bé. Ara no us mogueu. Sa Excel·lència el Virrei ha disposat que pinti un quadre on hi surti la teva dona. Tu també hi sortiràs, però ella en serà el motiu principal. Cal que quedi clar que es tracta d’una dona. I no patiu, que després us pagarà el Secretari del Virrei. Teniu sort. D’una monstruositat com aquesta encara en traureu un profit.

Magdalena Ventura recordava encara la primera vegada que la van humiliar en públic. Al carrer, uns marrecs li cridaven “home!” i “monstre!”, i li tiraven pedres i boles de fems. Aquell dia va plorar com una autèntica Magdalena, malgrat que feia ja temps que s’havia adonat dels canvis inversemblants que el seu cos experimentava. Als 37 anys, Magdalena va veure com el pit se li omplia de pèl, un pèl negre i arrissat més propi d’un mascle com el seu marit que no d’una dona i mare. I també a la cara, li començà a créixer una frondosa barba. N’havia parlat amb el seu marit, que era un home humil però comprensiu. Felipi d’Amici no va fer cap retret a la seva dona. Sempre havien estat piadosos, i ho van entomar com una prova de la voluntat inescrutable de Déu.

Al començament se n’estava de sortir al carrer i de rebre visites. Intentà afaitar-se, amb l’ajuda del seu espòs, però la seva cara, malgrat que viril, tenia la pell fina de la dona que era, i sols aconseguia tallar-se i fer-se mal. Al final tots dos van decidir que, si aquesta era la voluntat de Déu, no quedava més remei que entomar-ho com fos, així que la Magdalena es deixà créixer la barba. Un capellà, a més, li parlà de Santa Liberata i de com a aquesta verge i màrtir li cresqué la barba per obra i gràcia de l’Esperit Sant, per tal d’evitar que el seu pare la casés amb un rei infidel. A la santa la barba li costà el martiri, ja que el seu pare, al sentir-se humiliat, la feu crucificar. Si a una santa li podia créixer la barba i era obra de l’Esperit Sant, res de dolent ni pecaminós hi podia haver en el que a ella li estava passant.

La Magdalena Ventura va ser ben aviat coneguda com la dona barbuda, objecte de la curiositat i les burles dels seus veïns, i la seva fama va transcendir més enllà de la comarca. D’alguna manera, arribà a oïda del Virrei, un gran mecenes de les arts, protector de pintors i escultors, acèrrim col·leccionista d’obres d’art però també obsés de les curiositats i del que anomenava “meravelles de la naturalesa”. En la seva col·lecció s’hi trobava una extensa representació de gegants, nans i éssers deformes de tota mena. Li mancava una dona barbuda, així que quan va conèixer l’existència de la Magdalena Ventura no dubtà gens d’enviar un emissari per a que la fes venir a Palau amb el seu marit.

Tenia a Palau un dels seus pintors protegits, un autèntic mestre de la pintura barroca que ja començava a ser força conegut en els ambients artístics de l’època, José de Ribera, conegut per L’Espanyoleto pel seu origen espanyol i per ser d’estatura baixeta. A ell li encarregaria que pintés el quadre de la dona barbuda.

Felipi d’Amici i Magdalena Ventura no van ser rebuts a Palau pel Virrei. Ni tant sols van ser rebuts amb amabilitat. Un secretari els portà de seguida a l’estudi del pintor, una sala fosca i malendreçada, freda i bruta. Va ser el mateix pintor qui els explicà perquè eren allà i què s’esperava d’ells. Els va dir que era un gran honor, tot i que a la Magdalena, dreta davant la paleta del pintor, el pit nu, escrutada per l’artista i sota la mirada confosa del seu marit, no li va semblar tot plegat gaire honorable.

Durant uns dies el matrimoni va viure a Palau, o sigui que van dormir en un corral i van menjar a la cuina amb els criats. Durant vàries hores al dia posaven per al pintor, sense parlar, sense moure’s. Ocasionalment algú s’acostava a l’estudi i contemplava l’escena. En una ocasió fou el mateix Virrei que comparegué, acompanyat de l’Ambaixador de Venècia.

- Veieu, Ambaixador, quina meravella! La natura dóna poques mostres de tals aberracions, i quan ens són a l’abast, cal que en recollim el testimoni. Aquest excel·lent pintor que tinc al meu servei deixarà constància per a la posteritat d’aquest ésser monstruós que no és home ni dona, o que és les dues coses i cap a la vegada.

La Magdalena Ventura i el seu marit van acceptar amb submissió els comentaris sense obrir la boca. La Magdalena tenia ara 52 anys, i en feia ja molts des de la primera humiliació, com per a que això l’afectés. A més, qui gosa encarar-se al Virrei?

El quadre s’acabà pocs dies després, i els figurants foren despatxats al seu poble sense més explicació. El Secretari li donà a Felipi d’Amici una bossa amb una paga generosa i els indicà la porta de sortida. José de Ribera donà forma definitiva al seu quadre, pintant un nadó als braços de la Magdalena, talment com si l’estigués amamantant. A un costat de la composició hi pintà unes làpides amb una inscripció que donava notícia de qui era l’artista, qui el mecenes que havia encarregat el quadre i qui la retratada. La inscripció porta per títol “El gran miracle de la naturalesa” i el seu contingut és el següent:

