La guerra civil espanyola va acabar fa 72 anys, i encara en fa més que en aquest país va cremar per darrera vegada una església, o que un sacerdot va ser assassinat pel fet de ser-ho. La majoria de la població espanyola actual no havia nascut encara quan tot això passava. Són coses que pertanyen ja als llibres d’història però, tanmateix, hi ha qui aprofita les tímides protestes contra els fastos i la parafernàlia de la visita papal per a esgrimir el record de la persecució religiosa i dels extremismes dels anys trenta.
Hi ha una fixació en una part de la dreta espanyola per a reviure els fantasmes de la república i la guerra civil, atribuint als pecats de la primera les causes de la segona. Entre aquests mals, pel que sembla, hi hauria un suposat anticlericalisme ancestral propi de l’esquerra irredempta. El que esgrimeixen alguns prohoms del PP, alguns il·lustres opinadors i, per descomptat, la jerarquia catòlica, per a rememorar l’anticlericalisme dels anys trenta, són ni més ni menys que les paraules d’altres opinadors que gosen criticar que l’ostentació religiosa sigui finançada, en tot o en part, amb fons públics en un estat suposadament aconfessional com ho és l’espanyol. Sembla que sempre acabem topant amb l’església i que encara hi ha bones opinions d’un costat i crítica perillosa de l’altre si parlem de religió. Igualment de perillosa, diuen, que una manifestació d’uns quants que reclamen laïcisme i que va acabar com el rosari de l’aurora.
Jo no hi era, a la República i a la guerra civil, vull dir, però per més que em llegeixo i rellegeixo els llibres d’història, no aconsegueixo associar el laïcisme (radical, diuen) amb l’anticlericalisme. Potser perquè no sóc prou vell, no veig que demanar llibertat de consciència i neutralitat ideològica, filosòfica i religiosa a l’estat es pugui associar amb la persecució religiosa. Tampoc no hi era als primers anys del franquisme, però les grans manifestacions religioses d’aquests dies i les contínues proclames a les arrels cristianes d’Espanya sí que em recorden, en canvi, les manifestacions del nacionalcatolicisme més ranci. Hi hagi llibertat de consciència per a tothom, per a catòlics, ateus, agnòstics, musulmans, testimonis de Jehovà....., però la llibertat religiosa consisteix en exercir la religió com a opció vital, íntima, respectant la consciència dels demès, i aquest respecte, que ha de ser absolut, sols és possible en un estat aconfessional. És el que predica el laïcisme, per molt que hom el vulgui associar a l’ateisme militant o vulgui donar-li connotacions polítiques, com qui aprofita per escometre contra el marxisme aprofitant la visita papal, quan ningú es recorda ja de Marx, Lenin o de l’opi del poble.
En el fons, el problema no és que el Papa vingui o no. No ho hauria de ser per als que ens proclamem laïcistes, precisament perquè defensem la llibertat religiosa. El problema és que se’ns vulgui fer creure que Espanya és catòlica, que ho som tots els ciutadans i que la neutralitat religiosa de l’estat és contrària a la llibertat. Que la dreta més conservadora esgrimeixi l’espantall de l’anticlericalisme sí que recorda, precisament, als anys trenta.
Hi ha una fixació en una part de la dreta espanyola per a reviure els fantasmes de la república i la guerra civil, atribuint als pecats de la primera les causes de la segona. Entre aquests mals, pel que sembla, hi hauria un suposat anticlericalisme ancestral propi de l’esquerra irredempta. El que esgrimeixen alguns prohoms del PP, alguns il·lustres opinadors i, per descomptat, la jerarquia catòlica, per a rememorar l’anticlericalisme dels anys trenta, són ni més ni menys que les paraules d’altres opinadors que gosen criticar que l’ostentació religiosa sigui finançada, en tot o en part, amb fons públics en un estat suposadament aconfessional com ho és l’espanyol. Sembla que sempre acabem topant amb l’església i que encara hi ha bones opinions d’un costat i crítica perillosa de l’altre si parlem de religió. Igualment de perillosa, diuen, que una manifestació d’uns quants que reclamen laïcisme i que va acabar com el rosari de l’aurora.
Jo no hi era, a la República i a la guerra civil, vull dir, però per més que em llegeixo i rellegeixo els llibres d’història, no aconsegueixo associar el laïcisme (radical, diuen) amb l’anticlericalisme. Potser perquè no sóc prou vell, no veig que demanar llibertat de consciència i neutralitat ideològica, filosòfica i religiosa a l’estat es pugui associar amb la persecució religiosa. Tampoc no hi era als primers anys del franquisme, però les grans manifestacions religioses d’aquests dies i les contínues proclames a les arrels cristianes d’Espanya sí que em recorden, en canvi, les manifestacions del nacionalcatolicisme més ranci. Hi hagi llibertat de consciència per a tothom, per a catòlics, ateus, agnòstics, musulmans, testimonis de Jehovà....., però la llibertat religiosa consisteix en exercir la religió com a opció vital, íntima, respectant la consciència dels demès, i aquest respecte, que ha de ser absolut, sols és possible en un estat aconfessional. És el que predica el laïcisme, per molt que hom el vulgui associar a l’ateisme militant o vulgui donar-li connotacions polítiques, com qui aprofita per escometre contra el marxisme aprofitant la visita papal, quan ningú es recorda ja de Marx, Lenin o de l’opi del poble.
En el fons, el problema no és que el Papa vingui o no. No ho hauria de ser per als que ens proclamem laïcistes, precisament perquè defensem la llibertat religiosa. El problema és que se’ns vulgui fer creure que Espanya és catòlica, que ho som tots els ciutadans i que la neutralitat religiosa de l’estat és contrària a la llibertat. Que la dreta més conservadora esgrimeixi l’espantall de l’anticlericalisme sí que recorda, precisament, als anys trenta.
0 comentaris :: L'espantall de l'anticlericalisme
Publica un comentari a l'entrada