Presos polítics

Un pres polític és qualsevol persona física detinguda per les seves idees, generalment perquè els poders públics consideren que aquestes suposen un perill o una amenaça per al sistema polític. És una definició prou general que extrec de la Viquipèdia i que pot donar peu a moltes discussions a l’hora de concretar si una persona determinada és o no un pres polític, altrament dit pres de consciència. Hi ha al món casos flagrants de persones empresonades per les seves idees en règims més o menys dictatorials. D’alguns se’n parla força, d’altres, a vegades, no convé parlar-ne per a no molestar als règims amics. Però més o menys, tots tenim clar de què es tracta.

Un terrorista pot ser un pres polític? No ho hauria de ser, ja que s’entén que se l’empresona pels actes d’agressió que ha dut a terme contra altres persones o contra la societat en el seu conjunt, encara que sigui en defensa d’uns determinats ideals, no pel que pensa o deixa de pensar, ni pel que diu. Certament que els grups terroristes defensen una causa, que pot ser bona o no, amb mètodes que la societat no pot compartir. Així, la majoria dels ciutadans i ciutadanes entenem que no es pot llevar la vida de ningú per a defensar cap idea. Afegeixo que tota idea imposada és una mala idea, especialment si es fa amb violència.

Dic també que un règim democràtic no es pot permetre l’existència de presos polítics a les seves presons, a risc de perdre credibilitat democràtica. Les idees no es poden empresonar, encara que no es comparteixin.

Anem al gra. L’Audiència Nacional acaba de dictar fortes penes de presó contra els exdirigents de Batasuna i del sindicat Lab Arnaldo Otegui i Rafael Díaz Usabiaga, per pertinença a una organització terrorista en grau de dirigents, llegeixis ETA. Ras i curt, el tribunal considera que els acusats són terroristes perquè suposadament pretenien reconstruir Batasuna, a la qual els tribunals identifiquen amb ETA. Vagi per davant la meva manca d’empatia i el meu menyspreu per a les persones que no són capaces de condemnar un assassinat. Ho aclareixo perquè no és qüestió de simpaties o no, sinó de justícia. I el cas és que condemnar com a terroristes Arnaldo Otegui i els seus companys em sembla un despropòsit jurídic i un error polític d’envergadura.

A aquests senyors no se’ls acusa de cometre actes violents, no han posat cap bomba ni han atacat ningú. Se’ls condemna per pertànyer, segons la sentència, a un grup terrorista. S’encarrega prou el tribunal d’explicar què entén per un delicte de terrorisme, a l’efecte d’explicar que una persona que no ha comès cap acte violent també pot ser considerada terrorista.

En els 144 folis de la sentència no apareix cap fet concloent i indubtable que demostri la pertinença dels implicats a la banda terrorista ETA. Sí que hi ha moltes suposicions, i la negació constant que les repetides paraules dels implicats sobre la seva aposta per la via pacífica, especialment per part d’Arnaldo Otegui, tinguin cap credibilitat. Entenc que la destrucció de la credibilitat de les afirmacions d’una persona en seu judicial sols es pot fer per la via dels fets demostrats i no la dels indicis. I certament que el tribunal s’encarrega també, ja d’un bon començament en la sentència, d’explicar perquè una persona pot ser condemnada a partir d’indicis sense necessitat de proves fefaents.

Jo he de dir que no sé si Otegui i els altres pertanyen o no a ETA. Repeteixo, a més, que no simpatitzo en absolut amb unes persones que no són capaces d’afirmar en veu alta que condemnen qualsevol atemptat, especialment els assassinats. Però sense proves, condemnats a partir d’indicis i sota la presumpció de culpabilitat, no d’innocència, aquests senyors han de ser considerats presos polítics. No se m’ocorre cap altre consideració envers unes persones que defensen la via pacífica cap a la independència i que ho diuen públicament. Sense actes concrets de terrorisme que els puguin ser imputats satisfactòriament, únicament perquè representen a l’esquerra abertzale, què són sinó presos de consciència? Es tracta en realitat d’evitar que Otegui i els seus puguin seguir encapçalant el projecte sobiranista d’Euskadi, i amb això tornem a la definició del començament: l’única explicació és que els poders públics els consideren una amenaça per al sistema.

I una altra consideració. És intel·ligent que l’estat trenqui els ponts cap a l’esquerra abertzale traient del mig precisament als que estan disposats a dialogar? Si més no, s’ha de ser inconscient.