EN MAGNV NATVRA
MIRACVLVM
MAGDALENA VENTVRA EX
OPPIDO ACVMVLI APVD
SAMNITES VVLGO EL
ABRVZZO REGNI
NEAPOLITANI ANNVRVM 52 ET
QVOD INSOLENS EST CV
ANNVM 37 AGERET COE
PIT PUBESCERE EOQVE
BARBA DEMISSA AC PROLIXA
EST UT POTIVS
ALICVIVS MAGISTRI BARBAT
ESSE VIVEATVR QVAM
MULIERIS QVAE TRES FILIOS
ANTE AMISERIT QVOS EX
VIRO SVO FELICI DE AMICI
QVEM ADESSE VIDES HA
EVERAT
JOSEPHVS DERIBERA
HISPANVS CHRISTI CRVCE
INSIGNITVS SUI
TEMPORIS ALTER APELLES
IVSSV FERDINANDE II
DVCIS III DE ALCALA
NEAPOLI PRORECIS
ADVIVVM MIRE DEPINXIT
XIIII KALENDE MART
ANNO MDCXXXI

El quadre va pertànyer durant molts anys a la família del Duc d’Alcalà i posteriorment a la de Medinaceli. Actualment es troba a l’Hospital Tavera o de Sant Joan Baptista, de Toledo, que pertany a la Casa Ducal de Medinaceli. No es té cap altra notícia de Magdalena Ventura, per bé que hi ha hagut més dones amb barba.

Presos polítics

Un pres polític és qualsevol persona física detinguda per les seves idees, generalment perquè els poders públics consideren que aquestes suposen un perill o una amenaça per al sistema polític. És una definició prou general que extrec de la Viquipèdia i que pot donar peu a moltes discussions a l’hora de concretar si una persona determinada és o no un pres polític, altrament dit pres de consciència. Hi ha al món casos flagrants de persones empresonades per les seves idees en règims més o menys dictatorials. D’alguns se’n parla força, d’altres, a vegades, no convé parlar-ne per a no molestar als règims amics. Però més o menys, tots tenim clar de què es tracta.

Un terrorista pot ser un pres polític? No ho hauria de ser, ja que s’entén que se l’empresona pels actes d’agressió que ha dut a terme contra altres persones o contra la societat en el seu conjunt, encara que sigui en defensa d’uns determinats ideals, no pel que pensa o deixa de pensar, ni pel que diu. Certament que els grups terroristes defensen una causa, que pot ser bona o no, amb mètodes que la societat no pot compartir. Així, la majoria dels ciutadans i ciutadanes entenem que no es pot llevar la vida de ningú per a defensar cap idea. Afegeixo que tota idea imposada és una mala idea, especialment si es fa amb violència.

Dic també que un règim democràtic no es pot permetre l’existència de presos polítics a les seves presons, a risc de perdre credibilitat democràtica. Les idees no es poden empresonar, encara que no es comparteixin.

Anem al gra. L’Audiència Nacional acaba de dictar fortes penes de presó contra els exdirigents de Batasuna i del sindicat Lab Arnaldo Otegui i Rafael Díaz Usabiaga, per pertinença a una organització terrorista en grau de dirigents, llegeixis ETA. Ras i curt, el tribunal considera que els acusats són terroristes perquè suposadament pretenien reconstruir Batasuna, a la qual els tribunals identifiquen amb ETA. Vagi per davant la meva manca d’empatia i el meu menyspreu per a les persones que no són capaces de condemnar un assassinat. Ho aclareixo perquè no és qüestió de simpaties o no, sinó de justícia. I el cas és que condemnar com a terroristes Arnaldo Otegui i els seus companys em sembla un despropòsit jurídic i un error polític d’envergadura.

A aquests senyors no se’ls acusa de cometre actes violents, no han posat cap bomba ni han atacat ningú. Se’ls condemna per pertànyer, segons la sentència, a un grup terrorista. S’encarrega prou el tribunal d’explicar què entén per un delicte de terrorisme, a l’efecte d’explicar que una persona que no ha comès cap acte violent també pot ser considerada terrorista.

En els 144 folis de la sentència no apareix cap fet concloent i indubtable que demostri la pertinença dels implicats a la banda terrorista ETA. Sí que hi ha moltes suposicions, i la negació constant que les repetides paraules dels implicats sobre la seva aposta per la via pacífica, especialment per part d’Arnaldo Otegui, tinguin cap credibilitat. Entenc que la destrucció de la credibilitat de les afirmacions d’una persona en seu judicial sols es pot fer per la via dels fets demostrats i no la dels indicis. I certament que el tribunal s’encarrega també, ja d’un bon començament en la sentència, d’explicar perquè una persona pot ser condemnada a partir d’indicis sense necessitat de proves fefaents.

Jo he de dir que no sé si Otegui i els altres pertanyen o no a ETA. Repeteixo, a més, que no simpatitzo en absolut amb unes persones que no són capaces d’afirmar en veu alta que condemnen qualsevol atemptat, especialment els assassinats. Però sense proves, condemnats a partir d’indicis i sota la presumpció de culpabilitat, no d’innocència, aquests senyors han de ser considerats presos polítics. No se m’ocorre cap altre consideració envers unes persones que defensen la via pacífica cap a la independència i que ho diuen públicament. Sense actes concrets de terrorisme que els puguin ser imputats satisfactòriament, únicament perquè representen a l’esquerra abertzale, què són sinó presos de consciència? Es tracta en realitat d’evitar que Otegui i els seus puguin seguir encapçalant el projecte sobiranista d’Euskadi, i amb això tornem a la definició del començament: l’única explicació és que els poders públics els consideren una amenaça per al sistema.

I una altra consideració. És intel·ligent que l’estat trenqui els ponts cap a l’esquerra abertzale traient del mig precisament als que estan disposats a dialogar? Si més no, s’ha de ser inconscient.

