- Que es descobreixi el pit.
La Magdalena va mirar al seu marit. Ho havia entès bé?
- Perdoneu, excel·lència, voleu dir....
- Que es destapi. Vull que mostri un pit, el dret. És una dona, oi? Va, que no tenim tot el dia!
Felipi d’Amici va fer un gest amb el cap a la seva esposa, i aquesta s’obrí el vestit per la part del davant, fins a mostrar el seu pit dret. Tot plegat resultava molt enutjós. Felipi d’Amici i la seva esposa Magdalena Ventura, un matrimoni resident a la localitat d’Accumoli, a la regió italiana del Lacio, van rebre a començaments de febrer de 1631 una invitació força estranya. El Virrei de Nàpols, Fernando Afan de Ribera i Enríquez, tercer Duc d’Alcalà, els convidava al Palau Reial de Nàpols, on Sa Excel·lència els rebria en audiència. Ignorem quina era la professió de Felipi d’Amici, com es guanyaven la vida ell i la seva esposa i com mantenien als seus tres fills. Ignorem també quina era la seva posició social, tot i que cal suposar que es tractava d’una família més aviat humil, i d’aquí la seva estranyesa que els volgués rebre ni més ni menys que el Virrei de Nàpols. Naturalment, com a bons vassalls, van atendre la invitació com si d’una ordre es tractés.
- Tu ves més enrere. Així, ja està bé. Ara no us mogueu. Sa Excel·lència el Virrei ha disposat que pinti un quadre on hi surti la teva dona. Tu també hi sortiràs, però ella en serà el motiu principal. Cal que quedi clar que es tracta d’una dona. I no patiu, que després us pagarà el Secretari del Virrei. Teniu sort. D’una monstruositat com aquesta encara en traureu un profit.
Magdalena Ventura recordava encara la primera vegada que la van humiliar en públic. Al carrer, uns marrecs li cridaven “home!” i “monstre!”, i li tiraven pedres i boles de fems. Aquell dia va plorar com una autèntica Magdalena, malgrat que feia ja temps que s’havia adonat dels canvis inversemblants que el seu cos experimentava. Als 37 anys, Magdalena va veure com el pit se li omplia de pèl, un pèl negre i arrissat més propi d’un mascle com el seu marit que no d’una dona i mare. I també a la cara, li començà a créixer una frondosa barba. N’havia parlat amb el seu marit, que era un home humil però comprensiu. Felipi d’Amici no va fer cap retret a la seva dona. Sempre havien estat piadosos, i ho van entomar com una prova de la voluntat inescrutable de Déu.
Al començament se n’estava de sortir al carrer i de rebre visites. Intentà afaitar-se, amb l’ajuda del seu espòs, però la seva cara, malgrat que viril, tenia la pell fina de la dona que era, i sols aconseguia tallar-se i fer-se mal. Al final tots dos van decidir que, si aquesta era la voluntat de Déu, no quedava més remei que entomar-ho com fos, així que la Magdalena es deixà créixer la barba. Un capellà, a més, li parlà de Santa Liberata i de com a aquesta verge i màrtir li cresqué la barba per obra i gràcia de l’Esperit Sant, per tal d’evitar que el seu pare la casés amb un rei infidel. A la santa la barba li costà el martiri, ja que el seu pare, al sentir-se humiliat, la feu crucificar. Si a una santa li podia créixer la barba i era obra de l’Esperit Sant, res de dolent ni pecaminós hi podia haver en el que a ella li estava passant.
La Magdalena Ventura va ser ben aviat coneguda com la dona barbuda, objecte de la curiositat i les burles dels seus veïns, i la seva fama va transcendir més enllà de la comarca. D’alguna manera, arribà a oïda del Virrei, un gran mecenes de les arts, protector de pintors i escultors, acèrrim col·leccionista d’obres d’art però també obsés de les curiositats i del que anomenava “meravelles de la naturalesa”. En la seva col·lecció s’hi trobava una extensa representació de gegants, nans i éssers deformes de tota mena. Li mancava una dona barbuda, així que quan va conèixer l’existència de la Magdalena Ventura no dubtà gens d’enviar un emissari per a que la fes venir a Palau amb el seu marit.
