La darrera vegada que algú va calcular la massa d’un neutrí, era de menys d’una milmilionèsima part de la d’un àtom d’hidrogen. Per a que els de lletres com jo ho puguem entendre, és una cosa molt, molt, molt petita. No sé si la més petita de l’univers, perquè sembla que tampoc hi ha fronteres en el que és petit, però en qualsevol cas és més petit que qualsevol representació mental que puguem tenir de l’infinitesimal. Això vol dir que en l’espai que ocupa un sol àtom d’hidrogen, que és el més senzill dels elements de la taula periòdica, hi cabrien més de mil milions de neutrins.
Una altra característica que ens cal saber del neutrí és que, com indica el seu nom, no és positiu ni negatiu, ni ase ni bèstia, sinó que té càrrega neutra, igual que el seu germà gran el neutró, el qual, per cert, té una massa de 1,67495 × 10-27 kg, molt superior a la del benjamí de la família.
I per últim, que és molt veloç. Es deia fins fa poc que la seva velocitat és propera a la de la llum, però a resultes d’un recent experiment, hi ha qui afirma que viatja més enllà d’aquesta velocitat, que per cert és de 299.792,458 km/segon, fent-li llengotes al mateix Albert Einstein, que es deu remoure a la seva tomba.
El fet de ser tan petit i de càrrega neutra fa que interaccioni molt poc amb la matèria, de manera que a la seva velocitat hiperlumínica, travessa la matèria com si res. Tinguem en compte que els àtoms que conformen la matèria ocupen molt espai en relació amb la seva massa. La distància entre l’electró i el nucli atòmic és enorme en proporció a la massa d’aquestes partícules, comparable proporcionalment a l’existent entre els planetes i el sol. La probabilitat que un neutrí topi amb un electró o amb el nucli atòmic és tan petita o més, com ho podria ser la de que un cos com l’humà topés amb un planeta si travessés el sistema solar en línia recta, suposant, és clar, que no sofrís l’atracció gravitatòria de cap cos estel·lar. Cada dia, a cada moment, quantitats ingents de neutrins provinents del sol travessen la terra talment com si aquesta no existís. El nostre cos és travessat a cada segon per milers de milions de neutrins, i ni ells ni nosaltres ens en adonem. Els neutrins viatgen per l’univers probablement en totes direccions, provinents del nucli de les estrelles, però també originats en els primers moments de l’univers.
En conclusió, doncs, el neutrí és una partícula realment solitària, capaç de viatjar per tot l’univers sense topar amb res. Si fos un individu, si el neutrí tingués consciència, podria trobar-se en un univers superpoblat sense adonar-se que existís altra cosa ni ningú apart d’ell mateix. Seria l’individu més solitari de l’univers, el més neutral i el més veloç.
Comparable, per exemple, amb aquell que passa pel món anant a la seva, sense fer cas de res ni de ningú, imbuït d’una ciència infusa que li permet no entomar res de l’entorn, no aprendre res i ensenyar de tot, ser absolutament neutral amb el que li és aliè i sentir-se el més gran, sinó l’únic. És clar que si la comparança és bona, es veurà com el més gran i serà, en realitat, el més petit.
La solitud del neutrí és la pitjor soledat del món. És una solitud desconeguda pel que la pateix, que creu veure singularitat on sols hi ha aïllament. Passar pel món com si res, creient-se el centre de l’univers... Vet aquí la pitjor solitud!
Una altra característica que ens cal saber del neutrí és que, com indica el seu nom, no és positiu ni negatiu, ni ase ni bèstia, sinó que té càrrega neutra, igual que el seu germà gran el neutró, el qual, per cert, té una massa de 1,67495 × 10-27 kg, molt superior a la del benjamí de la família.
I per últim, que és molt veloç. Es deia fins fa poc que la seva velocitat és propera a la de la llum, però a resultes d’un recent experiment, hi ha qui afirma que viatja més enllà d’aquesta velocitat, que per cert és de 299.792,458 km/segon, fent-li llengotes al mateix Albert Einstein, que es deu remoure a la seva tomba.
El fet de ser tan petit i de càrrega neutra fa que interaccioni molt poc amb la matèria, de manera que a la seva velocitat hiperlumínica, travessa la matèria com si res. Tinguem en compte que els àtoms que conformen la matèria ocupen molt espai en relació amb la seva massa. La distància entre l’electró i el nucli atòmic és enorme en proporció a la massa d’aquestes partícules, comparable proporcionalment a l’existent entre els planetes i el sol. La probabilitat que un neutrí topi amb un electró o amb el nucli atòmic és tan petita o més, com ho podria ser la de que un cos com l’humà topés amb un planeta si travessés el sistema solar en línia recta, suposant, és clar, que no sofrís l’atracció gravitatòria de cap cos estel·lar. Cada dia, a cada moment, quantitats ingents de neutrins provinents del sol travessen la terra talment com si aquesta no existís. El nostre cos és travessat a cada segon per milers de milions de neutrins, i ni ells ni nosaltres ens en adonem. Els neutrins viatgen per l’univers probablement en totes direccions, provinents del nucli de les estrelles, però també originats en els primers moments de l’univers.
En conclusió, doncs, el neutrí és una partícula realment solitària, capaç de viatjar per tot l’univers sense topar amb res. Si fos un individu, si el neutrí tingués consciència, podria trobar-se en un univers superpoblat sense adonar-se que existís altra cosa ni ningú apart d’ell mateix. Seria l’individu més solitari de l’univers, el més neutral i el més veloç.
Comparable, per exemple, amb aquell que passa pel món anant a la seva, sense fer cas de res ni de ningú, imbuït d’una ciència infusa que li permet no entomar res de l’entorn, no aprendre res i ensenyar de tot, ser absolutament neutral amb el que li és aliè i sentir-se el més gran, sinó l’únic. És clar que si la comparança és bona, es veurà com el més gran i serà, en realitat, el més petit.
La solitud del neutrí és la pitjor soledat del món. És una solitud desconeguda pel que la pateix, que creu veure singularitat on sols hi ha aïllament. Passar pel món com si res, creient-se el centre de l’univers... Vet aquí la pitjor solitud!
0 comentaris :: La solitud del neutrí
Publica un comentari a l'entrada