Una promesa sense cap futur

Es comprèn fins a cert punt que en campanya electoral es facin promeses o es llancin propostes que no arribaran enlloc. A l’hora de cercar algun suport s’acostuma a parlar de més i quasi que la societat es mostra comprensiva per aquestes lleugereses. Algunes proclames, però, no resisteixen la més mínima anàlisi intel·lectual, per mica que un s’hi esforci.

El candidat socialista a la Presidència del govern espanyol s’ha despenjat amb la promesa que impulsarà els canvis legislatius necessaris per a fer que una llei aprovada en referèndum popular no pugui ser invalidada pel tribunal constitucional. O sigui que, si això hagués estat així quan la famosa sentència de l’estatut, ara el tindríem tal com va sortir del parlament espanyol i no com el va deixar l’alt tribunal. Són paraules que sonen bé i que potser li permetran esgarrapar alguns vots a Catalunya, però tenen el mateix valor i la mateixa manca total de possibilitats que la promesa pugui prosperar, que la que va formular en Zapatero ja fa uns anys, quan va prometre que “aprovaria” l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya.

El President del Govern no podia complir la seva promesa perquè no estava a les seves mans, i ho sabia o ho havia de saber. Amb promeses com aquesta estava predestinat a defraudar als catalans. El mateix cal dir de la sortida de Rubalcaba, tot i que probablement no tindrà la mateixa repercussió mediàtica. D’una banda perquè tot sembla indicar que no podrà governar, a jutjar pels sondejos que es barallen, però principalment perquè la promesa constitueix en sí mateixa una contradicció impossible de resoldre. I també perquè a dia d’avui aquesta mena de promeses ja tenen poca credibilitat.

No és un mal argument que l’opinió “del poble”, és a dir el que ha estat votat en referèndum, hauria de prevaldre sobre l’opinió d’un tribunal. Es va repetir força quan el Tribunal Constitucional va emetre la sentència sobre l’Estatut. Però el problema no era aquest, sinó la pròpia Constitució i la interpretació que se’n feia. La Constitució de qualsevol país és la norma suprema del seu ordenament jurídic. Si Catalunya fos independent també en tindria una. La seva finalitat no és altra que constituir un marc en el que s’hi puguin acollir totes les lleis del país i els principis d’actuació dels poders públics. Cap norma pot contradir la Constitució, encara que sigui el mateix “poble” en plebiscit qui l’hagi aprovat. Si una norma no s’adapta a la Constitució, i és una norma imprescindible, desitjable o simplement “bona”, el que cal és canviar la Constitució, que costa, sí, perquè no està pensada per a que sigui fàcil modificar-la.

El problema de l’estatut és que es contraposa a una Constitució espanyola que no li dóna marge d’actuació. Si la Constitució espanyola és un problema, canviem-la. Això no serà possible, és clar, perquè és prou rígida com per a que sols sigui possible si volen els dos grans partits estatals. I quan volen és molt fàcil, com s’ha vist darrerament. Però si admetem que una llei inconstitucional pugui conviure amb la Constitució per la via de la seva aprovació en referèndum, és que la Constitució no val res. Vaja, que de fet el mateix referèndum estaria canviant indirectament la Constitució, al deixar aquesta de ser la norma suprema del país. O l’estaria derogant.

El Sr. Rubalcaba podria proposar canviar la Constitució directament, i segur que aquest text pot ser millorat en molts aspectes, però això ja ho va prometre també en Zapatero i ha quedat en res, simplement perquè no ha pogut, com tampoc podrà en Rubalcaba.

Mentre, la ultradreta mediàtica de sempre aprofita per a remoure altra vegada el tema de l’estatut i persisteix en els seus atacs a Catalunya. No ens preocupa als catalans, és clar, però el discurs anticatalà ven força bé fora de Catalunya i a en Rubalcaba li pot sortir el tret per la culata.

Francament, si fos d’ell jo no jugaria tan alegrement amb temes sensibles com aquest. Millor que prometi allò que sigui capaç de complir i que ens puguem creure. El demès és literatura que enrareix l’ambient i no porta enlloc. Al cap i a la fi, el que els catalans aconseguim no ens vindrà del govern espanyol, incapaç, sinó del nostre esforç i iniciativa.

L'esclau que reclamà la seva llibertat

“Proclamem com evidents per sí mateixes aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que tots són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat...”

Aquestes paraules es poden trobar al preàmbul de la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica, proclamada el 4 de juliol de 1776, que 56 homes justos, representants dels nous estats, van signar amb la voluntat d’instituir al nord d’Amèrica una nació d’homes lliures.

Després vindria la guerra amb la metròpoli i finalment la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, adoptada el 1787 per la Convenció de Filadèlfia. És la constitució federal més antiga actualment en vigor, i ha estat un punt de referència per a les constitucions que han vingut després. En certa manera, va esdevenir en un tret de sortida per a moviments polítics de tot l’occident que cercaven l’establiment d’un nou règim de llibertats.

“Nosaltres, el Poble dels Estats Units, a fi de formar una Unió més perfecta, establir la Justícia, afirmar la tranquil·litat interior, proveir la Defensa comuna, promoure el benestar general i assegurar per a nosaltres mateixos i per als nostres descendents els beneficis de la Llibertat, establim i sancionem aquesta Constitució per als Estats Units d’Amèrica.”