Tenia a Palau un dels seus pintors protegits, un autèntic mestre de la pintura barroca que ja començava a ser força conegut en els ambients artístics de l’època, José de Ribera, conegut per L’Espanyoleto pel seu origen espanyol i per ser d’estatura baixeta. A ell li encarregaria que pintés el quadre de la dona barbuda.
Felipi d’Amici i Magdalena Ventura no van ser rebuts a Palau pel Virrei. Ni tant sols van ser rebuts amb amabilitat. Un secretari els portà de seguida a l’estudi del pintor, una sala fosca i malendreçada, freda i bruta. Va ser el mateix pintor qui els explicà perquè eren allà i què s’esperava d’ells. Els va dir que era un gran honor, tot i que a la Magdalena, dreta davant la paleta del pintor, el pit nu, escrutada per l’artista i sota la mirada confosa del seu marit, no li va semblar tot plegat gaire honorable.
Durant uns dies el matrimoni va viure a Palau, o sigui que van dormir en un corral i van menjar a la cuina amb els criats. Durant vàries hores al dia posaven per al pintor, sense parlar, sense moure’s. Ocasionalment algú s’acostava a l’estudi i contemplava l’escena. En una ocasió fou el mateix Virrei que comparegué, acompanyat de l’Ambaixador de Venècia.
- Veieu, Ambaixador, quina meravella! La natura dóna poques mostres de tals aberracions, i quan ens són a l’abast, cal que en recollim el testimoni. Aquest excel·lent pintor que tinc al meu servei deixarà constància per a la posteritat d’aquest ésser monstruós que no és home ni dona, o que és les dues coses i cap a la vegada.
La Magdalena Ventura i el seu marit van acceptar amb submissió els comentaris sense obrir la boca. La Magdalena tenia ara 52 anys, i en feia ja molts des de la primera humiliació, com per a que això l’afectés. A més, qui gosa encarar-se al Virrei?
El quadre s’acabà pocs dies després, i els figurants foren despatxats al seu poble sense més explicació. El Secretari li donà a Felipi d’Amici una bossa amb una paga generosa i els indicà la porta de sortida. José de Ribera donà forma definitiva al seu quadre, pintant un nadó als braços de la Magdalena, talment com si l’estigués amamantant. A un costat de la composició hi pintà unes làpides amb una inscripció que donava notícia de qui era l’artista, qui el mecenes que havia encarregat el quadre i qui la retratada. La inscripció porta per títol “El gran miracle de la naturalesa” i el seu contingut és el següent:
EN MAGNV NATVRA
MIRACVLVM
MAGDALENA VENTVRA EX
OPPIDO ACVMVLI APVD
SAMNITES VVLGO EL
ABRVZZO REGNI
NEAPOLITANI ANNVRVM 52 ET
QVOD INSOLENS EST CV
ANNVM 37 AGERET COE
PIT PUBESCERE EOQVE
BARBA DEMISSA AC PROLIXA
EST UT POTIVS
ALICVIVS MAGISTRI BARBAT
ESSE VIVEATVR QVAM
MULIERIS QVAE TRES FILIOS
ANTE AMISERIT QVOS EX
VIRO SVO FELICI DE AMICI
QVEM ADESSE VIDES HA
EVERAT
JOSEPHVS DERIBERA
HISPANVS CHRISTI CRVCE
INSIGNITVS SUI
TEMPORIS ALTER APELLES
IVSSV FERDINANDE II
DVCIS III DE ALCALA
NEAPOLI PRORECIS
ADVIVVM MIRE DEPINXIT
XIIII KALENDE MART
ANNO MDCXXXI
El quadre va pertànyer durant molts anys a la família del Duc d’Alcalà i posteriorment a la de Medinaceli. Actualment es troba a l’Hospital Tavera o de Sant Joan Baptista, de Toledo, que pertany a la Casa Ducal de Medinaceli. No es té cap altra notícia de Magdalena Ventura, per bé que hi ha hagut més dones amb barba.
La Magdalena va mirar al seu marit. Ho havia entès bé?
