Des de la mort de Franco, he votat en totes i cadascuna de les convocatòries electorals d’aquest país, ja fos en eleccions generals, autonòmiques, locals o en referèndums. En totes, excepte en el referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política de 1976, en el que es decidia si Espanya s’encaminava cap a una transició controlada o s’ancorava en la dictadura. En aquella ocasió, malgrat que tenia dinou anys complerts, no vaig poder votar perquè la majoria d’edat estava encara en els 21.
Llavors em sentia perfectament capacitat per a votar, tenia unes idees clares del que creia que havia de ser el futur i del que ens hi jugàvem amb aquella decisió. Era jove, però no era tonto, com no ho són els joves d’ara, als quals, afortunadament, se’ls reconeix prou madurs per a participar en política mitjançant el sufragi actiu. El 1976 els grups al poder no ho entenien així i em vaig haver de quedar a casa a esperar que altres votessin per mi. Sempre he considerat, des de llavors, un deute i una responsabilitat votar. Sempre m’ha semblat que si un no està content amb el que té, a més de queixar-se, ha de fer quelcom per a canviar-ho, i el primer en política és escollir.
Per això he aguantat durant tants anys, com tothom, polítics que m’han agradat i d’altres que no. A alguns els he admirat i a d’altres els he avorrit. Alguns em fan el pes i d’altres no, però d’això es tracta perquè aquí no hem de pensar tots igual. I puc dir després de tants anys que ja no és cosa de colors ni ideologies. Aquest país ha tingut bons polítics de dretes i d’esquerres, i d’altres que han estat un desastre des d’un costat i des de l’altre.
Doncs bé, amb gran pesar he de dir que si als dinou anys era prou madur per a votar, als cinquanta-quatre ho sóc prou com per a engegar-ho tot a dida i que voti un altre. Puc assegurar que em costa molt de reconèixer-ho, però si les eleccions fossin avui mateix, servidor aprofitaria el solet i aquest airet vivificant que fa ara mateix per anar-se’n al camp i oblidar-se de tot. I és que tot plegat és fruit d’una gran decepció, tardana perquè em costa declinar els principis, però resultat d’un gran cansament.
Estem al bell mig de la pitjor crisi econòmica des de, precisament, el 1976, i pot ser que la cosa vagi a pitjor. Tot allò que ha costat tant d’aconseguir en tots aquests anys i que entenem per estat del benestar, s’està esmicolant per obra i gràcia de la cobdícia d’uns i la incompetència d’altres. No sols això, sinó que per a fer assimilable i justificar tal pèrdua, s’està produint una forta transformació dels principis democràtics per a desacreditar tot el que és públic.
En altres temps i altres països, les grans crisis porten als polítics al consens i al treball conjunt per a sortir-se’n. En aquells temps i en aquells països, els polítics són o han estat responsables i han posat, per sobre de la política, l’interès general. En el nostre país i en el nostre temps, els polítics fan política, i res més. En aquest país i ara, a nivell estatal, autonòmic i local, els polítics es dediquen a fer-se oposició mútuament, siguin o no al govern. I a justificar-se. Les pàgines dels diaris van plenes d’aquesta dèria constant de desqualificar al contrari, i els propis diaris, sense excepció, actuen com a corretja de transmissió dels grups polítics patrocinadors (o patrocinats).
Al marge de l’ideari, els principis, les propostes, els plans i els programes de govern, que en una democràcia s’entenen variats i elegibles, hi ha una virtut exigible de totes i cadascuna de les persones que ens governen o ho intenten. És la honestedat, que entenc com el posar el país per sobre de la política, l’interès comú per sobre del personal.
Si no m’agrada el que hi ha, he de mirar de canviar-ho. Si no hi ha alternativa, què puc fer? Potser he madurat massa, però tinc una grans ganes de passar de tot, ja, d’una vegada, i que s’ho facin. Als menys, si no participo, no en seré responsable.
Llavors em sentia perfectament capacitat per a votar, tenia unes idees clares del que creia que havia de ser el futur i del que ens hi jugàvem amb aquella decisió. Era jove, però no era tonto, com no ho són els joves d’ara, als quals, afortunadament, se’ls reconeix prou madurs per a participar en política mitjançant el sufragi actiu. El 1976 els grups al poder no ho entenien així i em vaig haver de quedar a casa a esperar que altres votessin per mi. Sempre he considerat, des de llavors, un deute i una responsabilitat votar. Sempre m’ha semblat que si un no està content amb el que té, a més de queixar-se, ha de fer quelcom per a canviar-ho, i el primer en política és escollir.
Per això he aguantat durant tants anys, com tothom, polítics que m’han agradat i d’altres que no. A alguns els he admirat i a d’altres els he avorrit. Alguns em fan el pes i d’altres no, però d’això es tracta perquè aquí no hem de pensar tots igual. I puc dir després de tants anys que ja no és cosa de colors ni ideologies. Aquest país ha tingut bons polítics de dretes i d’esquerres, i d’altres que han estat un desastre des d’un costat i des de l’altre.
Doncs bé, amb gran pesar he de dir que si als dinou anys era prou madur per a votar, als cinquanta-quatre ho sóc prou com per a engegar-ho tot a dida i que voti un altre. Puc assegurar que em costa molt de reconèixer-ho, però si les eleccions fossin avui mateix, servidor aprofitaria el solet i aquest airet vivificant que fa ara mateix per anar-se’n al camp i oblidar-se de tot. I és que tot plegat és fruit d’una gran decepció, tardana perquè em costa declinar els principis, però resultat d’un gran cansament.
Estem al bell mig de la pitjor crisi econòmica des de, precisament, el 1976, i pot ser que la cosa vagi a pitjor. Tot allò que ha costat tant d’aconseguir en tots aquests anys i que entenem per estat del benestar, s’està esmicolant per obra i gràcia de la cobdícia d’uns i la incompetència d’altres. No sols això, sinó que per a fer assimilable i justificar tal pèrdua, s’està produint una forta transformació dels principis democràtics per a desacreditar tot el que és públic.
En altres temps i altres països, les grans crisis porten als polítics al consens i al treball conjunt per a sortir-se’n. En aquells temps i en aquells països, els polítics són o han estat responsables i han posat, per sobre de la política, l’interès general. En el nostre país i en el nostre temps, els polítics fan política, i res més. En aquest país i ara, a nivell estatal, autonòmic i local, els polítics es dediquen a fer-se oposició mútuament, siguin o no al govern. I a justificar-se. Les pàgines dels diaris van plenes d’aquesta dèria constant de desqualificar al contrari, i els propis diaris, sense excepció, actuen com a corretja de transmissió dels grups polítics patrocinadors (o patrocinats).
Al marge de l’ideari, els principis, les propostes, els plans i els programes de govern, que en una democràcia s’entenen variats i elegibles, hi ha una virtut exigible de totes i cadascuna de les persones que ens governen o ho intenten. És la honestedat, que entenc com el posar el país per sobre de la política, l’interès comú per sobre del personal.
Si no m’agrada el que hi ha, he de mirar de canviar-ho. Si no hi ha alternativa, què puc fer? Potser he madurat massa, però tinc una grans ganes de passar de tot, ja, d’una vegada, i que s’ho facin. Als menys, si no participo, no en seré responsable.
0 comentaris :: Prou madur per estar-ne cansat
Publica un comentari a l'entrada