Dred Scott va tenir, de ben segur, l’oportunitat de llegir aquestes paraules i la gosadia de creure que la llibertat era un dret al seu abast. No és que hi hagués motiu per a dubtar de la paraula d’aquells homes justos que proclamaren als quatre vents la llibertat dels homes i els drets dels ciutadans. Entre ells hi havia personatges de prestigi intel·lectual i moral reconegut, com en Benjamin Flankin i Thomas Jefferson. Dred Scott sabia llegir i escriure, uns coneixements que generalment no eren a l’abast de les persones com ell. Creia, a més, en la justícia, a través de la qual aconseguiria els seus drets. Però en Dred Scott tenia un problema per a accedir a la justícia i a la llibertat: era negre i era esclau.

Dred Scott va néixer fill d’esclaus i per tant esclau de naixement, probablement el 1795, no gaire més tard de la proclamació de la Constitució dels Estats Units, en un ranxo de Virgínia propietat del Sr. Peter Blow, un amo que pel que sembla era bastant considerat amb els seus esclaus. Quan en Blow va morir, Scott va ser venut pels seus fills per 500 dòlars a un cirurgià militar de Missouri, el doctor John Emerson, que per raó de la feina viatjava molt. El seu esclau viatjava també amb ell, i fou així com Scott va anar a parar, seguit al seu amo, a Illinois i posteriorment a Wisconsin, estats del nord que no eren esclavistes. L’Emerson i el seu esclau van passar en els estats del nord quatre anys, i posteriorment van retornar a Missouri, on el 1843 el doctor va morir, deixant el seus esclaus en herència a la seva vídua. És a dir, que Scott va viure com esclau durant quatre anys en un territori on l’esclavitud no era legal.

L’abril de 1846 Dred Scott va interposar una demanda contra la vídua Emerson, reclamant la seva llibertat, al·legant que a l’haver residit en un territori on la institució de l’esclavitud no era legal, havia esdevingut lliure de forma automàtica. Un es pot preguntar com és que un negre esclau tingués la iniciativa d’emprendre una acció judicial contra el seu amo, no ja per les dificultats legals que això comportava, sinó perquè les condicions en que vivien les persones de color en els estats esclavistes no afavorien precisament que poguessin exercir lliurement aquestes accions. Hem de suposar que la vídua Emerson no devia ser la típica propietària d’esclaus de les plantacions de cotó que hom acostuma a veure a les pel·lícules, i que no devia donar-los un tracte cruel. En algun moment Dred Scott, a més, va aprendre a llegir i escriure, i a pensar en la Constitució i en la Declaració d’Independència com a quelcom que l’afectava. D’alguna manera, Dred Scott va pensar que ell també era ciutadà dels Estats Units d’Amèrica, o que ho podia ser.

D’altra banda, sembla que en això el van ajudar els fills del seu primer amo, els mateixos que l’havien venut per 500 dòlars, els quals van contactar amb una firma d’advocats disposada a tirar endavant una causa perduda com aquesta. No se sap si els advocats van cobrar, i si ho van fer, qui els va pagar, però el cas de Dred Scott va arribar a judici, on sembla que en primera instància va guanyar, aplicant el tribunal el principi “una vegada lliure, sempre lliure”, però la vídua va recórrer a la Cort Suprema de Missouri, que va fallar al seu favor anul·lant la primera sentència.

El tema es va allargar durant anys i va arribar al Tribunal Suprem el 1856. S’ha de dir que eren temps convulsos a la política nord-americana. La qüestió de l’esclavitud era un tema candent i polèmic, en el que el delicat equilibri entre el sud rural i esclavista i el nord industrial i anti-esclavista es posava a prova cada vegada que nous territoris s’incorporaven a la Unió.

El Tribunal Suprem estava presidit pel jutge Roger B. Taney, fervent esclavista, a l’igual que la majoria de magistrats que en formaven part, quasi tots originaris d’estats del sud. D’altra banda, era any d’eleccions, i abans que el Tribunal Suprem dictés sentència, James Buchanan, candidat demòcrata, va assumir el càrrec de President dels Estats Units. No era un President obertament esclavista ni el contrari. De fet, Buchanan cercava els menys problemes possibles, i aspirava a que el Tribunal Suprem dictés una sentència prou definitiva, la que fos, com per a que permetés pacificar el tema de l’esclavitud i que no se’n parlés més.

Així li va demanar al jutge Taney, i aquest va recollir l’encàrrec fidelment. El 6 de març de 1857 el Tribunal Suprem va dictar sentència en el cas Scott vs. Sandford (Sanford era el cognom que la vídua va adoptar del seu segon marit). Sembla que al principi el Tribunal s’inclinava per a desestimar la demanda basant-se en el fet que Dred Scott no era ni podia ser ciutadà dels Estats Units, però el jutge James M. Wayne, originari dels estats del sud i fervent esclavista, va aconseguir que la sentència anés molt més enllà del que s’esperava. Wayne ja havia dictat sentència, en els seus temps de jutge local a Geòrgia, contra l’establiment d’una escola per a negres, ja que aquests no tenien dret a l’educació sufragada amb fons públics.

Per a resumir-ho, el Tribunal va considerar que Dred Scott no era ciutadà dels Estats Units d’Amèrica ni podia ser-ho, perquè allà on la Constitució i la Declaració d’Independència parlaven dels ciutadans i la llibertat, no es referien als negres, tant si eren esclaus com si eren lliures, doncs entenien que les persones que van redactar la Constitució i la Declaració d’Independència eren propietàries d’esclaus i acceptaven l’esclavitud com un dret dels americans. És el que ara en diem l’esperit de la Llei. Els màxim magistrats dels Estats Units van entendre que l’esperit de la Constitució no emparava als negres, perquè si els seus redactors no consideraven ciutadans ni dignes de drets als seus esclaus, la suprema Llei no podia ser interpretada d’altra manera.