- Perdoneu, excel·lència, voleu dir....
- Que es destapi. Vull que mostri un pit, el dret. És una dona, oi? Va, que no tenim tot el dia!
Felipi d’Amici va fer un gest amb el cap a la seva esposa, i aquesta s’obrí el vestit per la part del davant, fins a mostrar el seu pit dret. Tot plegat resultava molt enutjós. Felipi d’Amici i la seva esposa Magdalena Ventura, un matrimoni resident a la localitat d’Accumoli, a la regió italiana del Lacio, van rebre a començaments de febrer de 1631 una invitació força estranya. El Virrei de Nàpols, Fernando Afan de Ribera i Enríquez, tercer Duc d’Alcalà, els convidava al Palau Reial de Nàpols, on Sa Excel·lència els rebria en audiència. Ignorem quina era la professió de Felipi d’Amici, com es guanyaven la vida ell i la seva esposa i com mantenien als seus tres fills. Ignorem també quina era la seva posició social, tot i que cal suposar que es tractava d’una família més aviat humil, i d’aquí la seva estranyesa que els volgués rebre ni més ni menys que el Virrei de Nàpols. Naturalment, com a bons vassalls, van atendre la invitació com si d’una ordre es tractés.
- Tu ves més enrere. Així, ja està bé. Ara no us mogueu. Sa Excel·lència el Virrei ha disposat que pinti un quadre on hi surti la teva dona. Tu també hi sortiràs, però ella en serà el motiu principal. Cal que quedi clar que es tracta d’una dona. I no patiu, que després us pagarà el Secretari del Virrei. Teniu sort. D’una monstruositat com aquesta encara en traureu un profit.
Magdalena Ventura recordava encara la primera vegada que la van humiliar en públic. Al carrer, uns marrecs li cridaven “home!” i “monstre!”, i li tiraven pedres i boles de fems. Aquell dia va plorar com una autèntica Magdalena, malgrat que feia ja temps que s’havia adonat dels canvis inversemblants que el seu cos experimentava. Als 37 anys, Magdalena va veure com el pit se li omplia de pèl, un pèl negre i arrissat més propi d’un mascle com el seu marit que no d’una dona i mare. I també a la cara, li començà a créixer una frondosa barba. N’havia parlat amb el seu marit, que era un home humil però comprensiu. Felipi d’Amici no va fer cap retret a la seva dona. Sempre havien estat piadosos, i ho van entomar com una prova de la voluntat inescrutable de Déu.
Al començament se n’estava de sortir al carrer i de rebre visites. Intentà afaitar-se, amb l’ajuda del seu espòs, però la seva cara, malgrat que viril, tenia la pell fina de la dona que era, i sols aconseguia tallar-se i fer-se mal. Al final tots dos van decidir que, si aquesta era la voluntat de Déu, no quedava més remei que entomar-ho com fos, així que la Magdalena es deixà créixer la barba. Un capellà, a més, li parlà de Santa Liberata i de com a aquesta verge i màrtir li cresqué la barba per obra i gràcia de l’Esperit Sant, per tal d’evitar que el seu pare la casés amb un rei infidel. A la santa la barba li costà el martiri, ja que el seu pare, al sentir-se humiliat, la feu crucificar. Si a una santa li podia créixer la barba i era obra de l’Esperit Sant, res de dolent ni pecaminós hi podia haver en el que a ella li estava passant.
La Magdalena Ventura va ser ben aviat coneguda com la dona barbuda, objecte de la curiositat i les burles dels seus veïns, i la seva fama va transcendir més enllà de la comarca. D’alguna manera, arribà a oïda del Virrei, un gran mecenes de les arts, protector de pintors i escultors, acèrrim col·leccionista d’obres d’art però també obsés de les curiositats i del que anomenava “meravelles de la naturalesa”. En la seva col·lecció s’hi trobava una extensa representació de gegants, nans i éssers deformes de tota mena. Li mancava una dona barbuda, així que quan va conèixer l’existència de la Magdalena Ventura no dubtà gens d’enviar un emissari per a que la fes venir a Palau amb el seu marit.
