Coses que pensaria si fos en la pell d'un grec

Des que les pàgines d’economia s’han fusionat amb les de la crònica negra, secció grans cataclismes, confesso que cada vegada em fa més por llegir el diari, bàsicament perquè cada dia hi ha un ensurt nou a la primera plana i la tendència és a pitjor, sense símptomes de millora. Salten ara els grecs i diuen que volen un referèndum per a acceptar el pla de rescat europeu, el qual comporta un seguit d’ajustos de l’economia grega que, traduït, significa força més sacrificis per als ciutadans hel·lènics. I el que en condicions normals hauria de ser vist com un exercici de democràcia exemplar –un govern demana al seu poble que es pronunciï sobre unes mesures econòmiques que comportaran una retallada important, una més, de l’estat del benestar- s’esdevé en un terratrèmol polític internacional que enfonsa les borses i estén els pitjors pronòstics sobre l’euro i l’economia europea.

Com a català, em pot preocupar molt, fins i tot emprenyar, que el president grec consulti al seu poble sobre una qüestió que pot tenir conseqüències indirectes però nefastes sobre la meva economia. Segurament que com a ciutadà grec ho veuria diferent. I posat en la pell d’un ciutadà grec, i donat que sobre algunes qüestions sóc de natural pessimista, probablement votaria no en aquest referèndum. No és el mateix que votaria com a català, ara mateix, però venint d’on venen els grecs, el cansament em portaria a fer unes reflexions força negatives. Per exemple:

- Podria pensar que un salvament a costa de tants sacrificis és com salvar la vida per a quedar en estat vegetatiu. Molta gent creuria que no val la pena.

- Consideraria la pèrdua de salaris i de poder adquisitiu, la retallada de serveis, les creixents probabilitats de quedar a l’atur, suposant que fos prou afortunat per a conservar encara la feina, i em preguntaria si se’m poden demanar més sacrificis per a salvar la banca europea.

- Em preguntaria fins on he de pagar la irresponsabilitat dels governs hel·lènics que han permès que s’arribés a aquesta situació desesperada, començant pels que van promoure l’entrada de Grècia a la zona euro coneixent la situació real de les finances gregues.

- Preguntaria a dreta i esquerra, a dalt i a baix, on són els diners que suposadament hauria de tenir l’estat grec i que sembla que no hagin existit mai, i sabedor que no els tinc jo, exigiria que pagués un altre.

- Em qüestionaria la necessitat de tornar amb els meus sacrificis un deute públic desorbitat que han contret quatre polítics irresponsables.

Em preguntaria més coses, i potser no em faria cap pregunta sobre la meva part de responsabilitat com a ciutadà per haver confiat en un sistema artificial que feia aigües des de feia massa temps, però costa fer-se responsable d’un seguit de decisions catastròfiques que durant anys han pres aquells que vetllaven pel benestar comú.

També em podria fer preguntes sobre què passarà si Grècia entra en fallida i surt de l’euro, com m’afectarà i si serà encara pitjor que els sacrificis que demana el pla de rescat europeu. Però aquesta pregunta, que és important, sols podria tenir per la meva part una resposta decisiva a favor de l’euro i del rescat, si el govern fos capaç d’explicar-me amb tota claredat i amb tota la seva cruesa les conseqüències de votar no en aquest referèndum. Molt s’hi hauria d’esforçar per a compensar el cansament i l’enuig monumental que brollen de les preguntes anteriors.

Com a català, espero no haver de fer-me preguntes com aquestes. En els mals moments, la resposta quasi sempre és equivocada.