Amb aquest raonament, Dred Scott no podia ser considerat ciutadà dels Estats Units i no tenia dret a emprendre cap acció judicial. Reprodueixo uns extractes de la sentència prou il·lustradors:

“La qüestió és molt senzilla, ¿pot un negre, els avantpassats del qual varen arribar a aquest país per a ser venuts com esclaus, convertir-se en un membre de ple dret de la comunitat política creada per la nostra Constitució i, per tant, gaudir de tots els drets, llibertats i immunitats que aquesta garanteix?”

“...La qüestió és si la persona ara recurrent forma part d’aquest poble i si és cotitular de la sobirania. Creiem que no. Aquest tipus de persones no estan incloses, i no estava previst que hi fossin, en el concepte constitucional de ciutadans i, per tant, no poden vàlidament reclamar cap dels drets, llibertats i immunitats que la Constitució garanteix als ciutadans dels Estats Units. Al contrari, en el moment constituent eren considerats una raça subordinada i inferior, sota l’autoritat de la raça dominant i, en llibertat o en esclavitud, continuen sotmesos a ella, i no tenien més drets que els que les autoritats volguessin atorgar-los.”

“... A judici del Tribunal, el dret, la història i el llenguatge emprats en la Declaració d’Independència posen de manifest que en aquell moment fundacional no estaven incloses en l’àmbit d’aplicació de tan memorable text les persones que havien estat importades com esclaus, ni els seus descendents, ja assoleixin la llibertat o continuïn com esclaus, ni se’ls reconeixia com a part de la comunitat política.”

Si en el moment de redactar la Constitució els negres eren considerats una raça subordinada i inferior, sota l’autoritat de la raça dominant –la blanca-, ho havien de ser considerats per sempre mentre no es modifiqués la Constitució, fins i tot si deixaven de ser esclaus. Va caldre una guerra per a que fos introduïda una esmena a la Constitució que prohibís l’esclavitud de forma expressa. Fixis el lector que les constitucions modernes no prohibeixen l’esclavitud expressament, ja que totes elles reconeixen el dret sagrat a la llibertat i s’entén que una cosa porta l’altra. Els americans, pel que sembla, havien de ser més explícits.

L’altra qüestió en la que els jutges van voler entrar, sense necessitat, és en la qüestió de si un esclau podia obtenir la llibertat pel fet de residir en un territori no esclavista. El Tribunal Suprem va establir que el govern federal no podia prohibir l’esclavitud enlloc, ja que el dret a la propietat privada és sagrat i els esclaus, al cap i a la fi, eren possessions. Així, un ciutadà nord-americà no podia perdre la seva propietat sobre un esclau pel sol fet que es trobés en territori no esclavista, ja que seria tant com arrabassar-li una cosa, una bé material que li pertany. Això és el que diu la sentència al respecte:

“...Si la Constitució reconeix el dret de propietat sobre els esclaus, i no estableix cap distinció entre aquest dret i altres béns dels que siguin propietaris els ciutadans, cap òrgan que actuï sota l’autoritat dels Estats Units, ja sigui en la vessant legislativa, executiva o judicial, pot establir aquesta distinció o negar-li al propietari d’esclaus les garanties que la Constitució estableix per a protegir la propietat privada en front d’intervencions del govern.”

“...El dret de propietat sobre els esclaus està clara i expressament afirmat en la Constitució.”

Així, d’una tacada, el Tribunal Suprem autoritzava l’esclavitud en tot el territori nord-americà, fins i tot en els estats que es declaraven no esclavistes.

Dred Scott es va convertir, doncs, en el primer i últim esclau que va gosar lluitar als tribunals per la seva llibertat. Als darrers anys de la seva vida va ser finalment alliberat per la seva propietària, i va acabar servint com a maleter en un hotel.

L’esclavitud acabaria desapareixent de l’ordenament jurídic dels Estats Units, mentre que els negres van haver de lluitar encara durant molt temps per a assolir les mateixes cotes de llibertat real que els blancs. El xocant, el que fascina d’aquest cas, és com un text que parla clarament de llibertat i d’igualtat entre tots els homes, pot ser interpretat sense cap vergonya com a fonament de l’esclavitud. No ens hauria d’estranyar, veient com s’interpreten la Bíblia, el Coran o el Talmud, com es justifica la mort amb paraules escrites en son de pau, com es santifiquen les guerres o com es coarten les llibertats amb lleis i constitucions que, precisament, propugnen la llibertat. Deu ser, doncs, que el Tribunal Suprem dels Estats Units, al dictar la seva sentència racista en el cas de Dred Scott, tenia part de raó al considerar que, al cap i a la fi, diguin el que diguin les lleis, aquestes valen el que els homes volen que valguin.

Una relació insostenible

Diu el sentit comú que si en una casa no t’hi volen, i no és casa teva, el més sensat és marxar. Altrament, la situació es posa tensa. Es poden dir moltes coses de nosaltres els catalans, perquè no som uns sants, com no ho és ningú, però és innegable que de paciència en tenim un rato llarg. Una elemental norma de prudència, i els catalans som si més no prudents, diu que no s’ha de respondre a les provocacions. Dos no es barallen si un no vol, i si un busca brega i l’altre no respon, la indiferència acaba derrotant al provocador.

