No és seriós que una reforma constitucional es faci d’un dia altre, sense cap mena de debat previ, sense ni tan sols cercar el consens polític més allà de l’imprescindible per a la seva aprovació parlamentària i sense explicar-ne clarament les raons. No és seriós que la reforma constitucional es dugui a terme a velocitat de vertigen, mentre els projectes de llei s’enquisten en la tramitació parlamentària durant mesos o anys. No és seriós que la norma fonamental de l’ordenament jurídic espanyol es pugui modificar en quaranta-vuit hores per la simple voluntat dels dos partits majoritaris, o dels seus màxims dirigents, excloent la població de qualsevol possibilitat de debat. No és seriós que no es faci el més mínim esforç per a que participin en la iniciativa la resta de forces polítiques parlamentàries, especialment totes aquelles que en el seu dia van fer possible l’aprovació de la Constitució. No és seriós que tot això es faci per a introduir en el redactat una norma prou flexible com per a que sigui ignorada per qui vulgui i quan convingui. No és seriós que es faci a pocs dies de les eleccions. I no ho és que es faci seguint les ordres del director del Banc Central Europeu, amb un total menyspreu de la sobirania legislativa espanyola i de la voluntat dels seus ciutadans.
És tal la manca de seriositat de tot plegat, que em sembla a mi que deixa tocat per sempre el valor de la constitucionalitat i la consideració que els ciutadans en tenim. Queda clar després de les informacions que s’han fet públiques, que la reforma exprés de la Constitució obeeix al dictat del director del BCE, que assegura haver enviat missatges claríssims a les autoritats espanyoles assenyalant el camí a seguir. Evidentment, el poder fàctic del BCE és molt superior al dels ciutadans espanyols o catalans que portem anys reclamant una reforma constitucional en profunditat. És pura fantasia, però si el Sr. Trichet ho ordenés, s’aniria a una reforma constitucional per a contemplar el dret a decidir dels pobles integrats en l’estat espanyol? No és el mateix, és clar, però posats a tocar la Constitució alegrement, per què no incloure el límit al dèficit fiscal que reclama CIU, per exemple? Segur que trobaríem 100.000 catalans disposats a reclamar-ho. I segur que la voluntat d’aquests 100.000 catalans no val el que un advertiment del Sr. Trichet.
El curiós és que, al cap i a la fi, la reforma proposada és interessant i mereix, si més no, que se’n parli. No és baladí decidir de quina forma s’acota la possibilitat que el dèficit públic pugui créixer descontroladament, que és tan com dir de quina forma les administracions públiques autolimiten la seva capacitat financera per a assegurar la sostenibilitat dels serveis públics. Potser resulta que, ben mirat, la Constitució no és mal lloc per a incloure aquesta previsió, però a simple vista n’hi hauria prou amb actualitzar la Llei d’estabilitat pressupostària, que és d’obligat compliment per molt que algunes administracions se la saltin a la torera. Amb un límit constitucional hi haurà més disciplina pressupostària? Costa de creure, com costa d’imaginar que pugui tenir cap efecte la hipotètica anul·lació pel Tribunal Constitucional dels pressupostos generals d’un exercici tres o quatre anys després de la seva execució. En qualsevol cas sembla que ningú s’hagi plantejat res més que l’obediència cega i a corre-cuita del dictat europeu.
Una altra qüestió és que tanta frivolitat a l’hora de jugar amb la Constitució ha obert debats que segurament els seus promotors no esperaven. Per exemple, el del referèndum. És cert que la Constitució no obliga a consultar al poble amb l’aritmètica parlamentària actual, però donant per certa, tal com ens ha estat venuda, la importància de la norma que es proposa i la seva efectivitat, i en conseqüència la repercussió que haurà de tenir sobre el sector públic en general, els serveis públics i l’estat del benestar, el referèndum estaria més que justificat. Negar-lo equival a reconèixer la intranscendència d’aquesta norma i la frivolitat amb que s’està portant aquest tema.
I ha quedat clar que una de les constitucions europees més rígides, per la dificultat teòrica de la seva reforma, pot ser modificada amb una trucada de telèfon des de Brussel·les. És hora, doncs, d’insistir en reformar altres aspectes de la mateixa, com ja ho estan reclamant alguns col·lectius.
El que passa quan s’és poc seriós és que s’acaba creant nous problemes.
És tal la manca de seriositat de tot plegat, que em sembla a mi que deixa tocat per sempre el valor de la constitucionalitat i la consideració que els ciutadans en tenim. Queda clar després de les informacions que s’han fet públiques, que la reforma exprés de la Constitució obeeix al dictat del director del BCE, que assegura haver enviat missatges claríssims a les autoritats espanyoles assenyalant el camí a seguir. Evidentment, el poder fàctic del BCE és molt superior al dels ciutadans espanyols o catalans que portem anys reclamant una reforma constitucional en profunditat. És pura fantasia, però si el Sr. Trichet ho ordenés, s’aniria a una reforma constitucional per a contemplar el dret a decidir dels pobles integrats en l’estat espanyol? No és el mateix, és clar, però posats a tocar la Constitució alegrement, per què no incloure el límit al dèficit fiscal que reclama CIU, per exemple? Segur que trobaríem 100.000 catalans disposats a reclamar-ho. I segur que la voluntat d’aquests 100.000 catalans no val el que un advertiment del Sr. Trichet.
El curiós és que, al cap i a la fi, la reforma proposada és interessant i mereix, si més no, que se’n parli. No és baladí decidir de quina forma s’acota la possibilitat que el dèficit públic pugui créixer descontroladament, que és tan com dir de quina forma les administracions públiques autolimiten la seva capacitat financera per a assegurar la sostenibilitat dels serveis públics. Potser resulta que, ben mirat, la Constitució no és mal lloc per a incloure aquesta previsió, però a simple vista n’hi hauria prou amb actualitzar la Llei d’estabilitat pressupostària, que és d’obligat compliment per molt que algunes administracions se la saltin a la torera. Amb un límit constitucional hi haurà més disciplina pressupostària? Costa de creure, com costa d’imaginar que pugui tenir cap efecte la hipotètica anul·lació pel Tribunal Constitucional dels pressupostos generals d’un exercici tres o quatre anys després de la seva execució. En qualsevol cas sembla que ningú s’hagi plantejat res més que l’obediència cega i a corre-cuita del dictat europeu.
Una altra qüestió és que tanta frivolitat a l’hora de jugar amb la Constitució ha obert debats que segurament els seus promotors no esperaven. Per exemple, el del referèndum. És cert que la Constitució no obliga a consultar al poble amb l’aritmètica parlamentària actual, però donant per certa, tal com ens ha estat venuda, la importància de la norma que es proposa i la seva efectivitat, i en conseqüència la repercussió que haurà de tenir sobre el sector públic en general, els serveis públics i l’estat del benestar, el referèndum estaria més que justificat. Negar-lo equival a reconèixer la intranscendència d’aquesta norma i la frivolitat amb que s’està portant aquest tema.
I ha quedat clar que una de les constitucions europees més rígides, per la dificultat teòrica de la seva reforma, pot ser modificada amb una trucada de telèfon des de Brussel·les. És hora, doncs, d’insistir en reformar altres aspectes de la mateixa, com ja ho estan reclamant alguns col·lectius.
El que passa quan s’és poc seriós és que s’acaba creant nous problemes.
0 comentaris :: Manca de seriositat constitucional
Publica un comentari a l'entrada