Es comprèn fins a cert punt que en campanya electoral es facin promeses o es llancin propostes que no arribaran enlloc. A l’hora de cercar algun suport s’acostuma a parlar de més i quasi que la societat es mostra comprensiva per aquestes lleugereses. Algunes proclames, però, no resisteixen la més mínima anàlisi intel·lectual, per mica que un s’hi esforci.
El candidat socialista a la Presidència del govern espanyol s’ha despenjat amb la promesa que impulsarà els canvis legislatius necessaris per a fer que una llei aprovada en referèndum popular no pugui ser invalidada pel tribunal constitucional. O sigui que, si això hagués estat així quan la famosa sentència de l’estatut, ara el tindríem tal com va sortir del parlament espanyol i no com el va deixar l’alt tribunal. Són paraules que sonen bé i que potser li permetran esgarrapar alguns vots a Catalunya, però tenen el mateix valor i la mateixa manca total de possibilitats que la promesa pugui prosperar, que la que va formular en Zapatero ja fa uns anys, quan va prometre que “aprovaria” l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
El President del Govern no podia complir la seva promesa perquè no estava a les seves mans, i ho sabia o ho havia de saber. Amb promeses com aquesta estava predestinat a defraudar als catalans. El mateix cal dir de la sortida de Rubalcaba, tot i que probablement no tindrà la mateixa repercussió mediàtica. D’una banda perquè tot sembla indicar que no podrà governar, a jutjar pels sondejos que es barallen, però principalment perquè la promesa constitueix en sí mateixa una contradicció impossible de resoldre. I també perquè a dia d’avui aquesta mena de promeses ja tenen poca credibilitat.
No és un mal argument que l’opinió “del poble”, és a dir el que ha estat votat en referèndum, hauria de prevaldre sobre l’opinió d’un tribunal. Es va repetir força quan el Tribunal Constitucional va emetre la sentència sobre l’Estatut. Però el problema no era aquest, sinó la pròpia Constitució i la interpretació que se’n feia. La Constitució de qualsevol país és la norma suprema del seu ordenament jurídic. Si Catalunya fos independent també en tindria una. La seva finalitat no és altra que constituir un marc en el que s’hi puguin acollir totes les lleis del país i els principis d’actuació dels poders públics. Cap norma pot contradir la Constitució, encara que sigui el mateix “poble” en plebiscit qui l’hagi aprovat. Si una norma no s’adapta a la Constitució, i és una norma imprescindible, desitjable o simplement “bona”, el que cal és canviar la Constitució, que costa, sí, perquè no està pensada per a que sigui fàcil modificar-la.
El problema de l’estatut és que es contraposa a una Constitució espanyola que no li dóna marge d’actuació. Si la Constitució espanyola és un problema, canviem-la. Això no serà possible, és clar, perquè és prou rígida com per a que sols sigui possible si volen els dos grans partits estatals. I quan volen és molt fàcil, com s’ha vist darrerament. Però si admetem que una llei inconstitucional pugui conviure amb la Constitució per la via de la seva aprovació en referèndum, és que la Constitució no val res. Vaja, que de fet el mateix referèndum estaria canviant indirectament la Constitució, al deixar aquesta de ser la norma suprema del país. O l’estaria derogant.
El Sr. Rubalcaba podria proposar canviar la Constitució directament, i segur que aquest text pot ser millorat en molts aspectes, però això ja ho va prometre també en Zapatero i ha quedat en res, simplement perquè no ha pogut, com tampoc podrà en Rubalcaba.
Mentre, la ultradreta mediàtica de sempre aprofita per a remoure altra vegada el tema de l’estatut i persisteix en els seus atacs a Catalunya. No ens preocupa als catalans, és clar, però el discurs anticatalà ven força bé fora de Catalunya i a en Rubalcaba li pot sortir el tret per la culata.
Francament, si fos d’ell jo no jugaria tan alegrement amb temes sensibles com aquest. Millor que prometi allò que sigui capaç de complir i que ens puguem creure. El demès és literatura que enrareix l’ambient i no porta enlloc. Al cap i a la fi, el que els catalans aconseguim no ens vindrà del govern espanyol, incapaç, sinó del nostre esforç i iniciativa.