Ve a compte aquesta reflexió del meu convenciment que, cada vegada més, queda patent que a Espanya no ens hi volen i al final, invocant el sentit comú, més valdrà marxar i tenir la festa en pau. Quedi clar que Catalunya no és millor, que els catalans no som superiors en res, ni inferiors. Com diu un amic meu, no sóc millor per ser d’un lloc ni res m’està reservat per ser d’un grup. No és per mi una qüestió d’orgull, encara que pugui ser-ho per a molts. Catalunya i Espanya han fet una llarg viatge junts, no sempre de bon grat. Tampoc ha estat una relació equilibrada, però com ja he dit els catalans som pacients, i afegeixo que estoics. El que passa és que les relacions forçades no van enlloc.

Serà perquè al final un acaba cansant-se de ser prudent, de no aixecar la veu i cercar l’enteniment, serà que amb els anys un acaba decebut de tanta contenció, o serà perquè un seguit de petites gotes fan que vessi el vas, però no puc negar que em venen ganes de donar un cop de puny a la taula, alçar-me i marxar. Simbòlicament, és clar, perquè jo no sóc ningú. A no ser que passi a formar part d’un col·lectiu cada vegada més gran de catalans decebuts, ex-prudents i emprenyats. Tot just ahir un altre vell amic m’explicava com amb els anys ha passat d’un catalanisme moderat al convenciment que no hi ha altra opció que la independència, després de constatar que la desigual relació entre Espanya i els catalans no porta camí d’equilibrar-se, ni hi ha voluntat de que això passi, per cap de les parts, afegeixo jo. I al vespre caic en mans de la morbosa atracció de les tertúlies d’Intereconomia, una cova –caverna- d’il·luminats franquistes, centralistes, ultradretans, però especialment anticatalans, i sento com titllen a la Chacón de radical separatista (sí, a la Chacón!) pel fet que va insinuar tímidament que el PSC hauria de tenir veu pròpia en alguns assumptes al Congrés dels Diputats.

En el món dels disbarats, aquest és un gra de sorra, com ho és l’astracanada del flamant alcalde de Badalona suprimint les celebracions de la Diada, res estrany d’altra banda si es coneix la seva trajectòria política. El requeriment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la política lingüística de la Generalitat és un cop de roc més feixuc, una empenta que entre dos que caminen junts no porta a res de bo. Quasi trenta anys d’immersió lingüística que han portat a un model de convivència exemplar, que a la pràctica ha assegurat el bilingüisme més equilibrat en la societat catalana, i algú té la barra de carregar-s’ho –d’intentar-ho, al menys- amb falsos arguments jurídics i amb l’excusa de tres famílies (tres!) que pretenen que els seus fills siguin escolaritzats exclusivament en castellà. Podríem discutir sobre el concepte d’educació que aquestes persones tenen, sinó fos tan evident que es tracta d’una empenta més dels polítics que cultiven la seva carrera amb fortes dosis d’anticatalanisme.

Com que és evident que no hi ha forma humana possible de donar compliment a una sentència com aquesta, els moderats com jo ho tenim difícil per a cercar enteniments i posar pau al barri. A la casa hispana l’ambient és enrarit; ens hi accepten si ens desprenem de la nostra identitat catalana. Per això millor seria marxar, però tampoc ens deixen. La idea que em ronda pel cap és que Catalunya acabarà fent el seu propi camí no tant perquè des d’aquí s’hagi treballat intensament per a la independència –que també- sinó perquè als que som prudents i érem pacients acabarem pensant que, al cap i a la fi, a Espanya ni ens hi volen ni hi guanyem res quedant-nos-hi. Vaja, que si no ens estimen ni els estimem, aquesta relació no s’aguanta. Així que torno a les paraules dels meus amics: no som millors ni pitjors per ser catalans, diu l’un, i cadascú pel seu comte anirem més bé, diu l’altre. Estic d’acord amb els dos.

Manca de seriositat constitucional

No és seriós que una reforma constitucional es faci d’un dia altre, sense cap mena de debat previ, sense ni tan sols cercar el consens polític més allà de l’imprescindible per a la seva aprovació parlamentària i sense explicar-ne clarament les raons. No és seriós que la reforma constitucional es dugui a terme a velocitat de vertigen, mentre els projectes de llei s’enquisten en la tramitació parlamentària durant mesos o anys. No és seriós que la norma fonamental de l’ordenament jurídic espanyol es pugui modificar en quaranta-vuit hores per la simple voluntat dels dos partits majoritaris, o dels seus màxims dirigents, excloent la població de qualsevol possibilitat de debat. No és seriós que no es faci el més mínim esforç per a que participin en la iniciativa la resta de forces polítiques parlamentàries, especialment totes aquelles que en el seu dia van fer possible l’aprovació de la Constitució. No és seriós que tot això es faci per a introduir en el redactat una norma prou flexible com per a que sigui ignorada per qui vulgui i quan convingui. No és seriós que es faci a pocs dies de les eleccions. I no ho és que es faci seguint les ordres del director del Banc Central Europeu, amb un total menyspreu de la sobirania legislativa espanyola i de la voluntat dels seus ciutadans.

És tal la manca de seriositat de tot plegat, que em sembla a mi que deixa tocat per sempre el valor de la constitucionalitat i la consideració que els ciutadans en tenim. Queda clar després de les informacions que s’han fet públiques, que la reforma exprés de la Constitució obeeix al dictat del director del BCE, que assegura haver enviat missatges claríssims a les autoritats espanyoles assenyalant el camí a seguir. Evidentment, el poder fàctic del BCE és molt superior al dels ciutadans espanyols o catalans que portem anys reclamant una reforma constitucional en profunditat. És pura fantasia, però si el Sr. Trichet ho ordenés, s’aniria a una reforma constitucional per a contemplar el dret a decidir dels pobles integrats en l’estat espanyol? No és el mateix, és clar, però posats a tocar la Constitució alegrement, per què no incloure el límit al dèficit fiscal que reclama CIU, per exemple? Segur que trobaríem 100.000 catalans disposats a reclamar-ho. I segur que la voluntat d’aquests 100.000 catalans no val el que un advertiment del Sr. Trichet.