Tenia a Palau un dels seus pintors protegits, un autèntic mestre de la pintura barroca que ja començava a ser força conegut en els ambients artístics de l’època, José de Ribera, conegut per L’Espanyoleto pel seu origen espanyol i per ser d’estatura baixeta. A ell li encarregaria que pintés el quadre de la dona barbuda.
Felipi d’Amici i Magdalena Ventura no van ser rebuts a Palau pel Virrei. Ni tant sols van ser rebuts amb amabilitat. Un secretari els portà de seguida a l’estudi del pintor, una sala fosca i malendreçada, freda i bruta. Va ser el mateix pintor qui els explicà perquè eren allà i què s’esperava d’ells. Els va dir que era un gran honor, tot i que a la Magdalena, dreta davant la paleta del pintor, el pit nu, escrutada per l’artista i sota la mirada confosa del seu marit, no li va semblar tot plegat gaire honorable.
Durant uns dies el matrimoni va viure a Palau, o sigui que van dormir en un corral i van menjar a la cuina amb els criats. Durant vàries hores al dia posaven per al pintor, sense parlar, sense moure’s. Ocasionalment algú s’acostava a l’estudi i contemplava l’escena. En una ocasió fou el mateix Virrei que comparegué, acompanyat de l’Ambaixador de Venècia.
- Veieu, Ambaixador, quina meravella! La natura dóna poques mostres de tals aberracions, i quan ens són a l’abast, cal que en recollim el testimoni. Aquest excel·lent pintor que tinc al meu servei deixarà constància per a la posteritat d’aquest ésser monstruós que no és home ni dona, o que és les dues coses i cap a la vegada.
La Magdalena Ventura i el seu marit van acceptar amb submissió els comentaris sense obrir la boca. La Magdalena tenia ara 52 anys, i en feia ja molts des de la primera humiliació, com per a que això l’afectés. A més, qui gosa encarar-se al Virrei?
El quadre s’acabà pocs dies després, i els figurants foren despatxats al seu poble sense més explicació. El Secretari li donà a Felipi d’Amici una bossa amb una paga generosa i els indicà la porta de sortida. José de Ribera donà forma definitiva al seu quadre, pintant un nadó als braços de la Magdalena, talment com si l’estigués amamantant. A un costat de la composició hi pintà unes làpides amb una inscripció que donava notícia de qui era l’artista, qui el mecenes que havia encarregat el quadre i qui la retratada. La inscripció porta per títol “El gran miracle de la naturalesa” i el seu contingut és el següent:
EN MAGNV NATVRA
MIRACVLVM
MAGDALENA VENTVRA EX
OPPIDO ACVMVLI APVD
SAMNITES VVLGO EL
ABRVZZO REGNI
NEAPOLITANI ANNVRVM 52 ET
QVOD INSOLENS EST CV
ANNVM 37 AGERET COE
PIT PUBESCERE EOQVE
BARBA DEMISSA AC PROLIXA
EST UT POTIVS
ALICVIVS MAGISTRI BARBAT
ESSE VIVEATVR QVAM
MULIERIS QVAE TRES FILIOS
ANTE AMISERIT QVOS EX
VIRO SVO FELICI DE AMICI
QVEM ADESSE VIDES HA
EVERAT
JOSEPHVS DERIBERA
HISPANVS CHRISTI CRVCE
INSIGNITVS SUI
TEMPORIS ALTER APELLES
IVSSV FERDINANDE II
DVCIS III DE ALCALA
NEAPOLI PRORECIS
ADVIVVM MIRE DEPINXIT
XIIII KALENDE MART
ANNO MDCXXXI
El quadre va pertànyer durant molts anys a la família del Duc d’Alcalà i posteriorment a la de Medinaceli. Actualment es troba a l’Hospital Tavera o de Sant Joan Baptista, de Toledo, que pertany a la Casa Ducal de Medinaceli. No es té cap altra notícia de Magdalena Ventura, per bé que hi ha hagut més dones amb barba.
0 comentaris :: De quan el Virrei posà una dona amb barba a la seva col·lecció
Publica un comentari a l'entrada