El candidat socialista a la Presidència del govern espanyol s’ha despenjat amb la promesa que impulsarà els canvis legislatius necessaris per a fer que una llei aprovada en referèndum popular no pugui ser invalidada pel tribunal constitucional. O sigui que, si això hagués estat així quan la famosa sentència de l’estatut, ara el tindríem tal com va sortir del parlament espanyol i no com el va deixar l’alt tribunal. Són paraules que sonen bé i que potser li permetran esgarrapar alguns vots a Catalunya, però tenen el mateix valor i la mateixa manca total de possibilitats que la promesa pugui prosperar, que la que va formular en Zapatero ja fa uns anys, quan va prometre que “aprovaria” l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
El President del Govern no podia complir la seva promesa perquè no estava a les seves mans, i ho sabia o ho havia de saber. Amb promeses com aquesta estava predestinat a defraudar als catalans. El mateix cal dir de la sortida de Rubalcaba, tot i que probablement no tindrà la mateixa repercussió mediàtica. D’una banda perquè tot sembla indicar que no podrà governar, a jutjar pels sondejos que es barallen, però principalment perquè la promesa constitueix en sí mateixa una contradicció impossible de resoldre. I també perquè a dia d’avui aquesta mena de promeses ja tenen poca credibilitat.
No és un mal argument que l’opinió “del poble”, és a dir el que ha estat votat en referèndum, hauria de prevaldre sobre l’opinió d’un tribunal. Es va repetir força quan el Tribunal Constitucional va emetre la sentència sobre l’Estatut. Però el problema no era aquest, sinó la pròpia Constitució i la interpretació que se’n feia. La Constitució de qualsevol país és la norma suprema del seu ordenament jurídic. Si Catalunya fos independent també en tindria una. La seva finalitat no és altra que constituir un marc en el que s’hi puguin acollir totes les lleis del país i els principis d’actuació dels poders públics. Cap norma pot contradir la Constitució, encara que sigui el mateix “poble” en plebiscit qui l’hagi aprovat. Si una norma no s’adapta a la Constitució, i és una norma imprescindible, desitjable o simplement “bona”, el que cal és canviar la Constitució, que costa, sí, perquè no està pensada per a que sigui fàcil modificar-la.
El problema de l’estatut és que es contraposa a una Constitució espanyola que no li dóna marge d’actuació. Si la Constitució espanyola és un problema, canviem-la. Això no serà possible, és clar, perquè és prou rígida com per a que sols sigui possible si volen els dos grans partits estatals. I quan volen és molt fàcil, com s’ha vist darrerament. Però si admetem que una llei inconstitucional pugui conviure amb la Constitució per la via de la seva aprovació en referèndum, és que la Constitució no val res. Vaja, que de fet el mateix referèndum estaria canviant indirectament la Constitució, al deixar aquesta de ser la norma suprema del país. O l’estaria derogant.
El Sr. Rubalcaba podria proposar canviar la Constitució directament, i segur que aquest text pot ser millorat en molts aspectes, però això ja ho va prometre també en Zapatero i ha quedat en res, simplement perquè no ha pogut, com tampoc podrà en Rubalcaba.
Mentre, la ultradreta mediàtica de sempre aprofita per a remoure altra vegada el tema de l’estatut i persisteix en els seus atacs a Catalunya. No ens preocupa als catalans, és clar, però el discurs anticatalà ven força bé fora de Catalunya i a en Rubalcaba li pot sortir el tret per la culata.
Francament, si fos d’ell jo no jugaria tan alegrement amb temes sensibles com aquest. Millor que prometi allò que sigui capaç de complir i que ens puguem creure. El demès és literatura que enrareix l’ambient i no porta enlloc. Al cap i a la fi, el que els catalans aconseguim no ens vindrà del govern espanyol, incapaç, sinó del nostre esforç i iniciativa.
0 comentaris :: Una promesa sense cap futur
Publica un comentari a l'entrada