El curiós és que, al cap i a la fi, la reforma proposada és interessant i mereix, si més no, que se’n parli. No és baladí decidir de quina forma s’acota la possibilitat que el dèficit públic pugui créixer descontroladament, que és tan com dir de quina forma les administracions públiques autolimiten la seva capacitat financera per a assegurar la sostenibilitat dels serveis públics. Potser resulta que, ben mirat, la Constitució no és mal lloc per a incloure aquesta previsió, però a simple vista n’hi hauria prou amb actualitzar la Llei d’estabilitat pressupostària, que és d’obligat compliment per molt que algunes administracions se la saltin a la torera. Amb un límit constitucional hi haurà més disciplina pressupostària? Costa de creure, com costa d’imaginar que pugui tenir cap efecte la hipotètica anul·lació pel Tribunal Constitucional dels pressupostos generals d’un exercici tres o quatre anys després de la seva execució. En qualsevol cas sembla que ningú s’hagi plantejat res més que l’obediència cega i a corre-cuita del dictat europeu.

Una altra qüestió és que tanta frivolitat a l’hora de jugar amb la Constitució ha obert debats que segurament els seus promotors no esperaven. Per exemple, el del referèndum. És cert que la Constitució no obliga a consultar al poble amb l’aritmètica parlamentària actual, però donant per certa, tal com ens ha estat venuda, la importància de la norma que es proposa i la seva efectivitat, i en conseqüència la repercussió que haurà de tenir sobre el sector públic en general, els serveis públics i l’estat del benestar, el referèndum estaria més que justificat. Negar-lo equival a reconèixer la intranscendència d’aquesta norma i la frivolitat amb que s’està portant aquest tema.

I ha quedat clar que una de les constitucions europees més rígides, per la dificultat teòrica de la seva reforma, pot ser modificada amb una trucada de telèfon des de Brussel·les. És hora, doncs, d’insistir en reformar altres aspectes de la mateixa, com ja ho estan reclamant alguns col·lectius.

El que passa quan s’és poc seriós és que s’acaba creant nous problemes.

Una reforma inútil de la Constitució

El mecanisme legislatiu per a dur a terme la reforma constitucional que PSOE i PP volen promoure, per a limitar el dèficit de les administracions públiques i garantir l’estabilitat pressupostària a mig i llarg termini, ve recollit a l’article 167 de la Constitució. Aquesta norma exigeix que el projecte de reforma sigui aprovat per una majoria de tres cinquenes parts del Congrés i del Senat o, si això no és possible, per majoria absoluta en el Senat i de dos terços en el Congrés. Salta a la vista que si els dos partits estatals majoritaris estan d’acord, la reforma s’aprovarà sense cap problema. I es pot aprovar, a més, en un termini molt curt de temps. Té raó el President del Congrés José Bono quan afirma que es podria aprovar abans que finalitzés aquesta legislatura.

El més vistós de tot plegat, que no el més important, és que resulti tan simple i fàcil aprovar aquesta modificació de la Carta Magna, quan des de sempre s’ha esgrimit la intocabilitat de la Constitució per a emprendre altres reformes. Tant fàcil pot ser, que fins i tot és molt possible que, si es duu a terme, passi totalment desapercebuda pel gruix de la societat.

Una primera consideració. Si la cosa és tant simple, és perquè el propi text constitucional preveu un sistema ordinari –aquest- per a les modificacions de poca transcendència. Molt més simple que modificar el títol II (la Corona), el Títol preliminar o el capítol II secció 1a. del Títol 1r. (drets fonamentals i llibertats públiques). Aparentment no estem, doncs, davant una modificació de gran calat. A partir d’aquí, la qüestió és si la previsió constitucional de limitació del dèficit públic tindrà alguna utilitat, si resultarà efectivament vinculant per a les administracions públiques, o esdevindrà en un simple instrument retòric.

Una part important de la Constitució es dedica a enumerar els principis rectors de la política social i econòmica, i conté una sèrie de drets genèrics dels ciutadans (dret a l’habitatge, a l’educació, a gaudir d’un medi ambient adequat...). És important que hi siguin a la Carta Magna, perquè implica que no han de ser obviats pels poders públics ni pels ciutadans. L’article 47, per exemple, assenyala que tots els ciutadans tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, però des d’un primer moment el Tribunal Constitucional va deixar clar que això no implica que l’Estat estigui obligat a proporcionar un habitatge a tothom qui ho demani, ni tant sols a aquells que no tinguin mitjans per accedir-hi. Del que es tracta és de que els poders públics emprenguin polítiques actives per a facilitar l’accés a l’habitatge. El mateix precepte diu que els poders públics regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació. Després de l’esclat de la bombolla immobiliària, aquest mandat constitucional sembla un sarcasme.

El Títol VII es troba dedicat a l’economia i la hisenda i conté una sèrie de principis generals. Serà possiblement en aquest àmbit on s’inclogui la limitació del dèficit públic que ara es pretén. Veurem si s’estableix una xifra concreta –un percentatge sobre el PIB que sembla que s’acostarà al 0%- o si s’insta a les administracions públiques a que duguin a terme polítiques econòmiques d’austeritat, però sigui més o menys concreta la norma, està per veure què passarà quan els poders públics l’incompleixin –i ho faran. Quan l’administració de la Generalitat, o la d’un Ajuntament, o la de l’Estat o de qualsevol comunitat autònoma ultrapassin la xifra de dèficit concretada en la Constitució, quin mecanisme de reacció o de correcció s’aplicarà constitucionalment? No veig que hi pugui encaixar per enlloc el recurs d’inconstitucionalitat. Suposant que la Constitució preveiés algun tipus de mesura correctora o coactiva per part d’altres administracions (i dubto que la Constitució arribi tant lluny), no veig tampoc com podrien arribar a l’administració de l’Estat.

