Hi ha vida fora del pensament únic

L’ésser humà és essencialment crèdul i ingenu. Sols així s’explica la universal tendència a acceptar la fe com a font de coneixement, i m’hi refereixo no en sentit estrictament religiós, sinó en el concepte ampli de la fe com a creença en quelcom que és declarat per algú, rebutjant tota necessitat de comprovació o contrast, ja sigui per la il·limitada confiança que ens mereix aquest algú o per la creença inamovible de que allò que ens és revelat és real i no pot ser d’altra manera. La fe fa inútil qualsevol raonament lògic encaminat a la deducció o a la comprovació. L’ésser humà creu, i això és suficient. Generalment és, a més, la millor forma de superar la incertesa i la inseguretat, naturals també en l’individu.

Això és el que jo entenc per pensament únic, i no altra cosa. Cada vegada que un polític, un opinador, un intel·lectual o un comentarista parla de pensament únic, ho fa per referir-se als creients de dretes o als d’esquerres. En realitat, cada vegada que alguna d’aquestes persones parla d’això, ho fa per a titllar de pensament únic al que no és el seu, o en qualsevol cas al que correspon al principal rival ideològic i/o polític. Ben mirat, això no és altra cosa que donar per únic pensament vàlid el propi.

Com que tinc una emprenyadora tendència a perdrem per les branques de la filosofia, diré que el concepte de pensament únic que més m’agrada és el de Shopenhauer. Per al filòsof alemany, el pensament únic és el que es sosté a ell mateix. Sense necessitat de suports externs, com és ara el raonament, la reflexió, fins i tot l’experimentació, el pensament únic és autosuficient i inamovible, i admet qualsevol ideologia.

No seré jo qui blasmi de la fe, de la confiança cega ni de la militància ideològica, perquè cadascú sabrà com orientar els seus interessos vitals o com afrontar les incerteses de l’entorn, però sí que em permetré la gosadia d’afirmar que la plenitud de l’individu com a ser racional, conscient i lliure, passa entre d’altres derroters per la independència intel·lectual, i aquesta manca totalment quan ho jutgem tot en funció de qui ens parla i com ens parla. La independència comença per un mateix, penso jo, que és tant com dir que la llibertat comença en el propi enteniment.

Puc dir, després de tanta deriva filosòfica, que no estic disposat a creure’m per les bones res del que la majoria de personatges públics –polítics en realitat- sinó tots, diuen als mitjans de comunicació. És a dir, estic disposat a creure’m sols allò que pugui contrastar amb un procés de reflexió i, si escau, d’investigació. Contrastar amb els fets, encara que això no sempre és possible, però sí que, al menys, puc cercar les explicacions alternatives, les opinions contràries i els judicis de valor diferents, i fer allò tant suat d’aquell anunci: “busque, compare,y si encuentra algo mejor, comprelo”. I si no me’n surto, posar les idees en quarantena és el més prudent.

No seré jo qui tiri la primera pedra perquè, al cap i a la fi, qui està lliure de pecat? Però sí que, al menys, puc dir amb un cert orgull que faig el que puc per a no deixar-me entabanar. Vet aquí el meu petit manual d’autoajuda a l’hora de llegir els diaris:

1. Tota notícia, comentari o opinió, especialment si prové de les declaracions d’algun polític, és objecte de quarantena fins que no tingui algun motiu per a atorgar-li un cert grau de confiança.
2. Sempre és possible una versió oposada a la que se’ns explica.
3. Per atractiva, escaient o amable que sigui una notícia, un comentari o una opinió -especialment una opinió-, sempre és possible que sigui falsa, que sigui producte de la manipulació o que sigui interessada. De fet, tot això és el més probable.
4. Deixar els prejudicis a banda abans de començar a llegir és més que necessari.

Si te’n surts amb tot això, és que hi ha vida fora del pensament únic.