Introduir el mandat de contenció del dèficit en la Constitució té tot el valor dels principis inspiradors de les polítiques públiques, però un escàs poder coercitiu contra la mala praxis pressupostària.

La següent pregunta, doncs, és si val la pena encetar el meló de la reforma constitucional per a introduir un precepte d’utilitat simplement aparent. Si el que es vol és llençar algun missatge als mercats, potser caldria baixar al terreny de les lleis ordinàries i al de les mesures pràctiques i efectives, deixar els principis i accedir al que és concret.

Sumem-hi a més el fet que parlar de reforma constitucional dóna peu a reprendre, per part d’alguns sectors, velles reivindicacions que no han estat ateses amb l’excusa de la seva inconstitucionalitat, i afecta, a més, sensibilitats polítiques. Des de la Generalitat s’ha advertit ja que tal mesura podria debilitar l’autonomia financera de Catalunya, i des de CIU s’avisa que no donarà suport a la reforma si es dóna aquest cas. Recordar, a més, que l’article 167 de la Constitució assenyala l’obligatorietat de sotmetre la reforma a referèndum quan ho demani una desena part dels membres de qualsevol de les dues càmeres. Vist l’aritmètica parlamentària, no és fàcil que això passi, però és una possibilitat que algunes veus ja comencen a exigir públicament fora de l’àmbit parlamentari.

Una reforma constitucional per a introduir un mandat que amb molta probabilitat serà desatès sense que passi res, que a més podria no tenir el suport dels grups nacionalistes de les càmeres, i que seria aprovada sense massa repercussió pública, no faria més que contribuir a relativitzar el mateix concepte de la constitucionalitat i el seu valor. És dubtós, a més, que de cara a prevenir les tempestes financeres que amb tota probabilitat seguiran assetjant l’euro i per extensió les economies europees, sigui suficient una mesura purament estètica, ni tant sols que tingui cap mena d’efectivitat.

L'espantall de l'anticlericalisme

La guerra civil espanyola va acabar fa 72 anys, i encara en fa més que en aquest país va cremar per darrera vegada una església, o que un sacerdot va ser assassinat pel fet de ser-ho. La majoria de la població espanyola actual no havia nascut encara quan tot això passava. Són coses que pertanyen ja als llibres d’història però, tanmateix, hi ha qui aprofita les tímides protestes contra els fastos i la parafernàlia de la visita papal per a esgrimir el record de la persecució religiosa i dels extremismes dels anys trenta.

Hi ha una fixació en una part de la dreta espanyola per a reviure els fantasmes de la república i la guerra civil, atribuint als pecats de la primera les causes de la segona. Entre aquests mals, pel que sembla, hi hauria un suposat anticlericalisme ancestral propi de l’esquerra irredempta. El que esgrimeixen alguns prohoms del PP, alguns il·lustres opinadors i, per descomptat, la jerarquia catòlica, per a rememorar l’anticlericalisme dels anys trenta, són ni més ni menys que les paraules d’altres opinadors que gosen criticar que l’ostentació religiosa sigui finançada, en tot o en part, amb fons públics en un estat suposadament aconfessional com ho és l’espanyol. Sembla que sempre acabem topant amb l’església i que encara hi ha bones opinions d’un costat i crítica perillosa de l’altre si parlem de religió. Igualment de perillosa, diuen, que una manifestació d’uns quants que reclamen laïcisme i que va acabar com el rosari de l’aurora.

Jo no hi era, a la República i a la guerra civil, vull dir, però per més que em llegeixo i rellegeixo els llibres d’història, no aconsegueixo associar el laïcisme (radical, diuen) amb l’anticlericalisme. Potser perquè no sóc prou vell, no veig que demanar llibertat de consciència i neutralitat ideològica, filosòfica i religiosa a l’estat es pugui associar amb la persecució religiosa. Tampoc no hi era als primers anys del franquisme, però les grans manifestacions religioses d’aquests dies i les contínues proclames a les arrels cristianes d’Espanya sí que em recorden, en canvi, les manifestacions del nacionalcatolicisme més ranci. Hi hagi llibertat de consciència per a tothom, per a catòlics, ateus, agnòstics, musulmans, testimonis de Jehovà....., però la llibertat religiosa consisteix en exercir la religió com a opció vital, íntima, respectant la consciència dels demès, i aquest respecte, que ha de ser absolut, sols és possible en un estat aconfessional. És el que predica el laïcisme, per molt que hom el vulgui associar a l’ateisme militant o vulgui donar-li connotacions polítiques, com qui aprofita per escometre contra el marxisme aprofitant la visita papal, quan ningú es recorda ja de Marx, Lenin o de l’opi del poble.

En el fons, el problema no és que el Papa vingui o no. No ho hauria de ser per als que ens proclamem laïcistes, precisament perquè defensem la llibertat religiosa. El problema és que se’ns vulgui fer creure que Espanya és catòlica, que ho som tots els ciutadans i que la neutralitat religiosa de l’estat és contrària a la llibertat. Que la dreta més conservadora esgrimeixi l’espantall de l’anticlericalisme sí que recorda, precisament, als anys trenta.